Descobreix el talent de la Núria Bolívar

Hola amics!

Avui recupero una entrevista del 2018...

M'encanta perquè els artistes que passen pel meu blog donen un gir professional/artístic impressionant...

Al final us incloc obra més recent...

L'artista que us va fascinar la setmana passada es diu Núria Bolívar. En poc temps s'ha fet un lloc dins del món de l'art i el seu encant com a persona ha fet que estigui molt present.

El teu Currículum cites a Montserrat Cosa. Què vas aprendre d'ella?

Vaig aprendre d'ella a no encasillar-me en una tècnica establerta o més comuna en general, sino a trobar la tècnica que està feta a mida per cadascú de nosaltres. Em va ajudar a estar alerta i a trobar el meu llenguatge.

La majoria de les teves obres hi ha cercles. Què té aquesta figura?

Per mi els cercles representen allà on naixem, donant-nos protecció i seguretat. Surten de dins de l'ànima.

Com s'inicia una pintura? L'atzar pot ser un d'ells?

El principi bàsic de tota la meva obra és la llibertat a l'hora de crear. No parteixo de patrons pre-establerts ni de modes passatgeres, però tampoc tot és atzar.

Aquest intervé al començament de l'obra, si estàs atent. Tot s'inicia dins el meu cap: en dies, setmanes o potser mesos. Tota la informació acumulada a partir de l'observació del que m'envolta o m'interessa, s'expressa lliurement i el resultat és soprenenet, donant-me respostes a algunes preguntes que em faig.

T'agrada experimentar amb altres materials?

Em fascina! Barrejar tècniques, fer experiments, guardar coses, papers, observar, mirar i pensar què puc fer de tot això.

Jugues amb el subconscient perquè flueixi la teva creativitat?

Sí, és deixar-se anar al començar una obra, i a partir d'aquí obrir el canal del subconscient i deixar que s'expressi, dues parts importants per a mi. Tot i deixar fluir aquesta part, cal tenir present que és la part conscient de la meva ment la que té el control per observar l'obra, parar, i decidir finalment si l'obra està acabada o no.

El contrast entre els blancs i els negres respon a influències orientals?

No, després de reflexionar també en relació a aquestes tonalitats he arribat a la conclusió que és l'atracció que sento cap a l'aspecte orgànic de la Natura, la importància del procés que fa entre que neix, viu, es reprodueix, mor i dóna vida de nou, sense cap mena de fre o impediment. Els éssers humans tenim un gran lligam cap a la Natura, n'hauriem d'aprendre i observar-la més.

Explica'ns què és l'arteràpia?

No explicaré què és l'arteràpia en clau definició, ja que això tampoc correspon a mi.

Et diré com m'ha influenciat, ja que l'experiència en primera persona de cadascú pot ser diferent, i en conseqüència, n'extreu coses diferents.

En el meu cas em va ajudar en el meu procés creatiu, juntament amb el fet de treure importància als fracassos i creure en el que faig.

El contacte amb altres artistes ha estat vital per a tu?

És important el contacte de les diferents branques de l'art, doncs aprenem uns dels altres, ens enriquim, compartim i debatem, però no ha estat vital per mi. La recerca i creixement artístic crec que ha de ser individual i solitari. Et diré més millor solitari als començaments per no influenciar en el teu llenguatge.

Quin és el país en el que has exposat en que et sents més còmode?

En general quan exposem fora d'Espanya, l'art és vist d'una altra manera. El públic i les sales cuiden i mimem tant les obres com els artistes. En el cas de França, puc parlar en primera persona ja que intento estar present en les mostres, i ho he comprovat. No vull pas dir que aquí no ho facin, però en general no hi ha cultura de acolliment cap a l'artista i la seva obra.

Viure a l'aire lliure és font d'inspiració?

En aquests últims anys crec que m'ha influenciat, però no és l'única... Els boscos, els arbres a la tardor, la terra fosca i humida, juntament amb el propi estat interior, podria ser la suma de fac, natutors.

Quina diferència hi ha entre l'acabat d'una pintura amb café i una aquarel.la?

Els colors, ja que el cafè es monocolor i permet jugar amb la quantitat d'aigua per agafar tonalitats més clares. La manera de treballar és la mateixa.

Has engegat el projecte de les ampolles pintades a mà. Com va sorgir la idea?

D'una manera casual i quotidiana, un bon amic em va portar unes ampolles buides de licor ben boniques. Les vaig tenir voltant per la cuina durant un temps, fins que vaig pensar que potser podria transmetre el meu art a les ampolles i apropar-lo a la gent a través "d'ampolles pintades a mà". Arrel d'això i de l'èxit vaig provar en diferents mides, fins arribar a personalitzar-les si m'ho demanen.

Un escriptor que t'hagi influït...

M'agrada tota mena de lectura, en cada moment o estat en el que em trobo tiro cap a un tema o un altre. Més que un escriptor han estat anotacions o escrits de dos artistes, Kandinsky i Eduardo Chillida.

Kandinsky: "De lo espiritual en el arte"

Eduardo Chillida: "Escritos"

Obra més recent...

Descobreix el talent de Xavier Puente, primera part

Hola amics!

Avui recupero una entrevista del 2018...  la setmana que ve la creativitat actualitzada en aquests moments...!

És un honor per a mi donar a conèixer a un gran artista que admiro, l'arquitecte i escultor Xavier Puente.

Ha estat seleccionat en varis premis de prestigi i la seva obra ha viatjat en països com el Canadà i Brusel.les

Com s'origina una forma?

La forma neix en un context de reflexió i formalització global, jo treballo en abstracte temes importants per mi (acció-reacció, buid, massa, relacions entre les formes, etc...) això després ho formalitzo a través de la geometria que finalment s'omple de emoció i vivència en el diàleg amb la fusta.

S'estableixen conexions entre les línies?

Totalment, les relacions entre cada part i amb el tot ha de ser completa, això és una part essencial per mi, tot ha d'estar en completa sintonia. Cada traç té un reflexe de connivència o oposició en una altre part de l'escultura establint jocs d'equilibri formal que doten a la peça de personalitat i coherència.

 

 

La natura és una font d'inspiració?

Realment no en un sentit més formal de l'expressió però sí, si ens referim a la natura interna de la fusta, és a dir, la forma de creixement, la constitució interna de les vetes, les diferents densitats de la fusta en cada zona. La fusta es una matèria viva i s'ha de negociar amb ella si vols que et doni el millor d'ella mateixa.

Què té aquesta que t'atraigui tant?

La olor, el tacte, la seva personalitat i sobretot és una matèria en constant canvi i adaptació, canvia segons la estació de l'any, segons la temperatura, l'humitat, segons si està exposada a la llum o no.

Quan hi ha tramuntana a l'Empordà la fusta s'asseca més ràpid, aquesta total adaptació al medi és en si mateixa una lliçó de vida.

,

Descobriu el talent de la Mercè Escaiola Font

Bon dia amics!

És un goig per a mi donar a conèixer a una artista exemplar, la Mercè Escaiola. 

Dona super valenta i atrevida per fer realitat tots els seus somnis.

Vas rebre una beca per formar-te a les grans ciutats renaixentistes com Venècia, Roma, Florència... Quina meravella... Com recordes l'experiència?

Va ser una experiència extraordinària que m'ha deixat un record molt emotiu. Era el setembre de 1954 quan vaig poder viatjar a Itàlia amb la beca que va acollir un grup d'alumnes de l'Escola Superior de Belles Arts. Vam anar acompanyats pels professors, el director  Frederic Marés i el mecenes i col.leccionista Josep Maria Creixell.

Amb l'autocar que ens transportava, travessar la Costa Blava fins a Itàlia per trams d'autopista va ser una proesa inaudita per a nosaltres. Pel camí vam gaudir de la contemplació dels paisatges de mar i muntanya, amb la magnífica companyonia que regnava entre nosaltres. Amb els nostres professors, vam aprofitar els avantatges de ser rebuts pels directors i especialistes en les succesives visites a museus, esglésies, monuments i tallers d'artistes.

Ens va colpir molt veure en directe les obres d'art dels grans mestres: Tintoretto, Tiziano, El Veronès, Giotto, Fra Angelico, Piero de la Francesca, Miquel Àngel i tants d'altres. Ens vam quedar bocabadats de veure l'encant de les antigues ciutats renaixentistes, la seva concepció dels espais i colors, mentre caminàvem pels seus carrers plens de vida on encara no existia el turisme de masses!

Veient aquest carbonet és d'una

qualitat encisadora... deuries

tenir professors molt bons...

Era l'any 1949 quan anava a l'Escola Llotja i només tenia 17 anys. La classe de dibuix la dirigia el mestre Pascual Capúz Mamano, qui reunia els alumnes avantatjats al voltant de les estàtues de guix que utilitzàvem de model. Amb els nostres cavallets i papers de gran format, miràvem de resoldre la perspectiva i la sensació de volum i ombres. Entre els alumnes hi afegíem un punt de competitivitat a veure qui aconseguia més virtuosisme, brunyint amb afany el dibuix imaginant el marbre de l'estàtua original. El mestre Capúz ens havia de dir que ja havíem treballat prou!

Aquest dibuix és la coneguda figura de "Venus ajupida al bany", en la versió que va esculpir Francesco Sanguinetti al segle XIX, basant-se en l'escultura original de l'època Hel.lenística. Així doncs, nosaltres intentàvem instruir-nos a partir de l'herència dels gran mestres de l'antiguitat....

                   

En contrast amb aquestes llargues sessions estàtiques, un dia a la setmana fèiem apunts ràpids amb poses entre els companys mateixos. Aleshores, el mestre Capúz ens demanava fer els dibuixos d'un sol traç: de arriba a abajo! en deia.

En aquell temps us escrivíeu 

"Cartes epistolars" en les que

anaven lligades obres d'Art...

S'establia una complicitat molt 

bonica amb l'altre, oi?

Efectivament, revisant les cartes que ens escríviem amb els pares, es capta la complicitat que comentes i l'estima mútua. El meu pare era comerciant de la corbateria familiar i després va iniciar la seva pròpia fàbrica tèxtil. Però al mateix temps, era molt aficionat a la pintura, la fotografia, la música, el teatre i l'òpera, dins l'ambient cultural del moment. Fins i tot era amic personal dels populars il.lustradors Pere Prat i Valentí Castanys. A les sortides que el meu pare feia, sempre ens escrivia cartes acompanyades de dibuixos.

Seguint el seu exemple, jo vaig seguir el costum d'escriure cartes talment com si fos un diari. Com que practicava dibuix i pintura des de tan jove, l'aquarel.la em va semblar idònia per fer les il.lustracions. En el meu primer viatge a Tafalla, Navarra, a casa la meva companya de Belles Arts Marinita Lorente, escrivia als pares cada dia amb una aquarel.la: els paisatges, la casa, l'entorn... una manera de deixar constància viva del moment.

Així ho he anat fent amb tots els viatges i sortides familiars, de forma que la carpeta amb els papers, pinzells i la caixa d'aquarel.les són elements imprescindibles del meu equipatge.

Les teves aquarel.les són d'una

tècnica molt precisa. Quin és

el secret?

L'aquarel.la té moltes cares: és una tècnica que demana molta pràctica i atenció plena en la realizació, doncs no podem rectificar com ho faríem amb l'oli, les ceres o l'acrílic. Té l'avantatge de les transparències dels colors, però cal vigilar que aquests no es barregin sense control.

Tant pels apunts a l'aire lliure com en el treball de taller, resulta una tècnica molt versàtil. Però sovint se li atribueix un caràcter purament decoratiu. Per trascendir aquest concepte, des del principi, vaig provar de fer format gran de paper, amb composicions i textures de colors utilitzant l'espàtula a més del pinzell. Quan els membres de l'Agrupació d'Aquarel.listes de Catalunya van veure els meus treballs, van invitar-me a formar part del grup. Vaig acceptar, i en els següents concursos vaig rebre les Medalles "Roig Enseñat" del 1957 i "Manuel Risques" del 1959.

Així, va ser emocionant mostrar aquells treballs a les primeres exposicions que vaig fer a Barcelona tractant temes com el retrat, les figures humanes i les flors. La crítica va remarcar la qualitat pictòrica de les aquarel.les i el mèrit de les temàtiques figuratives, força inusuals en aquesta tècnica. I així, fins el dia d'avui, no deixo de practicar l'aquarel.la, com una companya de vida.

Vas donar classes a la reconeguda

escola "El Patufet". Entranyable

suposo...

I tant, van ser durant 30 anys ininterromputs com a professora de plàstica en aquesta escola de Gràcia. Les classes als petits eren les més engrescadores: la vivacitat dels alumnes i les seves ganes de descoberta és inesgotable. Amb  estratègies diferents, des de la narració d'un conte, papers retallats per crear objectes tridimensionals, fang per fer escultures, passant per la creació de colors nous i geometries... aconseguíem treballs meravellosos.

Pel que fa als més grans, l'interès prioritari era fornir la seva imaginació amb el major nombre de possibilitats i tècniques per captar la realitat múltiple. La base de la meva didàctiva és infondre dins l'aula un clima de confiança per a que els infants s'expressin sense traves. També que siguin capaços de concentrar-se fins al final i assolir el seu propòsit.

A l'aula de dibuix també fèiem els paraments per als pessebres de Nadal o altres activitats com el teatre de titells i el Carnaval. Crec que vaig viure una època bonica, de gran creativitat i plenitud, abans de la irrupció de les xarxes i els telèfons mòbils.

El fet de casar-te amb

un artista com Joan

Montcada et va influir

artísticament?

Sense cap dubte! Des del principi, en Joan Montcada va ser com el professor a seguir. Quan vaig començar Belles Arts, ell ja havia acabat la carrera i era considerat un mestre exemplar. Després, ell va guanyar les oposicions per la Càtedra de Dibuix, i he anat veient la seva evolució dia a dia.

Evidentment, ell ha estat la meva font d'instrucció i inspiració.

Admiro la seva obra de traç net, segur i innovador, que es materialitza en tantes obres i projectes: dibuixos de figura, bosc i paisatge, pintures a l'encàustica, pintures murals, obra en ceràmica, treballs a l'estudi, etcètera. També la llarga etapa de creació dels seus estels modulars i els festivals internacionals d'estels on hem participat, així com les seves composicions poètiques i musicals...

He vist com es desenvolupen totes aquestes etapes, acompanyant-les de la millor manera formant un "equip". Així que, a més d'influir-me artísticament també ha representat el nostre projecte comú d'art i de vida, transmetent-ho al mateix temps a les nostres dues filles. En els darrers anys, el plaer és d'haver pogut fer exposicions conjuntes en família tant a Catalunya com al Japó, i amb obra exposada en permanència a Barcelona i Okayama respectivament.

Després de la trajectòria 

viscuda,digue'ns un consell per viure demanera més plena... 

La trajectòria és llarga, són molts anys viscuts! Aprenem per l'experiència, i les circumstàncies modulen la nostra personalitat. Viure de manera més plena seria descobrir la nostra autèntica naturalesa: l'ésser etern que som.

Arribar a una sensació de pau i d'unió amb el tot, fa que hom sigui capaç de meravellar-se i sentir harmonia dins seu. M'agrada pintar flors i naturalesa per compenetrar-me amb aquesta bellesa excelsa. Per això, la pràctica de l'art en general és una benedicció a les nostres vides.

Seguint amb el consell, no hi ha satisfacció més sublim que fer comunió amb la senzillesa i el servei als altres, mantenint el control de la personalitat tantes vegades massa exigent. És a dir, lliurar-se a un projecte de vida que aconsegueixi millorar el nostre entorn. Com diuen les paraules de Santa Teresa de Calcuta: "Qui no viu per servir no serveix per viure".

Descobriu el talent de la Carme Bagó

 

Hola amics!

Avui donem a conèixer a una dona en que s'ha establert una bonica complicitat entre les dues.

Apassionada per la vida i l'art!

@bajolapieldelcolor

Segur que us encanta!

M'inpressiona veure els dibuixos fets amb puntillisme... explica'ns aquesta tècnica.

El puntillisme es senzillament dibuixar  i a l'hora pintar amb punts, més ajustats o més separats, per donar forma i volum, llum o ombres. Jo ho faig amb tinta negra, els marcadors standler, són els que faig servir, els de punta molt fina, els quadrets de puntillisme són miniatures. Per mi, el puntillisme és una distracció. Jo pinto quadres abstractes de mig i gran format, en els que el color és el gran protagonista. Per lo que les miniatures de puntillisme que faig així com les petites aquarel.les de temàtica infantil em serveixen per diversificar-me.

El puntillisme va aparèixer a França l'any 1884, de la mà de George Seurat, pintor neoimpressionista, després el varen seguir Edmon Cross i Vlaho Bukovac, les seves obres eren en color.

Georges Seurat

La natura es una font d'inspiració...

Esclar, com moltes obres altres. És màgica, maravillosa. No para de crear. A mi en particular m'inspira moltíssim. M'agraden les formes de les fulles, de les flors, dels fruits, les composicions que puc arribar a fer.

Al pintar tens una temàtica ja preestablerta o flueixes amb la pinzellada?

Depèn, el que sempre miro es de fluir, de passar-m'ho bé. El pintar, el crear, és tot un joc i hi ha moments en que sento una necessitat molt forta de dibuixar o pintar quelcom determinat, altres vegades em deixo anar totalment, d'altres tinc una idea predeterminada i quan començo a pintar, és com si la tela em parlés i surt una altra cosa totalment diferent a la idea inicial. Com dic l'important es fluir, escoltar els colors i gaudir.

Les teves il.lustracions m'encanten... es nota que tens molta imaginació.

Moltes, gràcies. Sí, que en tinc crec que tots els artistes en tenim i és això el que ens ajuda a ser-ho.

 

 

T'influeix viure al costat del mar?

Doncs, no sabria què dir... el mar, és font d'inspiració, la muntanya també. Encara que penso, que no és indispensable estar al costat del mar o de la muntanya, per tenir-la. La imaginació per mi no depèn on vius, sinó es quelcom que es porta dintre.

Què és ser altament sensible?

És tenir més desenvolupada, la capacitat de percebre, de rebre, de sentir, d'analitzar, d'integrar i de respondre davant dels estímuls externs i interns que se'ns presentin. Fa referència a un tret de la personalitat temperamental, es quelcom amb el que ja neixem. Crec que a l'hora de crear es una gran aliada aquesta senbilitat. Tots els artistes ho són amb més o menys grau.