Descobriu el talent de la Mercè Escaiola Font

Bon dia amics!

És un goig per a mi donar a conèixer a una artista exemplar, la Mercè Escaiola. 

Dona super valenta i atrevida per fer realitat tots els seus somnis.

Vas rebre una beca per formar-te a les grans ciutats renaixentistes com Venècia, Roma, Florència... Quina meravella... Com recordes l'experiència?

Va ser una experiència extraordinària que m'ha deixat un record molt emotiu. Era el setembre de 1954 quan vaig poder viatjar a Itàlia amb la beca que va acollir un grup d'alumnes de l'Escola Superior de Belles Arts. Vam anar acompanyats pels professors, el director  Frederic Marés i el mecenes i col.leccionista Josep Maria Creixell.

Amb l'autocar que ens transportava, travessar la Costa Blava fins a Itàlia per trams d'autopista va ser una proesa inaudita per a nosaltres. Pel camí vam gaudir de la contemplació dels paisatges de mar i muntanya, amb la magnífica companyonia que regnava entre nosaltres. Amb els nostres professors, vam aprofitar els avantatges de ser rebuts pels directors i especialistes en les succesives visites a museus, esglésies, monuments i tallers d'artistes.

Ens va colpir molt veure en directe les obres d'art dels grans mestres: Tintoretto, Tiziano, El Veronès, Giotto, Fra Angelico, Piero de la Francesca, Miquel Àngel i tants d'altres. Ens vam quedar bocabadats de veure l'encant de les antigues ciutats renaixentistes, la seva concepció dels espais i colors, mentre caminàvem pels seus carrers plens de vida on encara no existia el turisme de masses!

Veient aquest carbonet és d'una

qualitat encisadora... deuries

tenir professors molt bons...

Era l'any 1949 quan anava a l'Escola Llotja i només tenia 17 anys. La classe de dibuix la dirigia el mestre Pascual Capúz Mamano, qui reunia els alumnes avantatjats al voltant de les estàtues de guix que utilitzàvem de model. Amb els nostres cavallets i papers de gran format, miràvem de resoldre la perspectiva i la sensació de volum i ombres. Entre els alumnes hi afegíem un punt de competitivitat a veure qui aconseguia més virtuosisme, brunyint amb afany el dibuix imaginant el marbre de l'estàtua original. El mestre Capúz ens havia de dir que ja havíem treballat prou!

Aquest dibuix és la coneguda figura de "Venus ajupida al bany", en la versió que va esculpir Francesco Sanguinetti al segle XIX, basant-se en l'escultura original de l'època Hel.lenística. Així doncs, nosaltres intentàvem instruir-nos a partir de l'herència dels gran mestres de l'antiguitat....

                   

En contrast amb aquestes llargues sessions estàtiques, un dia a la setmana fèiem apunts ràpids amb poses entre els companys mateixos. Aleshores, el mestre Capúz ens demanava fer els dibuixos d'un sol traç: de arriba a abajo! en deia.

En aquell temps us escrivíeu 

"Cartes epistolars" en les que

anaven lligades obres d'Art...

S'establia una complicitat molt 

bonica amb l'altre, oi?

Efectivament, revisant les cartes que ens escríviem amb els pares, es capta la complicitat que comentes i l'estima mútua. El meu pare era comerciant de la corbateria familiar i després va iniciar la seva pròpia fàbrica tèxtil. Però al mateix temps, era molt aficionat a la pintura, la fotografia, la música, el teatre i l'òpera, dins l'ambient cultural del moment. Fins i tot era amic personal dels populars il.lustradors Pere Prat i Valentí Castanys. A les sortides que el meu pare feia, sempre ens escrivia cartes acompanyades de dibuixos.

Seguint el seu exemple, jo vaig seguir el costum d'escriure cartes talment com si fos un diari. Com que practicava dibuix i pintura des de tan jove, l'aquarel.la em va semblar idònia per fer les il.lustracions. En el meu primer viatge a Tafalla, Navarra, a casa la meva companya de Belles Arts Marinita Lorente, escrivia als pares cada dia amb una aquarel.la: els paisatges, la casa, l'entorn... una manera de deixar constància viva del moment.

Així ho he anat fent amb tots els viatges i sortides familiars, de forma que la carpeta amb els papers, pinzells i la caixa d'aquarel.les són elements imprescindibles del meu equipatge.

Les teves aquarel.les són d'una

tècnica molt precisa. Quin és

el secret?

L'aquarel.la té moltes cares: és una tècnica que demana molta pràctica i atenció plena en la realizació, doncs no podem rectificar com ho faríem amb l'oli, les ceres o l'acrílic. Té l'avantatge de les transparències dels colors, però cal vigilar que aquests no es barregin sense control.

Tant pels apunts a l'aire lliure com en el treball de taller, resulta una tècnica molt versàtil. Però sovint se li atribueix un caràcter purament decoratiu. Per trascendir aquest concepte, des del principi, vaig provar de fer format gran de paper, amb composicions i textures de colors utilitzant l'espàtula a més del pinzell. Quan els membres de l'Agrupació d'Aquarel.listes de Catalunya van veure els meus treballs, van invitar-me a formar part del grup. Vaig acceptar, i en els següents concursos vaig rebre les Medalles "Roig Enseñat" del 1957 i "Manuel Risques" del 1959.

Així, va ser emocionant mostrar aquells treballs a les primeres exposicions que vaig fer a Barcelona tractant temes com el retrat, les figures humanes i les flors. La crítica va remarcar la qualitat pictòrica de les aquarel.les i el mèrit de les temàtiques figuratives, força inusuals en aquesta tècnica. I així, fins el dia d'avui, no deixo de practicar l'aquarel.la, com una companya de vida.

Vas donar classes a la reconeguda

escola "El Patufet". Entranyable

suposo...

I tant, van ser durant 30 anys ininterromputs com a professora de plàstica en aquesta escola de Gràcia. Les classes als petits eren les més engrescadores: la vivacitat dels alumnes i les seves ganes de descoberta és inesgotable. Amb  estratègies diferents, des de la narració d'un conte, papers retallats per crear objectes tridimensionals, fang per fer escultures, passant per la creació de colors nous i geometries... aconseguíem treballs meravellosos.

Pel que fa als més grans, l'interès prioritari era fornir la seva imaginació amb el major nombre de possibilitats i tècniques per captar la realitat múltiple. La base de la meva didàctiva és infondre dins l'aula un clima de confiança per a que els infants s'expressin sense traves. També que siguin capaços de concentrar-se fins al final i assolir el seu propòsit.

A l'aula de dibuix també fèiem els paraments per als pessebres de Nadal o altres activitats com el teatre de titells i el Carnaval. Crec que vaig viure una època bonica, de gran creativitat i plenitud, abans de la irrupció de les xarxes i els telèfons mòbils.

El fet de casar-te amb

un artista com Joan

Montcada et va influir

artísticament?

Sense cap dubte! Des del principi, en Joan Montcada va ser com el professor a seguir. Quan vaig començar Belles Arts, ell ja havia acabat la carrera i era considerat un mestre exemplar. Després, ell va guanyar les oposicions per la Càtedra de Dibuix, i he anat veient la seva evolució dia a dia.

Evidentment, ell ha estat la meva font d'instrucció i inspiració.

Admiro la seva obra de traç net, segur i innovador, que es materialitza en tantes obres i projectes: dibuixos de figura, bosc i paisatge, pintures a l'encàustica, pintures murals, obra en ceràmica, treballs a l'estudi, etcètera. També la llarga etapa de creació dels seus estels modulars i els festivals internacionals d'estels on hem participat, així com les seves composicions poètiques i musicals...

He vist com es desenvolupen totes aquestes etapes, acompanyant-les de la millor manera formant un "equip". Així que, a més d'influir-me artísticament també ha representat el nostre projecte comú d'art i de vida, transmetent-ho al mateix temps a les nostres dues filles. En els darrers anys, el plaer és d'haver pogut fer exposicions conjuntes en família tant a Catalunya com al Japó, i amb obra exposada en permanència a Barcelona i Okayama respectivament.

Després de la trajectòria 

viscuda,digue'ns un consell per viure demanera més plena... 

La trajectòria és llarga, són molts anys viscuts! Aprenem per l'experiència, i les circumstàncies modulen la nostra personalitat. Viure de manera més plena seria descobrir la nostra autèntica naturalesa: l'ésser etern que som.

Arribar a una sensació de pau i d'unió amb el tot, fa que hom sigui capaç de meravellar-se i sentir harmonia dins seu. M'agrada pintar flors i naturalesa per compenetrar-me amb aquesta bellesa excelsa. Per això, la pràctica de l'art en general és una benedicció a les nostres vides.

Seguint amb el consell, no hi ha satisfacció més sublim que fer comunió amb la senzillesa i el servei als altres, mantenint el control de la personalitat tantes vegades massa exigent. És a dir, lliurar-se a un projecte de vida que aconsegueixi millorar el nostre entorn. Com diuen les paraules de Santa Teresa de Calcuta: "Qui no viu per servir no serveix per viure".

Descobriu el talent de la Marta Montcada

 

Avui donem a conèixer a una dona d'immensa sensibilitat i delicadesa. Té un gran bagatge artístic i és una enamorada del Japó. 

Segur que us encanta!

@martamontcada

Has inaugurat una exposició a Castella i Lleó... Com ha anat?

Ha estat una preciosa experiència a les sales i la torre del Castell de Monteagudo, al cim del casc antic, amb vistes a l'immens paisatge de Soria. El poble i amistats ens han rebut en un ambient festiu per veure la proposta força expecional "Geografías soñadas" davant de cada pintura dels artistes ART-TRA, s'han recitat els corresponents poemes de la Antologia poètica de Soria Edita, de l'any 2022. Per connectar amb aquelles terres vam inspirar-nos en els poetes de la contrada. D'aquesta manera, les complicitats han aflorat amb emocions compartides, tot escoltant la paraula i "sentint" la seva expressió feta pintura. A la inauguració, els poetes i els pintors ens trobàvem per primera vegada en directe, iniciant una amistat des de la interiorització viscuda. Aquest és el veritable llenguatge universal que intentem trobar els creadors!

Els organitzadors, la Fundació DEARTE Medinaceli i l'equip de col.laboradors ens han tramès que recordarien la inauguració com un dels actes més vibrants. En aquell matí de dissabte net i pur, les impressions també marquen els records. Ressonaven les campanades de l'església annexa a la torre del Castell, quan de sobte, desenes de cigonyes feien parada dalt dels merlets del castell com si fossin sentinelles de l'exposició, tot un espectacle!. Justament, en aquells dies curts de Sant Blas "las cigüeñas verás", diuen. Elles recuperen forces a Monteagudo abans de reprendre el seu vol Nord enllà, i nosaltres també.

Ets una artista amb moltíssimes facetes: pintura, escultura, sedes, gravat... Impressionant...

Sí! Podria semblar que he volgut col.leccionar facetes artístiques, oi? Però més que aquesta dèria, ha estat un procés natural d'experimentació, tenint en compte que m'he dedicat a l'art des de petita. N'estic ben agraïda: els meus pares es van conèixer en l'ambient artístic de la Llotja i de l'escola superior de Belles Arts de Barcelona. Els dos van propiciar un ambient creatiu i espontani en la vida familiar, fugint dels tòpics autoritaris. Les paletes de color, els pinzells, els llapis i tota mena de papers, eren un bon material per aprendre, observant com ho feien els pares.

Quan vaig cursar Belles Arts, vaig tastar totes les opcions, finalment vaig escollir l'obra gràfica original com a especialitat, que també ha marcat el meu interès pel paper fet a mà. No he abandonat mai la pintura i el dibuix, imprescindibles per trobar idees i l'essència en els apunts al natural. També la pintura sobre seda m'ha atret per la lleugeresa del suport i la gestualitat del seu traç.

La ceràmica, versàtil, un autèntic massatge de volums, he tingut ocasió de practicar-la al Japó. L'escultura ha aparegut per encàrrecs diversos i m'hi he llançat intentant trobar resultats diferents. Va passar semblantment quan, participant en les instal.lacions de Temps de Flors a Girona, cercava noves composicions dins l'espai arquitectònic.

             

            Jardí de la Vila d'Art de la Cascada

Ceràmica

        Girona, Temps de Flors 2004

Penso que cada tècnica ofereix destresa i el domini de les eines pròpies del treball, i com més es practica, més facilitat per passar d'una faceta a l'altre.

Tens una sèrie de "cal.ligrafies"... un traç super difícil... quina és la millor manera de fer-les?

El traç de la cal.ligrafia que he observat dels mestres orientals s'inspira en els segles de pràctica i recerca de l'expressió gestual dels conceptes a partir de les formes i la natura que ens envolta. Els ideogrames són gest i expressió de l'essència humana. Tot això és molt útil i enriquidor quan s'aplica en el camp de l'art de forma lliure, fluint amb la consciència plena lligada a l'Univers. Potser aquestes paraules semblen una mica metafísiques, crec que sí; però igual com d'altres disciplines orientals semblants, tot comença amb una llarga pràctica  fins aconseguir la destresa necessària, la dansa del pinzell en equilibri entre la tinta negra i el blanc del paper.

La millor manera de fer els traços és llançar-se en aquest buit existencial, com l'ocell es precipita volant des d'un single o una coreografia apareix en un espai verge. Per les descobertes que he fet al Japó, entenc que la cal.ligrafia és un art primigeni molt complert, llenguatge i dibuix alhora, a la recerca de l'harmonia plàstica i dinàmica. És un assumpte molt seriós -potser podria dir acadèmic- en els països d'origen: requereix passar els cursos, seguir un mestre, obtenir un títol i esdevenir un digne transmissor del coneixement adquirit.

El meu pare Joan Montcada també expressa la seva passió pel dibuix en el sentit més pur del terme, amb un traç  de tinta negra desinhibit, capaç de definir les coses amb la força viva que contenen. La pinzellada, les textures i les aiguades responen a allò essencial de l'objecte. Jo intento portar-ho al meu terreny particular aplicant el seu sentit sense desvirtuar-ho.

Recentment, he fet uns treballs en tinta negra amb el simple i únic traç circular d'una "O" pel darrer i últim treball de l'artista sonor Xavier Guix. El millor elogi va ser quan ell va constatar que "el seu vinil "O" i la meva portada "O" es fonien en un cercle buidant tot el seu ego per lliurar el millor d'ells mateixos".

Com és treballar per artistes tan capdavanters com Tàpies o Guinovart?

És un treball molt enriquidor i un repte! He treballat amb ells en el món de l'obra gràfica original. Des de la idea fins a la planxa gravada final, hi ha un llarg procés i un bon grapat de decisions a prendre. Escollir el tipus de gravat, tintes, color, intensitats, paper... requereix temps i concentració. La pràctica artística en el meu nucli familiar m'ha ajudat a sintonitzar de forma natural amb artistes com Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Joan Josep Tharrats, Josep Grau-Garriga o altres com Cesc, el ninotaire (Francesc Vila Rufas), Jordi Samsó... tots ells tenen un sòlid bagatge i són de la mateixa generació que els meus pares. Amb la seva obra tan característica i reconeguda, m'hi he identificat ràpidament per col.laborar en el procés tècnic. L'ambient de treball no podria ser millor; aprenem recíprocament dels moments compartits amb l'afegitó d'una cordial amistat.

Antoni Tàpies

 Josep Guinovart

            

                Joan Josep Tharrats

Quan el gravat de la planxa, hem d'aconseguir la prova "bona per al tiratge o BAT". Aleshores, comença el tiratge manual de la planxa que els estampadors portem a terme amb rigorosa disciplina monacal. Finalment, l'artista signa l'edició. De vegades, els estampadors quedem en l'anominat, però com podeu imaginar, és una part delicada i imprescindible de l'obra definitiva. Em considero molt afortunada d'haver estat part d'aquestes experiències entranyables que, vistes avui en perspectiva, són irrepetibles. Ara, 40 anys després de l'inici del taller de gravat, les estampes continuen parlant, per ells mateixes, impecables, amb les seves empremtes, color, textures, i tota la vivència compartida.

Explica'ns la primera vegada que vas trepitjar el Japó...

La primera vegada que vaig aterrar al Japó va ser acompanyant el meu pare Joan i els seus estels tridimensionals, autèntiques obres d'art dissenyades per a volar. El motiu era participar en els festivals d'estels internacionals, una antiga tradició que reuneix destresa i passió de nombrosos grups repartits per tot el Japó. Viure-ho en directe va ser un gran premi després d'haver repassat llibres, revistes i reportatges, per documentar-nos del tema.

Els estels del meu pare van tenir molt bona acollida i les volades i recepcions a les diverses ciutats va ser una magnífica ocasió d'admirar tanta riquesa d'estels en el seu conjunt.

"L'estel Transeòlic" de Joan Montcada. Platja volcànica de Sagara

Passàvem tot el dia a l'aire lliure amb els paisatges més diversos: a les grans platges, a la llera dels rius o dalt d'un altiplà entre muntanyes. Tot sense deixar d'observar el cel ple d'artefactes voladors!

Va ser molt intensa aquella experiència que significava un punt i a part per al meu pare, en el seu darrer any com a catedràtic i professor de Belles Arts, després d'una llargíssima trajectòria professional. Tots aquests ingredients ho van convertir en un viatge molt autèntic, gairebé iniciàtic, en la immersió a la cultura japonesa i la seva peculiaritat. De retorn, vam escriure reportatges i confeccionar un audiovisual en diapositives presentat a la facultat de Belles Arts, que va significar un comiat molt emotiu per al meu pare i una renovada energia en la seva dedicació al món dels estels com a "estructures amb capacitat de vol".

Per a mi va significar un xoc d'estímuls tant pel propi context exòtic del Japó com per les vivències viscudes amb tots els participants internacionals, que ens van obrir moltes portes i amistats, més la dosi d'energia necessària per poder continuar imaginant i investigant.

A partir de llavors va establir-hi una connexió molt especial...

Amb aquella sintonia inicial, ben aviat van sorgir noves oportunitats de col.laboració. A partir de la invitació d'exposar gravadors Catalans amb gravadors Japonesos, vaig conèixer artistes de la ciutat de Nagoya, que, interessats per la meva obra, em van oferir presentar la meva primera exposició personal. Així, tornant al Japó per compte propi, vaig anar ampliant les coneixences i el cercle de galeries. La celebració periòdica d'exposicions va crear un  vincle molt fort amb clients i amics, i gràcies a ells vaig conèixer llocs i facetes tan variades de la cultura que cada dian sentia més propera. Amb aquests al.licients, vaig posar-me a estudiar japonès. Va ser una època de molta activitat viatjant per les principals ciutats i pobles, santuaris i llocs històrics, sempre amb el motiu de les meves exposicions. També vaig acompanyar grups d'amics artistes en els seus viatges a Europa fins a Catalunya, i la sensació de continuar sent un pont entre dues cultures em fa molt feliç.

De mica en mica, m'he anat involucrant en organitzar festivals d'art gràcies a l'afinitat dels companys artistes pintors, cal.lígrafs, escultors, ceramistes, tèxtil, músics... tots fent pinya. Mostrar conjuntament l'art és un valor més per facilitar al públic la seva visita, i al mateix temps un al.licient per promocionar nuclis històrics, jardins i paisatges d'una gran bellesa, que mostren l'art contemporani per primera vegada. Després de moltes vicissituds, hem establert casa i museu a la prefectura d'Okayama dins d'una vall natural protegida batejant-la com la "Vila d'Art Taki" (de la Cascada). Allí, a l'antiga casa rural de Can Joan, convertida en centre cultural polivalent, s'hi pot veure la nostra obra. Aquest projecte testimonia la llarga aventura artística fins ara i és una nova llavor de futur.

Festival d'Art Takehara 2010

El cartell de la propera exposició de la Marta...

Tone Gallery, "Del 10 al 20 de  març de 2024", Okayama

Si diem "Jardí del Silenci"....

El Jardí del Silenci! És un somni fet realitat: salvar i cuidar un petit pulmó verd de Gràcia, amb una història centenària al darrera i que anava a ser esborrat del mapa!. Aquest projecte que he vist néixer, és una lliuta compartida i valenta que ens ha fet millors persones i ha demostrat que, quan la societat és conscient i responsable, pot fer grans avenços. El Jardí del Silenci és una prova de que no podem quedar-nos indiferents a les injustícies o els abusos de poder fets a l'esquena de veïnat.

Tan dramàtica que va començar la seva història, i avui és un oasi exuberant als ulls de tothom, que reb els millors elogis! Fa 12 anys, en aquest lloc, es va enderrocar d'un dia per l'altre l'escola-convent centenari i la seva església per pura especulació immobiliària, aprofitant un error en la qualificació urbanística. Els veïns sorpresos i estupefactes, ens vam unir formant la plataforma "Salvem al Jardí"; no només per salvar el Jardí interior, sinó per retornar tot l'espai del solar al servei del veïnat. Les llargues lluites plenes de convicció, imaginació, i la persistència, van aconseguir l'objectiu i el solar va ser comprat per l'ajuntament. La plataforma es va convertir en "l'Associació Salvem el Jardí 2014", a fi de gestionar l'espai i va anomar-lo el "Jardí del Silenci". En aquest moviment hi participen els veïns i persones que hi vulguin aportar els seus coneixements i el seu temps.

L'èxit es manté donant cabuda a les propostes fidels als estatus fundacionals: el treball voluntari, el manteniment del jardí històric, l'increment del verd amb la construcció de jardins verticals i altres seccions, estudis de biologia, insectes i ocells; i alhora aixoplugant actes culturals  relacionats amb el medi ambient, la natura i el benestar de les persones, com un "centre cívic" a l'aire lliure. Tenim un decàleg propi de bones conductes i un memoràndum de projectes a fer. La vinculació i cohesió del veïnat i associacions col.laboradores ens han aportat persones de tot el món que s'han enamorat del Jardí del Silenci i el seu esperit.

www.martamontcada.cat