TASTET!

                                       

Descobreix el talent de Joan Tuset (inicis)

 

Hola amics!

És un honor donar a conèixer a un  artista de gran trajectòria professional, en Joan Tuset.

Ho faré de manera pausada i tranquil.la perquè entre tots pogueu admirar la seva obra i el  significat que hi ha al darrere.

Vas estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Tarragona... Amb quin aprenentatge et quedes?

A l'Escola d'Arts i Oficis de Tarragona vaig tenir l'oportunitat de passar per gairebé totes les disciplines artístiques que s'hi impartien. Vaig experimentar amb el gravat, l'escultura, la pintura, la joieria i l'orfebreria, així com amb l'esmalt i el mosaic, entre moltes altres tècniques. Aquells anys van ser per a mi una etapa d'aprenentatge intens i de descoberta constant, en què cada taller obria una nova manera d'entendre l'art i la matèria.

Malgrat aquesta diversitat de disciplines, sempre vaig sentir una connexió més profunda amb la pintura i l'escultura. Era en aquests llenguatges on em trobava més lliure i més identificat, on podia expressar amb més autenticitat la meva sensibilitat artística. Durant aquells anys vaig dedicar moltes hores al dibuix i a la pintura, explorant-ne les diferents tècniques i procediments, inclosa la pintura al fresc, que em va permetre entendre la relació entre el color, el temps i la superfície d'una manera molt especial.

1971 Arlequí

1978 Personatges

Guardo un record molt viu i estimat d'aquella etapa a Tarragona. No només pels coneixements adquirits, sinó també per l'ambient creatiu que es respirava a l'escola, pels companys amics i professors, i per totes les experiències que van contribuir a formar part la meva mirada artística. Aquells anys van ser determinants en el meu camí com a creador i van consolidar la meva vocació per l'art.

1979 Després de la guerra.

1979 El Petó

1980 El fantasma del migdia

1982 Apparition des linnes de lumière.

En aquesta època amb 19 anys faig la meva primera exposició en una galeria de Tarragona anomenada "Bruixes" i després en una Sala d'exposicions de la Caixa a Tarragona.

La teva tia àvia va ser d'una gran influència, oi?

Sí, la meva tia àvia va tenir una gran influència en la meva imaginació quan era petit.

Encara avui recordo aquelles tardes en què ella, asseguda aprop de la finestra, feia puntes de coixí amb una habilitat i una paciència gairebé hipnòtiques. Aquell so rítmic dels boixets colpejant suament el coixí es barrejava amb la seva veu. Mentre feia puntes de coixí, m'explicava contes fascinants plens de personatges misteriosos i noms que em semblaven màgics: Hades, el Barquer Caront -que ella deia que acompanyava les ànimes cap al cel quan la gent moria-,Cronos, aquell rellotger del temps, o el gos Cèrber, guardià d'un món desconegut i enigmàtica.

Aquelles tardes tranquil.les es tranformaven, per a mi, en un univers ple de misteri i fantasia. Igual que la punta de coixí s'anava teixint lentament entre els dits experts de la meva tia àvia Remei, també la meva vida i la meva sensibilitat artística començaven a prendre forma a poc a poc. Sense adonar-me'n, s'obrien davant meu les portes d'un immens univers simbòlic, plens d'imatges, mites i emocions, mentre dins meus anava despertant, lentament, la mirada i l'ànima de l'artista que acabaria sent.

Les seves històries que eren com contes mitològics.

Sí, jo escoltava aquelles històries amb els ulls ben oberts, captivant-me en un univers ple de simbolisme i fantasia. Anys més tard vaig descobrir que tots aquells relats que ella m'explicava formaven part de la mitologia grega. No sé d'on treia aquelles històries ni si sabia que eren històries de la mitologia grega. Però sense saber-ho, aquelles narracions van alimentar profundament la meva imaginació infantil i van despertar en mi una manera diferent de mirar el món, més creativa, sensible i oberta al misteri.

Quan tenia només sis anys, em va portar al poble veí, per ensenyar les meves petites figures de fang al escultor Josep Cañes que estiuejava al poble de Banyeres. Recordo aquell moment amb molta emoció. Ell em va explicar que de petit també moldejava figuretes de fang i, després de donar-me alguns consells i mostrar-me les seves escultures, em va dir unes paraules que mai he oblidat: "Continua així i arribaràs a ser un gran artista".

Aquelles paraules van quedar gravades  dins meu. Més endavant, quan vaig començar a tenir accés als llibres d'art, vaig descobrir els grans mestres com Leonardo da Vinci i Michelangelo. Però qui realment em va impressionar profundament en aquella època va ser el Salvador Dalí, a qui anys més tard també vaig conèixer personalment a Portlligat.

D'aquí que sorgís la teva obra més coneguda "El Monument a la Puntaire de l'Arboç"... Maquíssima per cert ubicada amb el paisatge...

Aquella tia àvia era una puntaire més, com la meva mare i tantes altres dones de l'Arboç que, en aquella època, contribuïen a l'economia familiar fent puntes de coixí. Aquell treball pacient i delicat formava part de la vida quotidiana del poble i es transmetia de generació en generació, convertint-se en una autèntica expressió de la identitat arbocenca.

L'Arboç és conegut com un poble de puntaires, i el Monument a la Puntaire és un homenatge a aquesta artesania tan arrelada i emblemàtica: la punta de coixí. Però també és un reconeixement a totes les puntaires de Catalunya, dones que amb les seves mans han mantingut viva una tradició d'una gran bellesa i valor cultural.

Per a mi, la realització d'aquesta escultura va representar un gran repte. Era l'obra de dimensions més grans que havia fer fins aquell moment i, a més, s'havia d'inaugurar en un temps rècord, abans que acabés l'any. Van ser mesos de treball intens, d'exigència i també d'una gran implicació emocional, perquè sentia que aquella escultura tenia una vinculació molt personal amb la meva vida i amb les meves arrels.

El monument està realitzat en bronze mitjançant la tècnica de la cera perduda i representa una dona jove asseguda mentre fa puntes de coixí. El coixí descansa sobre un arbocer que és el símbol i emblema de l'escut de l'Arboç i que es converteix aquí en un element identitari carregat de significat. Vaig voler que la figura transmetís serenor, concentració i dignitat, valors que sempre he associat a l'ofici de puntaire.

El monument es va inaugurar l'11 de desembre del 2005, coincint amb els actes de la Fira de Santa Llúcia, en presència de centenars de puntaires arribades de tot Catalunya. L'acte va comptar amb la presència de Josep Huguet, aleshores conseller de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya.

El monument està situat al centre d'una de les rotondes ejardinades de la carretera N-340, a l'entrada de l'Arboç en direcció a Tarragona, convertint-se en una de les imatges més representatives i estimades del municipi.

Continuarà...

TASTET!

Descobreix el talent de la Marta Parera

Hola amics!

 

Avui ens endisem en una experiència vital d'una dona que té molta il.lusió per fer les coses ben fetes, la Marta Parera, persona innata per donar-se als altres i amb exemple perquè obrim els ulls.

S'ha fet a sí mateixa, una gran emprenadora. Segur que aprendreu moltes coses d'ella!

Ets de Mataró, ciutat super important en la revolució industrial... Què creus que n'ha quedat d'aleshores?

L'essència emprenadora, la capacitat de reinventar-nos, observo com estem mirant d'aprofitar el que tenim, com és el mar, i potenciar l'esport d'aigua, combinant amb l'hotel nou Colon, el turisme familiar amb l'hotel Atenea en la zona del port, l'educació universtària amb el Tecnocampus i l'incubadora de noves empreses.

Considero que tot això està molt bé, i és una tasca que es fa des de les institucions i "grans empreses", però a mi m'agrada donar un pas més, recordant tots els tallers que hi havia als garatges de les cases, habitacions de les cases, a on aixecaves una persiana i trobaves cents de dones cosint a màquina, planxant, embossant per alguna empresa tèxtil de Mataró.

Ara la mà d'obra ha minvat moltíssim per raons òbvies, i sempre penso que els fills i nets d'aquestes dones (la majoria ho eren) tenen aquest ADN, i m'agrada poder conectar, conèixer i poder inspirar ja que Sí QUE HI HA OPORTUNITATS.

La vocació de servei és el lema que et mou i et dona sentit?

Totalment, quan he vist que una cosa a mi m'ha fet servei, m'ha ajudat a solventar un problema, situació, etc. No puc evitar de compartir-ho.

Sempre m'ha agradat ajudar, i quan no ho he pogut fer directament, el que em reconforta es pensar en quin pas pot fer aquella persona per poder solucinar-ho, facilitar-li eines, noms, telèfon, etc. El que estigui al meu abast. El NO per resposta, i ja t'espavilaràs. No va amb mi.

"Treure's les sabates i posar-se al lloc de l'altre"...

Sí, es comenta moltes vegades que ens hem de posar en les sabates de l'altre persona per poder entendre, conèixer la seva situació. Però sino em trec les meves primer, com sincerament em puc posar en les sabates de l'altre, serà un posar-me una mica forçat, obligat (perquè és el que toca), no serà sincer, autèntic ni genuir.

Això s'està perdent?

Crec que una mica, hi ha una part individualista, però també és cert, almenys amb l'entorn que jo em bellugo i el que constantment miro de practicar i inspirar a que les persones aprenguem a fer aquests exercicis.

I soc de les que penso, si jo soc capaç (anys enrere per a mi era ciència ficció, ni posar-me en les sabates de l'altre i menys treure'm les meves, hehehehe) i ara ho practico amb més o menys encert, i amb el meu exemple sé que inspiro a d'altres persones a practicar-ho.

El crear "sinèrgies"...

Actualment crec que és bàsic i fonamental per viure, i va relacionat amb entendre l'altre, conèixer-lo i mirar de trobar formes de crear aquestes sinèrgies, ens fan la vida més fàcil, més divertida, i és cert, també tot un repte.

Com veus el moment en que estem visquent en que la frustació i la poca esperança en són presents?

Jo el visc amb molta esperança, i és el que intento transmetre en cada moment, hem de cuidar l'informació que llegim, veiem, escoltem, amb qui ens relacionem.

Cert es que estem vivint moments de grans canvis, molts desafiaments, per a moltes persones, però sempre he pensat que davant l'adversitat també hi ha una gran oportunitat.

Si es tanca una porta, deixa de mirar-la, dona't la volta segura que hi ha Finestres plenes d'oportunitats

En abraçar les novetats, la tecnologia, ara això sí, mirant sempre de funcionar amb principis i valors.

Avui dia hi ha molta controvèrsia en la IA, és una eina que la pots fer servir al teu favor i et faciliti la vida, o que te la perjudiqui, tu decideixes. És com el que té un Ganivet, el pots fer servir per tallar un bon pernil o clavar-li a algú.

Aprendre a confiar i mirar endavant amb il.lusió, no és fàcil, ho sé, necessitem programar el nostre cervell de forma adequada.

Vas conèixer a en Joe Dispenza, oi?

Sí, hi vaig aprender moltíssim. Vaig tenir la fortuna d'estar des de la primera vegada que va venir a Barcelona, a la sala no érem ni 100 persones i després vàrem poder estar també una estona parlant amb ell.

Quina va ser la teva impressió?

Molt gratificant i em va sorprendre, t'explico, jo vaig estar treballant per un laboratori farmacèutic i els professionals n'hi havia de tot, alguns molt estirats i distants i d'altres més propers. Quan vaig anar a veure el Joe Dispenza, com ell entre altres titulacions és neuròleg, venia de tenir un gran èxit amb el documental "¿Y tu qué sabes?", vaig pensar que em trobaria una persona molt distant i seca, i va ser tot al contrari. 

A més, com anàvem un grup d'unes 8-10 persones cada vegada que venia, i després hi anàvem a parlar, ell sempre ens deia, abans de començar, quan miro al pati de butaques, la vostra fila està sempre amb actitud d'aprendre, a veure què m'explica, que comenci, en canvi la gran majoria de persones venen amb una certa reticència, a veure què m'explicarà aquest paio, i de mica en mica va canviant la seva actitud.

La vida et dóna molt més del que et pots imaginar?

Sí, i això ho he comprovat algunes vegades, et dono un parell d'exemples, als 25 anys vaig decidir deixar la feina estable (en aquell moment) per anar un any a Anglaterra a aprendre anglès i poder prosperar professionalment, amb els anys m'he adonat que sapiguer parlar anglès m'ha donat molt més que trobar una feina que em dónes uns euros més a finals de mes.

Per un altre costat, ja fa més de 30 anys, vaig decidir emprendre sense tenir la necessitat d'invertir capital ni tenir que deixar el que en aquell moment era la meva feina.

En el poc temps lliure que tenia podia començar a diversificar ingresos i professionalitzar-me amb el Social Commerce, (activitat empresarial que ens ajuda a construir una comunitat d'empresaris i líders basat amb el consum conscient). Per aprendre vaig conectar-me a un sistema educatiu per millorar les meves habilitats de comunicació, primer amb mi mateixa i després amb els altres, doncs bé, un dia vaig tenir el privilegi d'estar a casa de la Elena Espinal, a Mèxic, una de les primeres coach ontològiques de parla hispana i molt bona professional. Vàrem gaudir d'una sessió per unes 15 persones i després una barbacoa, t'estic comentant això i encara tinc la imatge de la vivència.

Cada dia vas a nedar al mar, faci el temps que faci... Suposo que al fer-ho et dóna una força extraordinària...

Faci el temps que faci i si les onades ens ho permeten.

Sí, jo no hi anava a l'hivern i menys de nit. Però arrel de la pandèmia, m'hi vaig acostumar, i com al novembre encara no s'havien obert els centres esportius, va tocar comprar-me un tratge de neoprè i seguir. La veritat es que és una autèntica meravella, començar el dia, nedant al mar, veient sortir el sol i amb amics, no té preu. És Font d'energia, vitalitat, i no sé quans adjectius diria més, acabo amb el dic varies vegades mentre estem al mig del mar nadant "PURA VIDA".... hehehehe.

Si et fes il.lusió que et donés a conèixer m'escrius a:

patriciadescobreixtalent@gmail.com

TASTET!