dijous, 23 de setembre de 2021

Descobrim el talent de l'artista Diego Alexandre Asi


És un honor donar a conèixer a un amic, en Diego Alexandre, de Montevideo, en que ja en el seu moment vam descobrir la seva faceta musical en que estava fascinat per els Beatles.... al final us passo l'enllaç!


Ara veiem la obra d'un artista singular. Admiro profundament la seva obra. Amb aquesta entrevista aprendreu moltes coses. És un home molt culte!



 


Cuéntanos... qué es el Arte Madi?


El Arte Madi es un movimiento de vanguardia derivado del Arte Abstracto y que tuvo su nacimiento en el año 1946 en Buenos Aires, Argentina. Si bien el movimiento nace en Argentina hubo dos uruguayos que fueron fundamentales para dicho nacimiento, es decir de no haber estado ellos seguramente el arte Madí no sería como lo conocemos hoy, ellos fueron Carmelo Arden Quin y Rhod Rothfuss. Y también decir que Joaquín Torres García influenció en el pensamiento de Carmelo y su forma de ver el arte, Carmelo asistió a una conferencia de Joaquín Torres García llamada "Geometría, creación, proporción" en la que quedó muy impactado y seguramente afirmó pensamientos que él tenía y generó otros que comenzaban a delinear lo que terminó siendo el arte Madí teniendo como base los valores constructivos y universales.

Madí ha sido definido com "una utopía aplicada" y se fue desarrollando en diferentes manifestaciones, proyectándose y diversificándose en la arquitectura, la música, la poesía, el teatro, la novela, el cuento, la danza, el dibujo, la pintura y la escultura.



Obra de Carmelo Arden Quin



Obra de Rhod Rothfuss


Rhod Rothfuss escribió en la revista "Arturo" en 1944 un artículo con el título "El marco": un problema de la plástica actual" decía que una pintura debe ser algo que empiece y termine en ella misma, sin solución de continuidad. Resumiendo, en la pintura Madí se pone particular énfasis en la creación y la invención con el objeto de romper los límites externos tradicionales de las obras de arte y liberarla de toda atadura y propone el marco irregular y recortarlo.


Tu proceso de creación...


Empiezo como todos realizando un boceto de la obra de arte que se viene a mi mente que muchas veces surge espontáneamente de la observación del entorno en el que uno ve. Puede ser una sombra que corta un balcón de un edificio y de ahí me viene una imagen para realizar una obra que puede ser un cuadro o una escultura o simplemente me viene a la mente de la nada. Está claro que el proceso creativo es la fase inicial para llegar a crear la obra y lo trabajo de dos formas, una más tradicional sobre el papel y la otra con programas digitales que me ayudan a ver la obra como quedaría terminada, es decir me acerca a la obra final. Y la obra luego te dice que le falta, hay que tomar distancia y verla un tiempo después y allí verás si le falta algo o no, las obras una vez creadas tienen vida propia.










¿Cómo surgió el movimiento "La Abstractura"?


Abstractura surge hace unos 20 años, pero en los últimos tiempos ha tenido un impulso importante, este movimiento ha sido creado por el profesor italiano Rosario Pinto. En palabras del profesor Rosario "Abstractura" significa que desarrollamos una filosofía visual lo que significa que la imagen es capaz de desarrollar una "visión del mundo" que es exactamente eso que debería saber hacer cualquier doctrina filosófica". Abstractura tiene el fin de actuar como criterio crítico y creativo en el mundo de la abstracción geométrica. Abstractura asume su configuración como una manifestación abierta de visibilidad reconocible y declarada en el mundo de la abstracción geométrica.


Un referente


Tengo muchos pintores a los que admiro y que nada tienen que ver con lo que hago yo, por ejemplo admiro y es de mis preferidos "Goya", veo sus pinturas y me emocionan literalmente. Pero sin dudas mi referente artístico es el gran Carmelo Arden Quin, cuando vi su obra y además tuve la suerte de ver una exposición en Montevideo en el año 2010 quedé impactado y conmovido y desde ese momento hubo un antes y un después de la forma de ver el arte y de hacerlo.


La inspiración se encuentra...


Bueno es todo un tema, creo que va un poco como decía antes en el proceso creativo, la observación del entorno en el que uno vive. Ese puede ser una fuente de inspiración, desarrollar la vista para que un mínimo detalle despierte en ti la posibilidad de realizar una obra o escribir una canción, un libro. Como decía Picasso "La inspiración existe, pero tiene que encontrarte trabajando". Y muchas veces me inspiro en viejos bocetos que no llegué a realizar en su momento y a raíz de ese dibujo comienza a tener vida una nueva obra que muchas veces termina siendo diferente a lo plasmado en el papel.




Por cierto, te has instalado en un pueblo de Alicante... ¿Qué tal es vivir aquí?


El pueblo se llama Alfas del Pi y es un lugar hermoso, tranquilo, y de gente muy amable.

Es multicultural, viven personas de muchas nacionalidades lo que lo hace culturalmente muy interesante. 

Y el apoyo del gobierno local a la cultura es muy importante y variado en sus propuestas.




Tu experiencia con "las balconadas"


Bueno, esta va a ser la primera desde que estoy viviendo en España y me da mucha alegría porque entiendo que es una gran oportunidad para los artistas mostrar su obra y además de llevar el arte a las calles. Es una exposición al aire libre, en balcones en el casco antiguo de Altea, y son lienzos creados por artistas consolidados o amateurs que partían cada uno con una obra. Este año además se van a exhibir en tres pueblos más que son l'Alfas del Pi, Agost y Benimantell.



¿Es importante la interacción entre los artistas?


Yo creo que sí, juntos se hace más fuerza en la lucha por espacios, ya sea en los medios y en los sitios para exponer, abrir espacios para las diferentes manifestaciones artísticas.

Pero también tiene que haber interés y ayuda de los gobiernos para que eso suceda no sólo del ámbito privado, llevar cultura y generarla en diferentes pueblos y ciudades es fundamental para el crecimiento cultural de los pueblos y por ende de las personas. Yo soy de los que cree, tal vez de una forma utópica, que con el arte se puede cambiar el mundo.



Tus piezas tienen unos colores extraordinarios... el secreto para combinarlos bien...


Bueno los secretos no se revelan, jajaja, en realidad es el estudio del color, yo no he inventado nada, pero también hay un poco de intuición de ver y observar la obra, de alguna forma te pide lo que le hace falta es conectar con ella y entenderla.

Matisse decía... Hay que buscar la forma más energética de color posible, el contenido carece de importancia.



Las joyas son obras de arte y diseño, en este caso me recuerda a Piet Mondrian donde la sencillez de las líneas y el uso de los colores primarios se destacan.

Patricia logra en este anillo la combinación entre la simplicidad y la complejidad, los espacios vacíos generan una pausa que da lugar a una belleza organizada y estructurada.


https://diegoalexandreasi.com/


https://patriciapla.blogspot.com/2019/03/descobrim-el-talent-de-diego-alexandre.html



@madialexandreasi :   Instagram










 


























dimecres, 15 de setembre de 2021




Tornem amb els "Tastets"...


Aquesta va ser la obra en que el nostre proper protagonista va donar un gir espectacular!


La propera setmana el coneixereu!

dimecres, 7 de juliol de 2021

Ho scoperto il talento di Fabrizio Bonvicini

Oggi conosceremo il lavoro di un gioielliere che ammiro...Fabrizio Bonvicini

Le sue creazion sono piccole opere d'arte adattate al corpo.





Come nasce un gioiello?

Nasce dalla lavorazione scultorea lignea, con i classici strumenti dell'intaglio, scalpelli, frese, lime... chiaramente in misura ridotta per le dimensioni del pezzo.





Materiale


Ho scelto il materiale più eco compatibile che sia per ottenere un manufatto scultoreo da indossare. Mi viene sempre in mente le foto delle miniere a celo aperto di Salgado. Non serve sposare montagne per ottenere un gioiello, cerco di essere il meno invasivo possibile a livello ambientale. Tutte le essenze lignee che uso sono di recupero.


Processo lavorativo


Progetto un anello e successivamente cerco il blocco di legno adatto.

Il legni che uso sono tutti stagionati, alcuni hanno ben 5/600 anni, sono travi di monasteri ristrutturati. Poi procedo con il foro per il dito, lo metto a misura e dopo inizia il bello...

Si inizia a sbozzare e dopo è un gioco di sottarazione.

Per ultimo il colore è la patina.





Il volume e ispirazione


Tutto nasce partendo dalla natura, anche la fonte di ispirazione dei volumi.

La ricerca nei fiori nella roccia, pensa al gran kenion la loro conformazione e morsura del vento é una grande fonte di ispirazione.


















Instagram:  @fabrizio_bonvicini


    dimecres, 2 de juny de 2021

    Descobrim el talent de la Leticia Vicario

      


    Avui donem a conèixer a una dona amb molta personalitat, la Leticia Vicario.



        la foto es de Antonova Photography



    ¿El ser una mujer multidisciplinar no encaja en la sociedad en la que vivimos?


    Qué buena pregunta, yo creo que no. En general durante mucho tiempo se ha pensado que una persona ha de dedicarse sólo a una cosa, y que si haces varias no será buena en ninguna. Creo que es una estrategia de la economía capitalista, para aumentar nuestra productividad en la cadena de producción pero la realidad es que podemos dedicarnos a varias cosas y hacerlas todas muy bien. Así fue en el Renacimiento. Esto es un riesgo para el sistema porque nos hacemos más libres, y hay menos posibilidades de que entremos en la "carrera de la rata", en palabras de Robert T. Kiyosaki, autor de "Padre rico, padre pobre": la dependencia de un puesto de trabajo de 9h00 a 18H00 para poder comprar un coche, una casa y entrar en el círculo de necesidades que tratan de imponernos (maquillaje, dietas, televisores cada vez más grandes, móviles cada vez más punteros).

    Esta cadena de falsas necesidades es aún más potente en las mujeres, porque hay una gran industria construida en base a su falta de autoestima: marcas de ropa, cosmética, sistemas para adegalzar. No nos damos cuenta que han creado un falso tipo de mujer al que no podamos llegar, para que una cantidad ingente de productos se sigan vendiendo.

    Prefiero hacer mal muchas cosas, que no es el caso, que hacer bien una y gastarme lo que ese trabajo me genere en intentar convertirme en algo que no soy. Si estás leyendo esto, ¡rompe las cadenas!


    ¡Qué te hizo trasladarte a vivir a Bélgica?


    Estaba trabajando en la Dirección General de Asuntos Europeos de la Comunidad de Madrid, con un programa de formación, y estaba a cargo de un blog en el que subíamos ofertas de trabajo en asuntos europeos.

    Vi la oferta y sentí que me iba muy bien. La publiqué, por supuesto, pero preparé mi candidatura y pasé las entrevistas. El puesto unía asuntos internacionales y europeos como comunicación, lo que definiría mi perfil.

    Estoy muy agradecida por las personas que confiaron en mí y por el viaje de crecimiento personal y profesional que significó venir a Bélgica. Espero cerrar la etapa de este primer puesto que me hizo venir aquí de forma sana y dar paso a un periodo de mayor desarrollo. Soy muy consciente de ese crecimiento que he vivido y es por eso que he tomado la decisión de luchar por construir entornos de trabajo diversos, que pongan al trabajador en el centro. He aprendido cómo quiero liderar un equipo si algún día mi empresa crece. No nos damos cuenta a veces que el capital más importante de una empresa es el humano.






                               Bruselas


    ¿Cómo surgió la idea de crear el Purcuapà Magazine?


    Es una mezcla de motivos. El primero es que quería un proyecto propio en el que sentirme plenamente libre. Veía cosas preciosas sobre las que escribir y a las que hacer fotos, personas y marcas que me inspiraban y de las que quería hablar, y decidí crear una revista. Ahora tiene formato online/de blog pero estoy preparando el primer número en pdf. Van a ser dos al año, en junio y en diciembre. El segundo motivo es que soy una apasionada de las revistas, de la experiencia de leerlas. Me encanta cómo compaginan distintos temas y me maravillan las fotos. Guardo muchas desde hace mucho tiempo (las voy revisando para no acumular), pero me encanta la revista de la compañía de avión Vueling y la revista Flow o Elle y puedo pasarme horas mirándolas. Me gustaría que Purcuapà Magazine llegue a generar eso en las personas. La tercera razón es que quiero contribuir hacia un estilo de vida más sostenible, más lento, y por eso pensé en crear una revista que inspire tanto como las existentes, pero se centre en marcas y formas de vida más tranquilas.


    ¿Ahora mismo las sinergias entre artistas, diseñadoras, fotógrafos... son cruciales para dar un giro a nuestra carrera?


    Por supuesto. Yo creo que siempre es así. Incluso en la empresa tradicional los equipos multidisciplinares y horizontales generan mejores resultados que los verticales donde no hay diálogo entre los distintos especialistas. En el mundo del emprendimiento y el desarrollo de proyectos propios creo que las sinergias son claves para avanzar y para construir algo que realmente pueda competir con aquellos que entran en el mercado con mucho más poder económico y financiero.

    Las personas están pidiendo un cambio en lo que consumen a todos los niveles, lo que comen, lo que leen, lo que visten... por eso unidos seremos más fuertes y generaremos productos y servicios que encajen muy bien con las nuevas necesidades del mercado.


    Un referente del mundo de la moda en la que sientas identificada


    Bueno; es pretencioso, pero Coco Chanel es una fuente de inspiración para mí y me siento muy identificada con sus valores rupturistas. Creo que ella fue punta de lanza y ha habido muchas mujeres como ella, pero la Historia las esconde. Espero poder crear algo que revolucione la vida de las mujeres que las haga ver que ya son maravillosas precisamente por sus diferencias. El otro día volví a leer una frase que uso como mantra: "La mujer sólo tiene un defecto, no reconocer lo valiosa que es". La frase es de Carolina Herrera, otra gran mujer. Siempre que alguien trata de convencerme y convencer a mi entorno de que no soy valiosa pienso en esta frase y me digo, "No me vais a ganar; por mí y por todas las mujeres".


    He visto que tu agencia de comunicación la basas en unos valores muy consolidados.


    Sí. Creo que las marcas de estilo de vida slow, o ecológicas, las marcas éticas o sostenibles, requieren un tipo de comunicación muy alineada con sus valores y con el corazón de sus consumidores. He decidido usar mis años de experiencia en marketing y comunicación para hacer crecer este tipo de marcas.


    ¿Es crucial el trabajar bien las redes sociales?


    Sí. Es la televisión de antaño. Es donde están tus clientes reales y potenciales, y los que pudieran llegar que aún ni te imaginas. Hay que trabajar las redes como una extensión de la experiencia y valores de marca. Envolver a las personas con la magia de tu marca y crear comunidad en torno a esos valores compartidos. Dialogar mucho con ellos, abrir espacios de colaboración que les ilusionen, contribuir a que tu audiencia se sienta bien y crezca personal y profesionalmente. El universo es abundante, y yo concibo las redes sociales como una extensión de esa abundancia a las relaciones con el cliente. Da con alegría y vocación de abundancia, y el universo lo devolverá multiplicado.


    Cuéntame tu experiencia como actriz... ¿Has protagonizado varias películas de miedo, no?


    No, ¡protagonizado no! Sólo pequeños personajes; pero como dice la directora de casting española Carmen Utrilla: "No hay papel pequeño". Las dos son del mismo director, Arno Pluquet, hace cine independiente de terror en Bélgica. En la primera, 'Hay sangre en las palomitas', me mataban en la primera escena, la escena que abría la película. Recuerdo la llamada a mi madre para contarle que me habían seleccionado para mi primera película: "Salgo muy poquito, y me matan", hahaha. Me hizo muchísima ilusión y me preparé muy bien para hacerlo muy bien. En la segunda, 'La odisea sangrante del conejo rosa", sí tuve una escena más larga: en la trama, éramos actores y actrices encerrados en un teatro con un director que ha perdido el juicio... El universo de Arno es muy interesante, muy particular.

    Además, he tenido la suerte de trabajar en varios cortos aquí en Bruselas y en varios documentales para la televisión belga. Fue especialmente emocionante ver el estreno, el 17 de noviembre, del documental 'Hitler en Bélgica", en la cadena RTL-TVI, donde interpreto a la amante de juventud de Hitler, Charlotte. Estaba sola en Brujas, me había mudado a un Airbnb y estaba muy preocupada por el teletrabajo, y sus consecuencias para mi economía y para mi calidad de vida y la de mi pareja, y verme en televisión me hizo centrarme. Lloré y pensé: "Sigue, Leti. Hay una razón por la que a cada uno nos dan nuestros sueños".


    Podeis seguir la agencia en @purcuapa en Instagram, la web es: http://www.purcuapa.com Para la revista, @purucapa.magazine en Instagram y www.purcuapamagazine.com y más sobre mí en @leticia_vicario, y mi web: www.leticiavicario.com. ¡Os espero a todas y todas!

    He escogido este anillo porque es simple, elegante y porque rompe con el estereotipo de un anillo redondo.


    www.patriciapla.com


     








    dimarts, 27 d’abril de 2021

    Descobrim el talent de Wyne Kirabo

     

    És un honor donar a conèixer a una dissenyadora de moda amb molt de talent i carisme, la Wyne Kirabo.




    Com t'ha influenciat el teu continent, Àfrica?


    La majoria de la meva feina, si no tota, està òbviament influenciada pels vint-i-cinc anys que he viscut a Uganda, i curiosament, és un punt que he percebut amb més força d'ençà que visc a Catalunya.

    Estarem totes d'acord que el clima i tot allò que implica en l'àmbit social, crea diferències a l'hora d'actuar davant de la vida. A Uganda, per exemple, la gent fa més vida al carrer perquè hi ha primavera eterna i evidentment, això crea una manera de fer que determina la cultura i es veu en l'art que fem a Wyne Kirabo.

    La combinació de colors, tenir uns paràmetres de bellesa que difereixen amb els d'Europa fins al punt que a Uganda, la dona vista aquí com a grassa, és la desitjada. L'explosió de verd i d'animals salvatges, les diferents religions, el no necessitar jaquetes ni calefacció, poder obrir un negoci sense cap entrebanc, com s'aborda la sexualitat i el rol de la dona, la cuina, la política, la possibilitat de connectar amb el teu jo més resolutiu sense tanta distància entre el producte primari i el manufacturat, entre l'ànima i la natura, són determinants. Si a tot això hi afegim els llacs que hi ha, les muntanyes Ruwenzori i tots aquells paràmetres que van llençar Winston Churchill a anomenar Uganda, com La Perla d'Àfrica, és a partir d'aquí, combinat amb l'excel.lència, l'emprenedoria i totes aquelles característiques que defineixen Catalunya i Europa, que tenim la base per barrejar cultures i crear peces que sorprenen i generen aquell punt exclusiu i exòtic.





    L'objectiu de Wyne Kirabo és trobar el punt en comú on ens sentim a gust i poder començar aquella seducció del que és nou, per aconseguir que qualsevol dona pugui sentir-se elegant, amb una imatge única, amb el reconeixement tranquil.litzador de la cultura pròpia i amb la guspira d'un toc distintiu i exclusiu afegit per l'altra.





    Allà les teles són autèntiques obres d'art...

    Sí, els gravats africans són realment peces d'art i també un procés d'una tècnica exquisida, i d'una qualitat que, a poc a poc, es va descobrint en una Europa amb ganes d'un canvi preciós. Les noves generacions i la influència que estan tenint en les generacions aposentades estan obrint els ulls de la Vella Terra. És magnífic.

    Les teles africanes són art i qualitat 100% cotó. La història dels patrons i la seva representació, és una història molt interessant, originada com a mitjà d'expressió per a les dones oprimides socialment, sigui en termes d'alegria o de dificultat.

    Com totes sabem, la història de la dona té un baix continu de revolta, de reafirmació i de cerca d'un espai, que s'ha anat repetint en totes les latituds. A l'Àfrica va tenir un dels seus punts d'expressió més contundents a través de la simbologia i els missatges en la roba. Actualment ja no s'utilitza aquesta simbologia com a missatges encoberts, ja que la dona africana és molt més present en la societat del poder (a Ruanda per exemple la majoria del parlament està format per dones), però és apassionant redescobrir aquells missatges a l'amant a través d'un tipus concret de flor en el teu vestit, o les reinvindicacions en la igualtat dona/home. Per qui tingui curiositat i vulgui fer un petit mos, al nostre lloc web, www. wynekirabo.com, tenim un bloc que dóna informació senzilla i molt visual sobre el significat d'alguns d'aquests símbols.



















    Vas estudiar a la Universitat de Girona...

    Sí, un cop vaig arribar a Catalunya vaig tenir la necessitat d'aprendre, millorar i conèixer la moda des d'un punt de vista europeu. El que havia fet a Uganda era totalment africà, teixits africans, dissenys africans, però només posant un peu a Barcelona em vaig adonar que tot el que havia fer fins aleshores, pertanyia a un altre planeta i vaig començar a buscar escoles per fer una immersió total en la cultura catalana a través del que m'agradava.

    I és aleshores quan vaig trobar el diploma universitari de moda de la UdG cursat per l'escola Qstura. Allò va ser un punt d'inflexió en el meu camí, ja que tot era diferent i no entenia un borrall de què em deien en català. La metodologia emprada a la UdG, no tenia res a veure amb el que vaig viure quan vaig estudiar a Universitat Kyambogo, d'Uganda. Vaig tenir la sort de trobar la professionalitat, la humanitat i la dolçor de l'equip de Qstura que em van ajudar a adquirir habilitats en confecció de patrons, disseny, costura, història de la moda, etc...

    A partir d'aquí, vaig fer un rebranding de la marca, creant el que ara és Wyne Kirabo i associant-me amb en Gerard Porta, per donar vida a tota aquesta preciosa bogeria en la qual estem immersos i que en poc d'un any i mig d'ençà que vaig acabar la carrera a la Universitat de Girona, hem aconseguit ser entrevistats per la guardonada presentadora de televisió a Uganda, Robin Kisti, o aparèixer en revistes com Fashion United, Vanity, Theomoda, Égalité, Gastronomia y moda, Dolor, i ara mateix aquí en el blog on ens sentim molt orgullosos i agraïts de ser-hi.


    Com comença el teu procés creatiu?

    Doncs no hi ha un moment particular on la creativitat comenci. Pot disparar-se per qualsevol cosa que pugui sentir, per exemple, al mirar la gent passar al carrer, a la televisió o asseguda en un banc a davant de l'estany de Banyoles. A priori, no té cap mena de transcendència o connexió amb quelcom especial, senzillament apareix quan li dóna la gana. És a dir, bàsicament, veig alguna cosa que m'ha fet sentir, i començo a motivar-me. Durant una temporada, un pensament porta a l'altre, i aquest a un altre, fins que acabo tenint la col.lecció pensada.





    Després tot pot variar a l'hora de dibuixar-la, perquè sóc permeable al que estigui passant durant aquell temps. I un cop decidida definitivament, en el moment d'anar a comprar les teles puc caure enamorada d'una tela en concret que no té res a veure amb el que tenia projectat i que pot tornar a activar-ho tot des de l'inici i acabar fent una col.lecció que no té res a veure amb el que havia sentit mirant la gent passar pel carrer aquell dia d'hivern.

    Al cap i a la fi, l'art flueix quan no té massa normes que l'encotillin, i es transforma en estudi quan les normes no el deixen ser amb certa llibertat. Jo sóc més de fluir que de normes.

    Tens dissenys com la "Col.lecció Ocasió" on els vestits són com escultures...

    Gràcies! La moda, com l'entenem a Wyne Kirabo, és una forma d'art com qualsevol altra de les que tenen anomenada. El procés de creació d'un vestit és donar vida a un objecte que no existia i fer-lo atractiu a l'ull. Per tant, és art i ens agrada viure'l com a tal.

    Nosaltres tenim una visió de la dona molt definida. Ens capfiquem en veure el cos i el cervell com a un tot. I d'aquí, a l'ànima. Sabem que el vestit ajuda a transmetre el missatge que la dona vol donar. Totes donem missatges amb el que portem. Anar a comprar pa amb el primer que trobes per casa, dóna un missatge de qui ets i com et sents en aquell moment, i vestir un vestit llarg d'ocasió en un esdeveniment social també dóna un missatge de com et sents i qui ets en aquell moment. A Wyne Kirabo fugim dels mites.





    Per més que es repeteixi, la moda no és una imposició, sinó una eina per expressar-nos que s'utilitza des que en tenim coneixement. Fins i tot quan no vols expressar-te, t'estàs expressant. Per exemple, quan vas a una manifestació o una xerrada per defensar el planeta amb uns texans que t'han costat 9 euros en una botiga fast fashion, estàs expressant aquesta contradicció en la qual totes vivim i que forma part de l'essència humana.
    A Wyne Kirabo volem fugir d'aquesta dèria que hi ha en "o ets d'aquest costat, o ets de l'altre". La vida està plena de grisos i com es diu a Catalunya, qui no té un all, té una ceba.





    Com va anar el participar en la pasarel.la de Piubella Models per a la Marató de TV3?


    En la curta, però intensa vida com a marca, tenim agraïments i admiració per molta gent, però sempre hi ha algú més especial. En el nostre cas hem tingut la sort de trobar-nos amb la Tere, de Piubella Models, que és qui organitza la passarel.la per la Marató, però també organitza el Piu Fashion Day, per exemple, i és qui ens ha obert la porta a un ventall de models meravelloses amb qui hem col.laborat per a les primeres campanyes de Wyne Kirabo. Gràcies a Piubella hem pogut treballar, i me'n deixaré moltes, amb l'Elisa Lloberta, l'Erika Gimènez, l'Anna Delucas, la Yineth Camille... que han sabut copsar energia i dinamisme aportada per la Tere de Piubella Models i que és la que ens fa sentir a gust.

    És a dir, és un honor poder tenir l'oportunitat de participar en una desfilada amb motivacions benèfiques conegudíssimes i esperit de gran esdeveniment. De la mateixa manera que sabem que no és fàcil organitzar quelcom per una causa benèfica, ja que tenim la nostra branca social amb Wyne Kirabo Social, també sabem que no és senzill gestionar una vintena de disLsenyadors, una dotzena de fotògrafs i mitjans, maquilladores, perruqueres, regidora, presentador, Dj, estilista, etc... i tot en un lloc espectacular per un acte d'aquestes característiques com és Mas Terrats.

    L'únic que podem dir és gràcies i que, a qui li agradi tota aquesta història de la moda, aquell punt de glamour, veure art de joves promeses, anar a una localització preciosa i a més, col.laborar amb la causa de la Marató... dir-vos que aquest 2021 ens encantarà tornar-hi a ser i superar-nos una miqueta més.





    Els teus col.laboradors, en Gerard Porta, els fotògrafs, les models... han sigut claus per a la teva carrera?

    Crec cegament a tenir un equip i un sistema de suport al voltant que siguin millors que jo. D'entrada, en Gerard Porta és aquella part que només un grapat de seguidors coneixen. L'altra meitat de Wyne Kirabo que, a part de ser cofundador, porta tota la comunicació, la logística, és aquella persona que sé que em dirà el que pensa de la col.lecció i amb qui dissenyem les campanyes, és el videògraf oficial i molts cops és el fotògraf, etc. Ens agrada involucrar-nos en totes les facetes que engloben la nostra filosofia.

    Pel que fa a aquells amb els que col.laborem i compartim una part del camí, senzillament és una benedicció i un plaer trobar gent amb tanta passió pel que fan. Estem enamorades dels últims treballs que hem fet amb en Carles Cardelús o amb en Ronnie Rains Bwire. Fotògrafs tots dos. Ens encanta en Marius Uzoni, l'Aleix Vidal de la mateixa manera que estem molt agraïts amb la professionalitat de les maquilladores i perruqueres de Esos Pelos, Olga Palo, l'Oriol Moreno, Sussana makeup artist, per citar-ne uns quants. I que podem dir de tot l'atrezzo i la decoració de les desfilades, tot compta!, i sense la feina de Flors de Vinci o Florart Barcelona, no seria el mateix.

    Ras i curt, i patint perquè m'he deixat d'anomenar a molta gent a qui agrair-los la seva implicació, creiem que les col.laboracions ajuden a teixir amistats que són crucials per a la mateixa felicitat i connexions que són imprescindibles en qualsevol àmbit.

    Per tant, sí, han sigut i seran claus en la meva carrera.


    Instagram: @wynekirabo

    Pàgina web:




    Vídeos:







    Entre les teves joies, escollim aquesta. Ens transmet l'elegància, el minimalisme i la serenor d'aquell sol africà enteranyinat per la pols que aixeca el moviment d'una infinitat de peus amunt i avall, en el mercat a Kamapala.





















































    dilluns, 29 de març de 2021

    Descobrim el talent de l'Anaïs Masllorens


    Avui donem a conèixer a la persona que hi al darrera de "So i Essència", la cantant  lírica Anaïs Masllorens. 





    Què és per a tu la música?


    És quelcom que ha format part sempre de mi, des de petita. A casa, a l'escola, a ballet, aprenent un instrument, amb els amics, ja fos clàssica, òpera, com pop, rock, jazz, etc... o quan estudiava teatre i cantava musicals. Crec que hi ha poquíssims estils de música que no m'agradin, i quan és així, és perquè sento que creen desharmonia. La música ens harmonitza a tots els nivells i de maneres diverses, i està present a les nostres vides en tot moment, tot i que no en siguem conscients, potser.

    Està molt lligada a la natura, que de fet és d'on prové. I penso que quan una persona fa música, ja sigui perquè l'escriu o la interpreta, connecta amb un altre lloc o una altra dimensió més elevada.


    T'ha transformat?


    La música sempre ens transforma, de fet, ens fa canviar l'estat d'ànim ràpidament. Una cançó o peça instrumental, pot fer que passis de l'apatia a l'alegria absoluta, o et pot fins i tot, ajudar a plorar, a buidar el pap, en un moment donat. En el meu cas, si que puc dir que m'ha anat guiant per la vida. Fa anys volia ser actriu, però amb ella vaig descobrir que volia cantar musicals, i quan m'hi vaig posar me'n vaig adonar que el que realment m'agradava era l'òpera, perquè en ella tot prèn dimensions molt més grans: des de la pròpia música, a l'orquestra, passant per les emocions que s'hi descriuen, la màgia que té, o la posada en escena.

    I així vaig arribar al cant terapèutic, quan me'n vaig adonar que la veu m'agrada en totes les seves facetes i que és el nostre propi instrument ens pot ajudar molt a nivell terapèutic. Aquí és on vaig voler començar a ensenyar el que ho he après durant anys. A ensenyar a les persones aquesta eina tan meravellosa que tenim i com les pot ajudar a nivell físic, emocional, respiratori, etc...


    Explica'ns, què és el cant terapèutic?


    El cant terapèutic per mi, vol dir utilitzar la teva veu per entrar en contacte amb la teva essència. Quan cantem, sense adonar-nos-en, entrem en contacte amb les nostres emocions. Aquella cançó que cantem ens està tocant per dins, d'alguna manera ens mou, i això fa que per uns moments connectem amb qui som realment, més enllà del nostre nom, professió, etc... és un anar cap endins, en certa mesura, com fa la meditació.  I amb el cant terapèutic és el que busco que trobin les persones que assisteixen als meus cursos. Per això m'agrada quan hi ha gent que m'escriu demanant info sobre els cursos, i el primer que em diuen és: "no tinc veu", "no sé cantar", "no canto bé, "em fa vergoya cantar en públic"... i aquestes creences limitadores sempre estan connectades amb: "de petit/a sempre em deien que callés", "de petit/a em deien que no cantava bé", etc... Tots els éssers humans podem cantar, millor o pitjor, però tots podem. I aquest és un dels aspectes importants que treballem en el cant terapèutic, ja que aquest consisteix en deixar que la nostra veu surti de manera natural, sense limitacions físiques -per això primer fem un treball corporal de desbloqueig-, i sense limitacions emocionals. Deixem que la nostra veu s'expressi tal i com és, i això ho fem mitjançant jocs, exercicis amb sons, amb moviment i so, cantant cançons o inventant-ne, etc...


    La veu és el nostre propi instrument?


    Exacte! Som un instrument, els cantants professionals ho tenim clar això. I això vol dir  que tot el que li fem al nostre cos a nivell físic i emocional, repercuteix en la veu. Hi ha terapeutes de so de renom que sostenen que ens podem desfinar, i hi estic totalment d'acord. Si quan som petits neixem sense problemes vocals, perquè d'adults molta gent en té? Perquè del nostre cos és un mapa de totes les coses físiques, psíquiques i emocionals que ens passen: un accident, un trauma, un bloqueig que no em permet plorar en un moment determinat. Tot això va fent que el cos crei bloquejos que dificulten el pas lliure de la veu. Un dels aspectes que treballem en el cant terapèutic és a desbloquejar el cos perquè la veu pugui sortir sense dificultats, sense fer-nos mal a nivell vocal, i permetent que aquesta surti de manera fàcil i natural.

    Per això és important tenir cura de nosaltres mateixos a tres nivells: ment-cos-veu.


    El fet de cantar fa vibrar cada cèl.lula del nostre cos?


    Sí, així és. No ho dic jo, ho diu la ciència i els estudis que s'han fet a nivell de teràpia de so, en països com els Estats Units, Anglaterra o la Índia.

    A l'univers tot és so, i el so emet una vibració perquè tot està en continu moviment. Els nostres òrgans emeten una vibració. Quan jo faig ressonar una vocal o canto una síl.laba, aquest so ressona a tot el meu cos, tot i que potser el notaré amb més facilitat en una zona. Aquest ressonar fa vibrar les cèl.lules del meu cos, i això és molt bo. És un massatge interior que li faig al meu cos.

    Ressonar 5 minuts al dia té grans beneficis: indueix la calma reduïnt l'estrés, redueix la pressió arterial i els nivells de cortisol, ens fa segregar endorfines, i ajuda a prevenir el risc de malalties cardiovasculars, oxigena les nostres cèl.lules, i ajuda a millorar l'estat d'ànim augmentant la sensació de felicitat i alegria, entre d'altres.


    Instagram: @so.essencia