diumenge, 20 de setembre del 2026

Descobreix el talent de Juan Pablo Lázaro


Hola amics!


Avui dono a conèixer a un gran artista, en Juan Pablo Lázaro. Un home que té gran passió pel seu projecte pictòric. El "TeiOs".





¿Cómo fueron tus inicios?


Empecé fotografiando detalles pictóricos, fragmentos que normalmente podían pasar desapercibidos. Cuando esos detalles se ampliaban aparecía algo que no había visto a primera vista: una textura, una estructura, una relación entre formas.





Creo que ahí empezó una de las constantes de mi trabajo: descubrir que cuando cambias la escala también cambia la percepción.


Después de esa investigación pasé de la fotografía a la pintura. Ya no se trataba solamente de ampliar un fragmento, sino de construir una realidad propia a partir de aquello que encontraba. 


Más adelante apareció la arquitectura, porque empecé a interesarme no solamente por la superficie de las cosas, sino por la estructura que las sostiene.




Si miro hacia atrás, no veo tantos cambios de disciplina como podría parecer. Veo una misma pregunta utilizando herramientas diferentes.

 

¿El arte no se aprende, te enseña a conocerte?


Creo que el arte no se aprende solamente; el arte te enseña a conocerte.

Puedes aprender técnicas, composición, materiales, perspectiva, arquitectura o pintura. Pero hay otra parte que no se puede aprender de esa manera. Aparece cuando empiezas a enfrentarte contigo mismo a través de lo que haces.


En mi caso, pintar empezó siendo una necesidad de encontrar un lenguaje que no mintiera. Hubo un momento en el que las palabras ya no eran suficientes. La pintura se convirtió en una forma de ordenar aquello que todavía no podía explicar.





Con el tiempo entendí que no estaba buscando solamente hacer imágenes. Estaba buscando un punto de origen dentro de mi. No un punto geográfico ni biográfico, sino ese lugar en el que la percepción se vuelve más limpia y uno puede actuar desde su propia esencia, antes de todas las capas que ha ido acumulando.



Por esto hoy entiendo mi trabajo como un proceso de conocimiento. Cada obra es también una pregunta sobre quién soy y sobre cómo estoy percibiendo la realidad.


¿Qué has aprendido de este?


He aprendido que la realidad es mucho más compleja de lo que parece y, sobre todo, que mi manera de percibirla también forma parte de esa realidad.


Durante muchos años pensé que en encontrar respuestas. Ahora creo que el arte me ha enseñado algo diferente: primero hay que aprender a formular correctamente las preguntas.



Una de las preguntas que ha permanecido durante más tiempo es aparentemente muy sencilla: ¿dónde estoy? No entendía como una coordenada física, sino como una posición dentro de la existencia.


También he aprendido que la identidad no es exactamente lo mismo que la personalidad. La personalidad está formada por muchas capas: experiencias, circunstancias, miedo, aprendizajes, relaciones. La identidad que busco en mi obra está más cerca de aquello que permanece cuando esas capas empiezan a desaparecer.


Y he aprendido que crear no significa necesariamente explicar. Muchas a veces significa construir un espacio en el que algo pueda ser visto.





Eso es, en el fondo, lo que ha terminado convirtiéndose en TeiOs: una manera de intentar comprender las relaciones que existen debajo de lo que vemos.


Supongo que te ha transformado...


Sí. Probablemente el arte ha sido una de las principales formas de transformación de mi vida.


Pero no creo que me haya transformado porque haya decidido convertirme en otra persona. Más bien me ha obligado a quitar capas para intentar descubrir quién era antes de ellas.


Cuando empecé a pintar no tenía formulada una teoría. Había una necesidad. La vida había llegado a un punto de colapso estructural y necesitaba encontrar una forma de expresar aquello que las palabras no podían contener.



Después aparecieron la arquitectura, la geometría, la ciudad, la física, el caos, la memoria y finalmente el TeiOs Mirado desde ahora, parece que todo formaba parte de una misma investigación, pero en aquel momento yo simplemente estaba siguiendo las preguntas que aparecían. Por eso creo que el arte no me cambió de dirección. Me fue mostrando cúal era mi dirección.


Y quizás la mayor tranformación ha sido comprender que mi obra y mi vida no son dos cosas separadas. El estudio se convirtió en un laboratorio donde pruebo ideas que después aparecen en las obras.


Recalcas la identidad por encima de la personalidad...


Sí, porque para mí son dos cosas diferentes.

La personalidad es algo que construimos y que también construyen sobre nosotros. Está relacionada con nuestra historia, con la educación, con la sociedad, con nuestras experiencias y con la imagen que los demás tienen de nosotros. La identidad que me interesa está debajo de todo eso.



Durante mucho tiempo he sentido que una parte importante de mi trabajo consistía precisamente en retirar capas. Como cuando excavas un terreno y cada estrato te acerca a algo anterior.


Por eso aparece tanto la idea del origen en mi obra. No estoy intentando inventar una identidad nueva. Estoy intentando llegar a un punto anterior a todas las construcciones.



En ese sentido, la ciudad se convirtió para mí en una metáfora muy potente: es una estructura que nosotros construimos, pero que después también termina construyéndonos a nosotros.


La pregunta entonces deja de ser solamente ¿"quién soy"? y pasa a ser "¿qué parte de lo que soy realmente me pertence?".


"Pinto mis memorias"...


Sí. Pinto mis memorias, pero intento hacer una ilustración de ellas.

Una memoria no es una fotografía del pasado. Cambia cada vez que la recordamos. Lo que permanece no es necesiaremente la imagen del acontecimiento, sino la estructura que dejó en nosotros.


Por eso muchas veces, una obra puede no representar directamente algo que me ocurrió y, sin embargo, estar completamente relacionada con mi memoria.


La pintura me permite transformar una experiencia en estructura, en color en espacio, en proporción.


El recuerdo del año 2006, por ejemplo, no es importante únicamente porque sea una fecha correcta de mi biografía. Es importante porque representa un umbral. Es un punto desde el cual puedo mirar hacia atrás y comprender muchas cosas que entonces todavía no podía comprender.


Creo que por eso mi obra ha terminado mezclando memoria y geometría. La memoria aporta la experiencia; la geometría intentar encontrar la estructura que existe debajo de esa experiencia.


Algunas de tus obras van ligadas a la estructura de la física, del caos...


Sí, pero a mí la física y el caos no son simplemente referencias visuales. Me interesa lo que hay detrás de esas estructuras: cómo algo aparentemente desordenado puede contener una organización; cómo una relación puede generar una forma; cómo una estructura puede aparecer a partir de algo que incialmente parece indiferenciado.



Eso terminó teniendo una relación muy profunda con mi propia manera de entender la realidad.

En TeiOs aparece precisamente esa inversión: en lugar de comenzar con una forma determinada, preguntarme qué condiciones tienen que existir para que esa forma pueda aparecer.

Por eso la geometría para mí no es solamente una herramienta para dibujar. Es una forma de pensamiento.


Y el caos tampoco significa ausencia de orden. Puede ser el estado anterior a que aparezca un orden reconocible. 


Ahí es donde mi investigación artística y mi investigación teórica empiezan a tocarse.


Eres un artista mutidisciplinar: arquitectura, escultura, pintura y ahora, gracias a la inteligencia artificial vas con la música..


Nunca he sentido que estuviera cambiando de disciplina. Siempre he sentido que estaba buscando el lenguaje adecuado para cada pregunta.


La arquitectura me permitió pensar en el espacio.

La escultura me permitió pensar el objeto en relación con ese espacio.

La pintura me permitió trabajar con la percepción, la memoria y la construcción de imágenes.

Y ahora la música, utilizando también herramientas de Inteligencia Artificial, me permite trabajar con otra dimensión: el tiempo.


Por eso no veo estas disciplinas como compartimientos separados. Son diferentes maneras de investigar una misma realidad.


Incluso TeiOs nace de esa necesidad de encontrar una estructura capaz de relacionarlas.


Quizás por eso mi trabajo ha terminado siendo multidisciplinar casi de manera inevitable. No porque quisiera hacer muchas cosas diferentes, sino porque una sola disciplina dejó de ser suficiente para contener todas las preguntas.


La herramienta cambia. La investigación permanece.


Escoge una de mis joyas...


"Petit Mondrian"



............................................................................

Si algú de vosaltres vol participar en  aquest blog que m'escrigui a:

patriciadescobreixtalent@gmail.com



















divendres, 28 d’agost del 2026

Descobreix el talent de la Gènia Valls

 

Hola amics!


Torno a penjar una entrevista del 2021...

Ens hem d'obrir a estar oberts a noves maneres de pensar!



Avui donem a conèixer a la coach Gènia Valls, especialista en Programació Neurolingüística de 3era generació. Gràcies a les seves pautes, assessora a empressàries perquè donin el millor de si mateixes.


Com descobreixes la PNL?


Estava fent l'Executive MBA i el nostra professor d'Habilitats Directives es va posar malalt. Va venir un suplent que ens la va mencionar. Així, de passada. No hi vaig pensar més.


Més tard vaig veure cursos de Programació Neurolingüística. No vaig passar del títol. Vaig pensar que eren d'Informàtica. Finalment, just acabat el màster vaig sentir dues noies que en parlaven entusiasmades. Ara, ja amb temps lliure, vaig decidir provar-ho... i fins ara. 



La teva vida va canviar des de llavors?


Més llibertat. Més responsabilitat. Els "no és per a mi" es van transformar en "Com ho canvio?".

Ens havien ensenyat a negociar, a liderar equips, a parlar en públic... Què fer, com fer-ho. I no sempre era fàcil, i de vegades semblava impossible.


Des de la PNL vaig aprendre què passa quan NO ET SURT!. Què hi ha darrera i, sobretot, que podem canviar-ho.


També parlo amb més cura. Sé que amb el llenguatge que empres, construeixes el món on vius. No sembla l'àrea més màgica de la PNL, a priori, però la meva formació inicial és en llengües estrangeres així que a mi em va captivar immediatament.


Què descobreixes obervant el moviment dels ulls d'una persona que tens al davant?


Preguntat així sona una mica a El Mentalista...


El moviment dels ulls permet veure si la persona està recordant imatges, o si se les està imaginant. Si està accedint a les seves sensacions corporals o s'està parlant a si mateixa. Si recorda sons o està inventant una resposta.


I sobretot, en sessió de coaching, et mostra si hi ha aprenentatge del passat que li està impedint assolir el seu objectiu del present.


Podem aprendre com és el món a partir d'una sola experiència.

Desenvolupem respostes automàtiques. Que funcionen... fins que deixen de funcionar. Per exemple, si a l'escola et van castigar per preguntar, és molt possible que després a la feina et costi participar en reunions on hi hagi els teus caps.


L'aprenentatge de callar podia ser bo llavors, en un context on es premiava el silenci. O potser si ets dona i treballes al Japó...

Però avui per a tu s'ha convertit en un obstacle que t'exigeix una inversió extra d'energia cada cop que vols donar la teva opinió. O fins i tot fer una pregunta. I sabem que això no sempre és opcional.

Detectar-ho és el primer pas per alliberar-te'n i poder començar de nou. I aquí els ulls juguen un paper molt important.


Ajudes a empressàries a encarar millor la seva feina, oi?


Sí, dones en posicions de lideratge. El meu lema és "Feel good, perform better" (Quan et sents bé, els teus resultats són més bons). L'anglès és molt pràctic per a lemes.


Pot ser que quan desitges posar en marxa el teu projecte, o necessites encarar una negociació amb el teu cap, amb un client complicat o quan vols defensar amb confiança la teva candidatura per a un ascens..

Arrosseguem molt pes emocional. Quan et desfàs d'aquests obstacles interns que et frenen i entres en contacte amb els teus recursos la teva vida es torna més fàcil.

I una forma de fer-ho és a través del moviment dels ulls.


El Síndrome de la Impostora..


Has tingut èxit professional, o acadèmic, però sents que no el mereixes, i et fa por que les altres persones se n'adonin.

És difícil fer una presentació o posar en valor els teus assoliments en una entrevista de treball quan tu mateixa no estàs convençuda de la teva vàlua.

Et pots setnir deshonesta, culpable, fora de lloc... i, en tot cas, no en gaudeixes.



És més freqüent en dones que en homes.

Té sentit en un món estereotipat on la majoria de les posicions de lideratge les ocupen homes i fins i tot els dissenys de les oficines ens diuen que no és casa nostra.


Que el pateixis o no depèn de com et mires el món. De com et mires a tu mateixa. I això és un bona notícia. Perquè ho podem canviar. Mai no és tard per començar a estimar-nos bé.


Quin és el secret de l'èxit?


Saber què és l'èxit per a tu és un bon començament.

Quan vols aconseguir un objectiu, pregunta't: "Això què m'aportarà". ·Em farà sentir més bé"?


Encara em meravella com l'objectiu inicial de la persona es redefineix quan entra en contacte amb com se sent. Com s'amplia a mida que supera bloqueigs interns": quan es desfà dels "per mi no és possible", dels "no m'ho mereixo"... A mida que es dona permís per a gaudir d'allò que de veritat desitja. A mida que desaprèn i comença a mirar el món amb ulls nous



I per ser més feliços?


Cercar la felicitat, gaudir de la pau...

Quan parem atenció hi ha multitud de petits detalls que ens hi acosten: Quan et capbusses a mar prenent consciència dels sons de l'aigua i el seu contacte a la teva pell.

O quan mires les copes dels pins com es mouen i canvien la tonalitat, mentre escoltes el so del vent. O quan observes l'expressió d'una criatura que tasta el gelat per primera vegada. Pots notar com se t'eixampla el cor.

Viure el present.

Per poder-ho fer, de vegades, cal anar al passat. Per desaprendre.






........................................................

Si et fa il.lusió que et doni a conèixer m'escrius a:

patriciadescobreixtalent@gmail.com



divendres, 24 de juliol del 2026

Descobreix el talent de Joan Busquets


Hola amics!


Tornaré a donar a conèixer a un escultor, en Joan Busquets... Ha donat un gir professional

@joanbusquetscantal


Soc un artista completament autodidacte, mai he anat a una escola d'art, el meu aprenentatge ha estat l'observació de la natura, especialment l'entorn privilegiat on visc, el massís de Les Guilleries, allà hi he trobat la meva font d'inspiració, mirant i observant les formes dels arbres i elements naturals que hi trobo.


De quina manera et va influir artísticament el confinament que hi va haver el 2020?


Encara que ja feia temps que la meva vena artística ja estava en funcionament, vaig començar de gran, aproximadament als 60 anys, i havia estat amb diferents grups d'artistes fent exposicions col.lectives i alguna d'individual, però com he dit abans, el confinament del Covid va marcar la meva trajectòria.


Vas crear "El Parc d'Art Rural"

  

El Parc Rural Osor. Tancat a casa vaig començar a crear escultures de certa envergadura i les anava plantant al Parc Escultòric, un terreny tancat al mig del meu poble, Osor. El vaig inaugurar el dia 2 d'agost del 2020. Quan es va obrir el confinament, aquest parc el vaig tancar el setembre del 2025 per no poder mantenir la seva conservació ja que em comportava moltíssima feina, les escultures ara estan repartides per diferents llocs emblemàtics del poble.







Després de la pandèmia em vaig anar introduint en diferents espais artístics fent exposicions en solitari i col.lectives.




Ha participat varies vegades al TramuntanArt del Port de la Selva...


Sí, els útilms 3 anys. Dura dues setmanes i està ubicat al Passeig de Mar. Comparteixo espai amb més de 40 artistes.



2024



2025


                      2026


L'any 2025 he passat a formar part de "ICRE", Institut Català de Recerca de l'Escultura. Amb ells faig exposicions col.lectives per tot Catalunya.

Per les meves escultures sempre utilitzo natura morta, els hi dono vida i una segona vida, ferros vells o material de reciclatge. Encara que vaig innovant amb noves tècniques i materials, últimament hi incoporo coles tenyides, resines, etc.



Un dels esdeveniments en que hi participo habitualment es la "Ruta de l'Art de Castelló d'Empúries" que se celebra cada any el cap de setmana del 12 d'octubre. Em sento molt orgullós de participar-hi ja que comparteixo les meves obres amb més de 120 artistes de gran renom.






.......................................................................


Si algú de vosaltres vol participar en aquest blog que m'escrigui a:

patriciadescobreixtalent@gmail.com



 

divendres, 26 de juny del 2026

Descobreix el talent de Joan Tuset (tercera part)

 

Hola amics!


Ostres! Aquesta és la última part de l'entrevista i veient aquesta foto hi han els seus inicis vitals i artístics.

Un gran aventurer que va disfrutar d'anar més enllà de les fronteres, cosa que el va influïr de manera capdal.



Com et sorgeix la inspiració?


La paraula inspiració significa literalment "rebre l'alè", com si una força invisible insuflés vida a la imaginació i despertés dins nostre una idea, una emoció o una necessitat de crear. És un procés complex i misteriós, difícil d'explicar amb paraules, perquè sovint neix en un lloc profund i intangible de la consciència.


Els grans autors de l'antiguitat, com Virgili, Ovidi o Ciceró, seguint les idees dels teòrics grecs, afirmaven que l'artista era transportat més enllà de la seva pròpia ment i que la inspiració li arribava a través de les Muses, com una revelació divina. Aquesta visió poètica de la creació artística encara avui conserva una part de veritat, perquè hi ha moments en què les idees apareixen de manera inesperada, gairebé com si no ens pertanyessin del tot.


Per a mi, la inspiració pot arribar de moltes formes diferents. La puc trobar escoltant música, observant un dibuix, llegint un relat, escoltant una cançó o contemplant qualsevol expressió artística capaç d'emocionar-me. També em pot arribar caminant pel carrer, observant la llum sobre una paret, escoltant una conversa o recordant una experiència viscuda. Moltes vegades neix d'una emoció profunda, d'alguna cosa que vaig fer, vaig dir, vaig sentir, vaig somiar o simplement vaig veure en un instant determinat.



El reflex. Montreal 1983



Dins del cotxe. Montreal 1984



El jove i el vell. Montreal 1984


La inspiració és sovint una associació inesperada d'idees, records i sensacions. És aquesta capacitat de connectar imatges interiors amb el món exterior el que alimenta el procés creatiu. Però, amb els anys, he après que la inspiració no arriba només d'una manera espontànea o màgica. La veritable inspiració apareix sobretot a través del treball constant, de la disciplina i de la necessitat interior de continuar creant. És treballant quan moltes vegades s'obre el camí cap a noves idees.


En el meu procés creatiu acostumo a planificar les obres amb antelació. Prenc notes, escric pensaments, faig esbossos i dibuixos ràpids per retenir totes aquelles idees que van fluint contantment de la imaginació. De vegades una petita anotació o una forma intuïtiva es converteixen, amb el temps, en el nucli d'una obra més gran. Però també hi ha moments en què em deixo portar completament per la intuïció i per la força de la inspiració immediata, sense saber exactament on em conduirà.


   El bany. 1986


Treballo llargues hores al meu estudi experimentant amb diferents tècniques, materials i textures. Busco els colors adequats, les formes i els equilibris necessaris fins a trobar l'expressió que millor transmet allò que vull comunicar. Sovint el procés és lent, silenciós i exigent. Hi ha obres que necessiten temps per madurar, com si fossin una gestació interior. Les idees creixen a poc a poc fins que arriba aquell instant especial en què finalment l'obra pren vida i es manifesta davant meu.



            La caixa de Pandora. 1998



             El judici de Paris. 1999


És en aquest moment quan sento que la inspiració i el treball es troben. Llavors l'obra deixa de ser només una idea i es converteix en una realitat visible, carregada de tot allò que he viscut, imaginat i sentit durant el procés de creació.



        El laberint de la ment 2. 2000


             La Lluna ofesa. 2002



              Maternitat. 2004


De vegades l'Art és tant absorbent que exigeix que l'anteposi a tot el que faig.

Jo sempre dic que l'artista ho és sempre, de dia i de nit, fins i tot quan dorm.


Vas viure 6 anys al Canadà. Què tal l'experiència?


Vaig arribar a Montreal l'any 1982. Compartia pis al 440 de la Rue Shrbrooke amb el meus amics Laurier Sirois, i Gaëtan Dugas.


Viure en altres països et deixa molts records i experiències. Canadà és un país que està involucrat en les activitats culturals i on comparteixen la vida diferents cultures, respectant el caràcter bilingüe i multicultural. La diversitat cultural del Canadà fa que el país a vegades sigui molt diferent d'una ciutat a l'altre. Aquesta diferència es nota molts entre ciutats com Montreal i Toronto.


En la meva estada a Montreal, a més de fer noves amistats i descobrir un nou país, també vaig trobar una nova inspiració. El fred i les llargues temporades de neu, em van fer treballar amb colors més vius.

Només arribar a Montreal, vaig començar a pintar per preparar l'exposició a la galeria Edimage a la rue Saint-Denis.


Exposició a la Galeria Cultart de Montreal. 1987


L'any següent vaig exposar a la prestigiosa galeria Joyce YahoudaMeir també a Montreal. Més tard em vaig traslladar i vaig compartir l'estudi amb el fotògraf de moda, actor i presentador de ràdio i televisió Sylvain Giguere. A vegades mentre pintava tenia un grup de guapes models com a espectadores, mentre esperaven per ser maquillades i fotografiades.


L'any 1984 vaig exposar al Palais des Congrès de Montréal. Per l'exposició vaig triar un tema més dramàtic i fosc, que la premsa va anomenar "La període sombra de Tuset".


Després d'un temps vaig anar a viure al 1260 de l'Avenue Dr. Penfied, tocant al Parc de la Muntanya. Una zona residencial i molt tranquil.la de Montreal, on pintava, i compartia pis amb els amics Alain Cournoyer "Alvaro" i el Dr. Rejean Thomas. Aquí vaig preparar la següent exposició a la Galeria Cultart i amb aquesta galeria també vaig exposar a School of the Art Institute of Chicago.


En aquesta època em relacionava amb personatges molt diversos, artistes i actors, i ocasionalment algun polític com el llavors primer ministre Pierre Elliot Thudeau, l'amiga i actriu Danielle Ouimet i el gran Douglas Leopold entre altres. Tots aquests contactes m'ajudaven i m'obrien portes, com algunes entrevistes a la televisió, premsa i a tota mena d'actes socials. Va ser una etapa de la meva vida en la qual tot era nou per a mi i tot anava sobre rodes. Es pot dir que a Montreal vaig entrar per la porta gran.


Moltes vegades he tingut la sensació de viure l'èxit, però sempre he sentit que aquesta felicitat que dona l'éxit no és un espai permanent, sinó que va i ve. Com a artista tinc la necessitat de pintar i donar-me a conèixer, però mai m'ha agradat pensar en l'èxit o la fama com una meta, quan la meta pot estar perfectament en tot el camí. La felicitat, com a meta, dura només un moment o uns pocs minuts, però la felicitat de gaudir del camí, dura tota la vida.


L'artista viu una permanent experiència d'emocions positives i emocions negatives, és un vaivé entre espais. Però tots sabem que la felicitat és un sentiment que cadascú entén o percep de diferent manera segona l'etapa que s'està vivint i segons les necessitats que es tinguin. Quan allò que penses, allò que crees, que dius o el que fas t'agrada.


Quan el que ets, és allò que vols ser, això ja és la felicitat.