Descobriu el talent de la Mercè Escaiola Font

Bon dia amics!

És un goig per a mi donar a conèixer a una artista exemplar, la Mercè Escaiola. 

Dona super valenta i atrevida per fer realitat tots els seus somnis.

Vas rebre una beca per formar-te a les grans ciutats renaixentistes com Venècia, Roma, Florència... Quina meravella... Com recordes l'experiència?

Va ser una experiència extraordinària que m'ha deixat un record molt emotiu. Era el setembre de 1954 quan vaig poder viatjar a Itàlia amb la beca que va acollir un grup d'alumnes de l'Escola Superior de Belles Arts. Vam anar acompanyats pels professors, el director  Frederic Marés i el mecenes i col.leccionista Josep Maria Creixell.

Amb l'autocar que ens transportava, travessar la Costa Blava fins a Itàlia per trams d'autopista va ser una proesa inaudita per a nosaltres. Pel camí vam gaudir de la contemplació dels paisatges de mar i muntanya, amb la magnífica companyonia que regnava entre nosaltres. Amb els nostres professors, vam aprofitar els avantatges de ser rebuts pels directors i especialistes en les succesives visites a museus, esglésies, monuments i tallers d'artistes.

Ens va colpir molt veure en directe les obres d'art dels grans mestres: Tintoretto, Tiziano, El Veronès, Giotto, Fra Angelico, Piero de la Francesca, Miquel Àngel i tants d'altres. Ens vam quedar bocabadats de veure l'encant de les antigues ciutats renaixentistes, la seva concepció dels espais i colors, mentre caminàvem pels seus carrers plens de vida on encara no existia el turisme de masses!

Veient aquest carbonet és d'una

qualitat encisadora... deuries

tenir professors molt bons...

Era l'any 1949 quan anava a l'Escola Llotja i només tenia 17 anys. La classe de dibuix la dirigia el mestre Pascual Capúz Mamano, qui reunia els alumnes avantatjats al voltant de les estàtues de guix que utilitzàvem de model. Amb els nostres cavallets i papers de gran format, miràvem de resoldre la perspectiva i la sensació de volum i ombres. Entre els alumnes hi afegíem un punt de competitivitat a veure qui aconseguia més virtuosisme, brunyint amb afany el dibuix imaginant el marbre de l'estàtua original. El mestre Capúz ens havia de dir que ja havíem treballat prou!

Aquest dibuix és la coneguda figura de "Venus ajupida al bany", en la versió que va esculpir Francesco Sanguinetti al segle XIX, basant-se en l'escultura original de l'època Hel.lenística. Així doncs, nosaltres intentàvem instruir-nos a partir de l'herència dels gran mestres de l'antiguitat....

                   

En contrast amb aquestes llargues sessions estàtiques, un dia a la setmana fèiem apunts ràpids amb poses entre els companys mateixos. Aleshores, el mestre Capúz ens demanava fer els dibuixos d'un sol traç: de arriba a abajo! en deia.

En aquell temps us escrivíeu 

"Cartes epistolars" en les que

anaven lligades obres d'Art...

S'establia una complicitat molt 

bonica amb l'altre, oi?

Efectivament, revisant les cartes que ens escríviem amb els pares, es capta la complicitat que comentes i l'estima mútua. El meu pare era comerciant de la corbateria familiar i després va iniciar la seva pròpia fàbrica tèxtil. Però al mateix temps, era molt aficionat a la pintura, la fotografia, la música, el teatre i l'òpera, dins l'ambient cultural del moment. Fins i tot era amic personal dels populars il.lustradors Pere Prat i Valentí Castanys. A les sortides que el meu pare feia, sempre ens escrivia cartes acompanyades de dibuixos.

Seguint el seu exemple, jo vaig seguir el costum d'escriure cartes talment com si fos un diari. Com que practicava dibuix i pintura des de tan jove, l'aquarel.la em va semblar idònia per fer les il.lustracions. En el meu primer viatge a Tafalla, Navarra, a casa la meva companya de Belles Arts Marinita Lorente, escrivia als pares cada dia amb una aquarel.la: els paisatges, la casa, l'entorn... una manera de deixar constància viva del moment.

Així ho he anat fent amb tots els viatges i sortides familiars, de forma que la carpeta amb els papers, pinzells i la caixa d'aquarel.les són elements imprescindibles del meu equipatge.

Les teves aquarel.les són d'una

tècnica molt precisa. Quin és

el secret?

L'aquarel.la té moltes cares: és una tècnica que demana molta pràctica i atenció plena en la realizació, doncs no podem rectificar com ho faríem amb l'oli, les ceres o l'acrílic. Té l'avantatge de les transparències dels colors, però cal vigilar que aquests no es barregin sense control.

Tant pels apunts a l'aire lliure com en el treball de taller, resulta una tècnica molt versàtil. Però sovint se li atribueix un caràcter purament decoratiu. Per trascendir aquest concepte, des del principi, vaig provar de fer format gran de paper, amb composicions i textures de colors utilitzant l'espàtula a més del pinzell. Quan els membres de l'Agrupació d'Aquarel.listes de Catalunya van veure els meus treballs, van invitar-me a formar part del grup. Vaig acceptar, i en els següents concursos vaig rebre les Medalles "Roig Enseñat" del 1957 i "Manuel Risques" del 1959.

Així, va ser emocionant mostrar aquells treballs a les primeres exposicions que vaig fer a Barcelona tractant temes com el retrat, les figures humanes i les flors. La crítica va remarcar la qualitat pictòrica de les aquarel.les i el mèrit de les temàtiques figuratives, força inusuals en aquesta tècnica. I així, fins el dia d'avui, no deixo de practicar l'aquarel.la, com una companya de vida.

Vas donar classes a la reconeguda

escola "El Patufet". Entranyable

suposo...

I tant, van ser durant 30 anys ininterromputs com a professora de plàstica en aquesta escola de Gràcia. Les classes als petits eren les més engrescadores: la vivacitat dels alumnes i les seves ganes de descoberta és inesgotable. Amb  estratègies diferents, des de la narració d'un conte, papers retallats per crear objectes tridimensionals, fang per fer escultures, passant per la creació de colors nous i geometries... aconseguíem treballs meravellosos.

Pel que fa als més grans, l'interès prioritari era fornir la seva imaginació amb el major nombre de possibilitats i tècniques per captar la realitat múltiple. La base de la meva didàctiva és infondre dins l'aula un clima de confiança per a que els infants s'expressin sense traves. També que siguin capaços de concentrar-se fins al final i assolir el seu propòsit.

A l'aula de dibuix també fèiem els paraments per als pessebres de Nadal o altres activitats com el teatre de titells i el Carnaval. Crec que vaig viure una època bonica, de gran creativitat i plenitud, abans de la irrupció de les xarxes i els telèfons mòbils.

El fet de casar-te amb

un artista com Joan

Montcada et va influir

artísticament?

Sense cap dubte! Des del principi, en Joan Montcada va ser com el professor a seguir. Quan vaig començar Belles Arts, ell ja havia acabat la carrera i era considerat un mestre exemplar. Després, ell va guanyar les oposicions per la Càtedra de Dibuix, i he anat veient la seva evolució dia a dia.

Evidentment, ell ha estat la meva font d'instrucció i inspiració.

Admiro la seva obra de traç net, segur i innovador, que es materialitza en tantes obres i projectes: dibuixos de figura, bosc i paisatge, pintures a l'encàustica, pintures murals, obra en ceràmica, treballs a l'estudi, etcètera. També la llarga etapa de creació dels seus estels modulars i els festivals internacionals d'estels on hem participat, així com les seves composicions poètiques i musicals...

He vist com es desenvolupen totes aquestes etapes, acompanyant-les de la millor manera formant un "equip". Així que, a més d'influir-me artísticament també ha representat el nostre projecte comú d'art i de vida, transmetent-ho al mateix temps a les nostres dues filles. En els darrers anys, el plaer és d'haver pogut fer exposicions conjuntes en família tant a Catalunya com al Japó, i amb obra exposada en permanència a Barcelona i Okayama respectivament.

Després de la trajectòria 

viscuda,digue'ns un consell per viure demanera més plena... 

La trajectòria és llarga, són molts anys viscuts! Aprenem per l'experiència, i les circumstàncies modulen la nostra personalitat. Viure de manera més plena seria descobrir la nostra autèntica naturalesa: l'ésser etern que som.

Arribar a una sensació de pau i d'unió amb el tot, fa que hom sigui capaç de meravellar-se i sentir harmonia dins seu. M'agrada pintar flors i naturalesa per compenetrar-me amb aquesta bellesa excelsa. Per això, la pràctica de l'art en general és una benedicció a les nostres vides.

Seguint amb el consell, no hi ha satisfacció més sublim que fer comunió amb la senzillesa i el servei als altres, mantenint el control de la personalitat tantes vegades massa exigent. És a dir, lliurar-se a un projecte de vida que aconsegueixi millorar el nostre entorn. Com diuen les paraules de Santa Teresa de Calcuta: "Qui no viu per servir no serveix per viure".