Descobriu el talent de Ramon Pons, escultor

Hola amics!

Avui us dono a conèixer a un artista que em va enamorar la seva obra per la gran quantitat de matissos. Ell és en Ramon Pons. Home seré i que viu la creativitat a flor de pell.

Veient les teves escultures, aquestes són immensament versàtils... com és el teu procés de creació?

Què bé que diguis versàtil, altres dirien dispers o sense estil propi... la veritat és que tot i que sovint sí que em faig preguntes de si hauria de fer peces seguint un estil únic estil, la realitat és que si em venen noves idees intento no reprimir-les i gaudir fent-les.

De tota manera la variació d'estils d'obres que has pogut veure a TRETZE Art Estudi, no és ben representatiu del que faig en aquest moment. Aquí hi tinc obres de diferents époques de la meva trajectòria.

Vaig començar amb l'escultura, ara fa uns 13 anys i després d'un parell o tres, em vaig començar a atrevir a exposar. Al principi treballava la figura humana, més realista, amb la idea d'aprendre bé l'anatomia, després he anat treballant diferents sèries, amb panots dels carrers de Barcelona, afegint-hi objectes reciclats, potenciant i donant més importància als volums que al propi cos i cares...

A part de la variació d'obres, per aquest motiu, ara amb l'obertura de la botiga i veient el que més venc, també estic investigant i creant nous tipus d'obra, que és de més petit format i més assequible. Degut a tot això s'esdevè, la variació d'estils que es pot veure a TRETZE. Amb tot, en les exposicions individuals sí que intento centrar-me en un únic estil.

Després d'aquest llarg aclariment, responc a la pregunta. El meu procés creatiu varia una mica, com el meu estil, a vegades treballo amb models del natural o amb fotos que faig a amics, simplement buscant algun posat que em sembli interessant, sense voler explicar res més que el cos i el seu gest. Altres vegades mentre vaig treballant aquest tipus de peça em ve alguna idea d'alguna història que em sembla que puc explicar i llavors l'obra es va transformant i l'hi acabo afegint algun detall del mateix fang o algun objecte reciclat que m'ajuda a explicar la història.

Altres vegades, el procés és totalment diferent. Amb l'objectiu de crear un art viu i compromès vaig recollint imatges, actualitat, experiències,... escullo alguna notícia que he vist o llegit, faig una mica més de recerca i començo a treballar; realitat, memòria i imaginació.

Algunes vegades em faig algun petit esbós o maqueta, però normalment un cop tinc la idea clara em poso directament a treballar el que serà la peça final i amb més o menys feina i temps, em sol sortir força segons la idea inicial.

El que sovint em costa més que em satisfaci són les pàtines i policromies, i poques vegades acaben sent el que tenia com a primera idea, tot i que també les treballo directament damunt la peça final i això fa que hagi de posar i treure i tornar a posar força vegades els pigments, les ceres,...

Vas estudiar (com jo) a l'escola Massana, al curs "Massana Permanent"...

Suposo que l'escola et va encantar...

Sí, el meu primer curs d'escultura va ser a l'escola Massana. Vaig fer un curs de modelat de figura humana de Massana Permanent, amb la Mònica Chavarria de professora. Em va agradar moltíssim. Si no recordo malament era durant quatre mesos, dues vegades a la setmana, de quatre hores. Força intens per compartir-ho amb la feina de dissenyador de moda, que tenia en aquell moment, però el vaig gaudir molt i des de llavors ja no he parat. Treballàvem amb models del natural, cos i retrat, bàsicament modelat, però també el buidatge de les peces i alguna pinzellada d'acabats i pàtines.

En aquest curs hi vaig conèixer a la Nuri Bofill, qui em va convidar, un cop acabat el curs, a seguir practicant en el seu taller que acabava d'obrir al Born i a on encara segueixo treballant-hi. La Nuri s'ha convertit en un puntal important en la meva carrera artística.

Am la sèrie "Periples" vas voler fer una reflexió de la societat en que vivim...

Doncs sí, de fet, en general des dels meus inicis, la meva obra, a part dels estudis i d'alguna altre sèrie d'experimentació, sol tenir una càrrega de denúnica social i de reflexió sobre l'actualitat.

En la sèrie "Periples" convidava al públic a reflexionar al voltant dels viatges i moviments de lloc que cada persona realitza al llarg de la seva vida... siguin per pur plaer o forçats per situacions no volgudes, un exemple de la nostra realitat ben actual; migracions, exilis, desnonaments,... Amb uns personatges amb gran varietat de càrregues, potenciant volums, geometria i pes. Aquestes càrregues que simbolitzen tant les físiques com les mentals, hi ha vegades que es fonen en uns cossos rics en diversitat, volent parlar també de les experiències acumulades al llarg de les nostres vides i com ens van creant o transformant la nostra aparença i identitat.

Impressionant la imatge de la peça "Individu" observant el taller de Joan Miró... un dels teus referents suposo.

Generalment sempre faig peces úniques, però d'alguna sèrie, en faig reproduccions en ciment com és ara el souvenir, els lectors, l'abraçada, els individus,... d'aquestes, que són de petit format, en algun moment que han anat a parar a l'estranger, m'han enviat després fotos d'aquestes en llocs emblemàtics d'altres ciutats. Em va agradar la idea i ara sóc jo qui a vegades me'n emporto alguna en els meus viatges. En el cas que menciones va ser l'any passat que em vaig emportar un "Individu" a Mallorca i li vaig fer fotos al taller de Joan Miró, a la capella del Barceló,... un petit divertimento.

El Joan Miró m'agrada, tot i que no sé si el mencionaria com a referent... de fet, em costa parlar de referents, segueixo a molts artistes d'estils i èpoques molt diferents, però vaig variant, tinc temporades que m'agraden més uns i en altres són altres el que més m'inspiren.

Explica'ns la figura del caganer... la teva té un aire ancestral...

El caganer que vaig fer l'any passat era la peça central de FERTILITZEM-LA, una intal.lació nadalenca per a la Galeria Ket del Poblenou, amb una interpretació particular de la figura del Caganer.

Amb la seva femta, pintada de color d'or, simbolitza abundància, sort i alegria per a l'any següent mentre fertilitza la terra, de fet per un dels costats d'aquesta femta ja hi creix vegetació i fruits.

La idea era donar caràcter i respecte a la figura del Caganer. Estem acostumats a veure'l com un ninot anònim o bé amb cares caricaturesques de personatges mediàtics. Jo el vaig voler representar com un home real, que tot i la tensió del cos per la dificultat i la força del moviment (vaig buscar una posició més escultòrica que la del caganer tradicional), es mostrés amb una expressió calmada i relaxada, com a símbol d'amor i respecte a la terra, sabent que mentre fa les seves necessitats contribueix a la fertilització d'un sòl que ens donarà vida i bons fruits el dia de demà.

En la instal.lació el vaig col.locar damunt d'una taula llarga, ben vestida amb estovallers brodades de festa grossa i tradicional, però coberta de terra, on hi vaig plantar llavors que van anar germinant mentre va durar la intal.lació i uns brots de verdures naturals que es combinaven amb uns bodegons de fruites de terracota. Les fruites d'aquests bodegons eren de temporada i de les que es diu que porten sort: les magranes, taronges i mandarines, i el raïm que en aquest cas els brots ja venien amb només els 12 grans de la sort per a la nit de Cap d'any.

La Galeria on tens ubicades les escultures la vau formar un grup d'artistes. Ha ajudat a fer difusió en la vostra carrera?

Està molt ben situada...

Doncs... i tant que sí!

Amb la Nuri Bofill que ja mencionava abans, al capdavall, i amb la Rosa Castellà, el Lluís Farré, i l'Agustín Incicco, hem obert fa poc més de mig any un espai galeria/taller, adjunt al taller on ja treballàvem (amb tres d'ells, ja feia anys que compartíem taller) i on ara hi mostrem i venem la nostra feina.

El fet d'acabar una peça i poder-la col.locar directament a un lloc expositiu i rebre'n la resposta directa de la gent, és molt enriquidor. També és una bona manera per arribar a més gent i parlar-hi de tu a tu.

I sí, la TRETZE Art Estudi, està molt ben situada, al carrer dels Flassader, 13 del barri del Born de Barcelona, davant d'una placeta i a dos minuts del Museu Picasso, el Moco, el Meam, la nova Artevistas (seu Barra de Ferro) a on també hi tinc alguna peça,... un barri cada vegada més artístic, tot un luxe!

@ramonpons

@tretze_artestudi

www.ramonpons.com

Si us fa il.lusió participar al meu blog m'escriviu a:

patriciadescobreixtalent@gmail.com

 

Descobriu el talent de la Marta Montcada

 

Avui donem a conèixer a una dona d'immensa sensibilitat i delicadesa. Té un gran bagatge artístic i és una enamorada del Japó. 

Segur que us encanta!

@martamontcada

Has inaugurat una exposició a Castella i Lleó... Com ha anat?

Ha estat una preciosa experiència a les sales i la torre del Castell de Monteagudo, al cim del casc antic, amb vistes a l'immens paisatge de Soria. El poble i amistats ens han rebut en un ambient festiu per veure la proposta força expecional "Geografías soñadas" davant de cada pintura dels artistes ART-TRA, s'han recitat els corresponents poemes de la Antologia poètica de Soria Edita, de l'any 2022. Per connectar amb aquelles terres vam inspirar-nos en els poetes de la contrada. D'aquesta manera, les complicitats han aflorat amb emocions compartides, tot escoltant la paraula i "sentint" la seva expressió feta pintura. A la inauguració, els poetes i els pintors ens trobàvem per primera vegada en directe, iniciant una amistat des de la interiorització viscuda. Aquest és el veritable llenguatge universal que intentem trobar els creadors!

Els organitzadors, la Fundació DEARTE Medinaceli i l'equip de col.laboradors ens han tramès que recordarien la inauguració com un dels actes més vibrants. En aquell matí de dissabte net i pur, les impressions també marquen els records. Ressonaven les campanades de l'església annexa a la torre del Castell, quan de sobte, desenes de cigonyes feien parada dalt dels merlets del castell com si fossin sentinelles de l'exposició, tot un espectacle!. Justament, en aquells dies curts de Sant Blas "las cigüeñas verás", diuen. Elles recuperen forces a Monteagudo abans de reprendre el seu vol Nord enllà, i nosaltres també.

Ets una artista amb moltíssimes facetes: pintura, escultura, sedes, gravat... Impressionant...

Sí! Podria semblar que he volgut col.leccionar facetes artístiques, oi? Però més que aquesta dèria, ha estat un procés natural d'experimentació, tenint en compte que m'he dedicat a l'art des de petita. N'estic ben agraïda: els meus pares es van conèixer en l'ambient artístic de la Llotja i de l'escola superior de Belles Arts de Barcelona. Els dos van propiciar un ambient creatiu i espontani en la vida familiar, fugint dels tòpics autoritaris. Les paletes de color, els pinzells, els llapis i tota mena de papers, eren un bon material per aprendre, observant com ho feien els pares.

Quan vaig cursar Belles Arts, vaig tastar totes les opcions, finalment vaig escollir l'obra gràfica original com a especialitat, que també ha marcat el meu interès pel paper fet a mà. No he abandonat mai la pintura i el dibuix, imprescindibles per trobar idees i l'essència en els apunts al natural. També la pintura sobre seda m'ha atret per la lleugeresa del suport i la gestualitat del seu traç.

La ceràmica, versàtil, un autèntic massatge de volums, he tingut ocasió de practicar-la al Japó. L'escultura ha aparegut per encàrrecs diversos i m'hi he llançat intentant trobar resultats diferents. Va passar semblantment quan, participant en les instal.lacions de Temps de Flors a Girona, cercava noves composicions dins l'espai arquitectònic.

             

            Jardí de la Vila d'Art de la Cascada

Ceràmica

        Girona, Temps de Flors 2004

Penso que cada tècnica ofereix destresa i el domini de les eines pròpies del treball, i com més es practica, més facilitat per passar d'una faceta a l'altre.

Tens una sèrie de "cal.ligrafies"... un traç super difícil... quina és la millor manera de fer-les?

El traç de la cal.ligrafia que he observat dels mestres orientals s'inspira en els segles de pràctica i recerca de l'expressió gestual dels conceptes a partir de les formes i la natura que ens envolta. Els ideogrames són gest i expressió de l'essència humana. Tot això és molt útil i enriquidor quan s'aplica en el camp de l'art de forma lliure, fluint amb la consciència plena lligada a l'Univers. Potser aquestes paraules semblen una mica metafísiques, crec que sí; però igual com d'altres disciplines orientals semblants, tot comença amb una llarga pràctica  fins aconseguir la destresa necessària, la dansa del pinzell en equilibri entre la tinta negra i el blanc del paper.

La millor manera de fer els traços és llançar-se en aquest buit existencial, com l'ocell es precipita volant des d'un single o una coreografia apareix en un espai verge. Per les descobertes que he fet al Japó, entenc que la cal.ligrafia és un art primigeni molt complert, llenguatge i dibuix alhora, a la recerca de l'harmonia plàstica i dinàmica. És un assumpte molt seriós -potser podria dir acadèmic- en els països d'origen: requereix passar els cursos, seguir un mestre, obtenir un títol i esdevenir un digne transmissor del coneixement adquirit.

El meu pare Joan Montcada també expressa la seva passió pel dibuix en el sentit més pur del terme, amb un traç  de tinta negra desinhibit, capaç de definir les coses amb la força viva que contenen. La pinzellada, les textures i les aiguades responen a allò essencial de l'objecte. Jo intento portar-ho al meu terreny particular aplicant el seu sentit sense desvirtuar-ho.

Recentment, he fet uns treballs en tinta negra amb el simple i únic traç circular d'una "O" pel darrer i últim treball de l'artista sonor Xavier Guix. El millor elogi va ser quan ell va constatar que "el seu vinil "O" i la meva portada "O" es fonien en un cercle buidant tot el seu ego per lliurar el millor d'ells mateixos".

Com és treballar per artistes tan capdavanters com Tàpies o Guinovart?

És un treball molt enriquidor i un repte! He treballat amb ells en el món de l'obra gràfica original. Des de la idea fins a la planxa gravada final, hi ha un llarg procés i un bon grapat de decisions a prendre. Escollir el tipus de gravat, tintes, color, intensitats, paper... requereix temps i concentració. La pràctica artística en el meu nucli familiar m'ha ajudat a sintonitzar de forma natural amb artistes com Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Joan Josep Tharrats, Josep Grau-Garriga o altres com Cesc, el ninotaire (Francesc Vila Rufas), Jordi Samsó... tots ells tenen un sòlid bagatge i són de la mateixa generació que els meus pares. Amb la seva obra tan característica i reconeguda, m'hi he identificat ràpidament per col.laborar en el procés tècnic. L'ambient de treball no podria ser millor; aprenem recíprocament dels moments compartits amb l'afegitó d'una cordial amistat.

Antoni Tàpies

 Josep Guinovart

            

                Joan Josep Tharrats

Quan el gravat de la planxa, hem d'aconseguir la prova "bona per al tiratge o BAT". Aleshores, comença el tiratge manual de la planxa que els estampadors portem a terme amb rigorosa disciplina monacal. Finalment, l'artista signa l'edició. De vegades, els estampadors quedem en l'anominat, però com podeu imaginar, és una part delicada i imprescindible de l'obra definitiva. Em considero molt afortunada d'haver estat part d'aquestes experiències entranyables que, vistes avui en perspectiva, són irrepetibles. Ara, 40 anys després de l'inici del taller de gravat, les estampes continuen parlant, per ells mateixes, impecables, amb les seves empremtes, color, textures, i tota la vivència compartida.

Explica'ns la primera vegada que vas trepitjar el Japó...

La primera vegada que vaig aterrar al Japó va ser acompanyant el meu pare Joan i els seus estels tridimensionals, autèntiques obres d'art dissenyades per a volar. El motiu era participar en els festivals d'estels internacionals, una antiga tradició que reuneix destresa i passió de nombrosos grups repartits per tot el Japó. Viure-ho en directe va ser un gran premi després d'haver repassat llibres, revistes i reportatges, per documentar-nos del tema.

Els estels del meu pare van tenir molt bona acollida i les volades i recepcions a les diverses ciutats va ser una magnífica ocasió d'admirar tanta riquesa d'estels en el seu conjunt.

"L'estel Transeòlic" de Joan Montcada. Platja volcànica de Sagara

Passàvem tot el dia a l'aire lliure amb els paisatges més diversos: a les grans platges, a la llera dels rius o dalt d'un altiplà entre muntanyes. Tot sense deixar d'observar el cel ple d'artefactes voladors!

Va ser molt intensa aquella experiència que significava un punt i a part per al meu pare, en el seu darrer any com a catedràtic i professor de Belles Arts, després d'una llargíssima trajectòria professional. Tots aquests ingredients ho van convertir en un viatge molt autèntic, gairebé iniciàtic, en la immersió a la cultura japonesa i la seva peculiaritat. De retorn, vam escriure reportatges i confeccionar un audiovisual en diapositives presentat a la facultat de Belles Arts, que va significar un comiat molt emotiu per al meu pare i una renovada energia en la seva dedicació al món dels estels com a "estructures amb capacitat de vol".

Per a mi va significar un xoc d'estímuls tant pel propi context exòtic del Japó com per les vivències viscudes amb tots els participants internacionals, que ens van obrir moltes portes i amistats, més la dosi d'energia necessària per poder continuar imaginant i investigant.

A partir de llavors va establir-hi una connexió molt especial...

Amb aquella sintonia inicial, ben aviat van sorgir noves oportunitats de col.laboració. A partir de la invitació d'exposar gravadors Catalans amb gravadors Japonesos, vaig conèixer artistes de la ciutat de Nagoya, que, interessats per la meva obra, em van oferir presentar la meva primera exposició personal. Així, tornant al Japó per compte propi, vaig anar ampliant les coneixences i el cercle de galeries. La celebració periòdica d'exposicions va crear un  vincle molt fort amb clients i amics, i gràcies a ells vaig conèixer llocs i facetes tan variades de la cultura que cada dian sentia més propera. Amb aquests al.licients, vaig posar-me a estudiar japonès. Va ser una època de molta activitat viatjant per les principals ciutats i pobles, santuaris i llocs històrics, sempre amb el motiu de les meves exposicions. També vaig acompanyar grups d'amics artistes en els seus viatges a Europa fins a Catalunya, i la sensació de continuar sent un pont entre dues cultures em fa molt feliç.

De mica en mica, m'he anat involucrant en organitzar festivals d'art gràcies a l'afinitat dels companys artistes pintors, cal.lígrafs, escultors, ceramistes, tèxtil, músics... tots fent pinya. Mostrar conjuntament l'art és un valor més per facilitar al públic la seva visita, i al mateix temps un al.licient per promocionar nuclis històrics, jardins i paisatges d'una gran bellesa, que mostren l'art contemporani per primera vegada. Després de moltes vicissituds, hem establert casa i museu a la prefectura d'Okayama dins d'una vall natural protegida batejant-la com la "Vila d'Art Taki" (de la Cascada). Allí, a l'antiga casa rural de Can Joan, convertida en centre cultural polivalent, s'hi pot veure la nostra obra. Aquest projecte testimonia la llarga aventura artística fins ara i és una nova llavor de futur.

Festival d'Art Takehara 2010

El cartell de la propera exposició de la Marta...

Tone Gallery, "Del 10 al 20 de  març de 2024", Okayama

Si diem "Jardí del Silenci"....

El Jardí del Silenci! És un somni fet realitat: salvar i cuidar un petit pulmó verd de Gràcia, amb una història centenària al darrera i que anava a ser esborrat del mapa!. Aquest projecte que he vist néixer, és una lliuta compartida i valenta que ens ha fet millors persones i ha demostrat que, quan la societat és conscient i responsable, pot fer grans avenços. El Jardí del Silenci és una prova de que no podem quedar-nos indiferents a les injustícies o els abusos de poder fets a l'esquena de veïnat.

Tan dramàtica que va començar la seva història, i avui és un oasi exuberant als ulls de tothom, que reb els millors elogis! Fa 12 anys, en aquest lloc, es va enderrocar d'un dia per l'altre l'escola-convent centenari i la seva església per pura especulació immobiliària, aprofitant un error en la qualificació urbanística. Els veïns sorpresos i estupefactes, ens vam unir formant la plataforma "Salvem al Jardí"; no només per salvar el Jardí interior, sinó per retornar tot l'espai del solar al servei del veïnat. Les llargues lluites plenes de convicció, imaginació, i la persistència, van aconseguir l'objectiu i el solar va ser comprat per l'ajuntament. La plataforma es va convertir en "l'Associació Salvem el Jardí 2014", a fi de gestionar l'espai i va anomar-lo el "Jardí del Silenci". En aquest moviment hi participen els veïns i persones que hi vulguin aportar els seus coneixements i el seu temps.

L'èxit es manté donant cabuda a les propostes fidels als estatus fundacionals: el treball voluntari, el manteniment del jardí històric, l'increment del verd amb la construcció de jardins verticals i altres seccions, estudis de biologia, insectes i ocells; i alhora aixoplugant actes culturals  relacionats amb el medi ambient, la natura i el benestar de les persones, com un "centre cívic" a l'aire lliure. Tenim un decàleg propi de bones conductes i un memoràndum de projectes a fer. La vinculació i cohesió del veïnat i associacions col.laboradores ens han aportat persones de tot el món que s'han enamorat del Jardí del Silenci i el seu esperit.

www.martamontcada.cat