Hola amics!
És un honor donar a conèixer a un artista de gran trajectòria professional, en Joan Tuset.
Ho faré de manera pausada i tranquil.la perquè entre tots pogueu admirar la seva obra i el significat que hi ha al darrere.
Vas estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Tarragona... Amb quin aprenentatge et quedes?
A l'Escola d'Arts i Oficis de Tarragona vaig tenir l'oportunitat de passar per gairebé totes les disciplines artístiques que s'hi impartien. Vaig experimentar amb el gravat, l'escultura, la pintura, la joieria i l'orfebreria, així com amb l'esmalt i el mosaic, entre moltes altres tècniques. Aquells anys van ser per a mi una etapa d'aprenentatge intens i de descoberta constant, en què cada taller obria una nova manera d'entendre l'art i la matèria.
Malgrat aquesta diversitat de disciplines, sempre vaig sentir una connexió més profunda amb la pintura i l'escultura. Era en aquests llenguatges on em trobava més lliure i més identificat, on podia expressar amb més autenticitat la meva sensibilitat artística. Durant aquells anys vaig dedicar moltes hores al dibuix i a la pintura, explorant-ne les diferents tècniques i procediments, inclosa la pintura al fresc, que em va permetre entendre la relació entre el color, el temps i la superfície d'una manera molt especial.
1971 Arlequí
1978 Personatges
Guardo un record molt viu i estimat d'aquella etapa a Tarragona. No només pels coneixements adquirits, sinó també per l'ambient creatiu que es respirava a l'escola, pels companys amics i professors, i per totes les experiències que van contribuir a formar part la meva mirada artística. Aquells anys van ser determinants en el meu camí com a creador i van consolidar la meva vocació per l'art.
1979 Després de la guerra.
1979 El Petó
1980 El fantasma del migdia
1982 Apparition des linnes de lumière.
En aquesta època amb 19 anys faig la meva primera exposició en una galeria de Tarragona anomenada "Bruixes" i després en una Sala d'exposicions de la Caixa a Tarragona.
La teva tia àvia va ser d'una gran influència, oi?
Sí, la meva tia àvia va tenir una gran influència en la meva imaginació quan era petit.
Encara avui recordo aquelles tardes en què ella, asseguda aprop de la finestra, feia puntes de coixí amb una habilitat i una paciència gairebé hipnòtiques. Aquell so rítmic dels boixets colpejant suament el coixí es barrejava amb la seva veu. Mentre feia puntes de coixí, m'explicava contes fascinants plens de personatges misteriosos i noms que em semblaven màgics: Hades, el Barquer Caront -que ella deia que acompanyava les ànimes cap al cel quan la gent moria-,Cronos, aquell rellotger del temps, o el gos Cèrber, guardià d'un món desconegut i enigmàtica.
Aquelles tardes tranquil.les es tranformaven, per a mi, en un univers ple de misteri i fantasia. Igual que la punta de coixí s'anava teixint lentament entre els dits experts de la meva tia àvia Remei, també la meva vida i la meva sensibilitat artística començaven a prendre forma a poc a poc. Sense adonar-me'n, s'obrien davant meu les portes d'un immens univers simbòlic, plens d'imatges, mites i emocions, mentre dins meus anava despertant, lentament, la mirada i l'ànima de l'artista que acabaria sent.
Les seves històries que eren com contes mitològics.
Sí, jo escoltava aquelles històries amb els ulls ben oberts, captivant-me en un univers ple de simbolisme i fantasia. Anys més tard vaig descobrir que tots aquells relats que ella m'explicava formaven part de la mitologia grega. No sé d'on treia aquelles històries ni si sabia que eren històries de la mitologia grega. Però sense saber-ho, aquelles narracions van alimentar profundament la meva imaginació infantil i van despertar en mi una manera diferent de mirar el món, més creativa, sensible i oberta al misteri.
Quan tenia només sis anys, em va portar al poble veí, per ensenyar les meves petites figures de fang al escultor Josep Cañes que estiuejava al poble de Banyeres. Recordo aquell moment amb molta emoció. Ell em va explicar que de petit també moldejava figuretes de fang i, després de donar-me alguns consells i mostrar-me les seves escultures, em va dir unes paraules que mai he oblidat: "Continua així i arribaràs a ser un gran artista".
Aquelles paraules van quedar gravades dins meu. Més endavant, quan vaig començar a tenir accés als llibres d'art, vaig descobrir els grans mestres com Leonardo da Vinci i Michelangelo. Però qui realment em va impressionar profundament en aquella època va ser el Salvador Dalí, a qui anys més tard també vaig conèixer personalment a Portlligat.
D'aquí que sorgís la teva obra més coneguda "El Monument a la Puntaire de l'Arboç"... Maquíssima per cert ubicada amb el paisatge...
Aquella tia àvia era una puntaire més, com la meva mare i tantes altres dones de l'Arboç que, en aquella època, contribuïen a l'economia familiar fent puntes de coixí. Aquell treball pacient i delicat formava part de la vida quotidiana del poble i es transmetia de generació en generació, convertint-se en una autèntica expressió de la identitat arbocenca.
L'Arboç és conegut com un poble de puntaires, i el Monument a la Puntaire és un homenatge a aquesta artesania tan arrelada i emblemàtica: la punta de coixí. Però també és un reconeixement a totes les puntaires de Catalunya, dones que amb les seves mans han mantingut viva una tradició d'una gran bellesa i valor cultural.
Per a mi, la realització d'aquesta escultura va representar un gran repte. Era l'obra de dimensions més grans que havia fer fins aquell moment i, a més, s'havia d'inaugurar en un temps rècord, abans que acabés l'any. Van ser mesos de treball intens, d'exigència i també d'una gran implicació emocional, perquè sentia que aquella escultura tenia una vinculació molt personal amb la meva vida i amb les meves arrels.
El monument està realitzat en bronze mitjançant la tècnica de la cera perduda i representa una dona jove asseguda mentre fa puntes de coixí. El coixí descansa sobre un arbocer que és el símbol i emblema de l'escut de l'Arboç i que es converteix aquí en un element identitari carregat de significat. Vaig voler que la figura transmetís serenor, concentració i dignitat, valors que sempre he associat a l'ofici de puntaire.
El monument es va inaugurar l'11 de desembre del 2005, coincint amb els actes de la Fira de Santa Llúcia, en presència de centenars de puntaires arribades de tot Catalunya. L'acte va comptar amb la presència de Josep Huguet, aleshores conseller de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya.
El monument està situat al centre d'una de les rotondes ejardinades de la carretera N-340, a l'entrada de l'Arboç en direcció a Tarragona, convertint-se en una de les imatges més representatives i estimades del municipi.
Continuarà...
