Descobreix el talent de Laia Dangla

Hola amics!

Avui donaré a conèixer a una artista super apassionada amb les joies, la Laia Dangla. Aquestes tenen una sensibilitat i creativitat que fa que ens n'enamorem d'elles!

Vas estudiar a l'Escola Industrial... quins records en tens?

Durant els quatre anys que hi vaig anar, va ser una bona oportunitat per aprendre de zero un ofici, que desconeixia totalment i vaig connectar amb la creativitat que ja portava de sèrie i que hi vaig donar sortida en aquesta disciplina. Recordo haver disfrutat moltíssim en els projectes que ens proposaven que eren tot un repte i ho vivia amb molta il.lusió.

Les teves arracades tenen moviment... això sempre ajuda a que es venguin, oi?

El moviment en les arracades fa que es vegin més naturals, que acompanyin el propi moviment de qui les porta i són més dinàmiques i afavoridores. Es una qüestió d'estètica i també de comoditat.

Com és el teu procés de creació? Fas esbossos, treballes directament al metall....?

Quan em venen idees les esbosso en un paper, i a vegades retallo les formes en cartolina per fer-me'n una idea més clara, i així vaig modificant, ajustant mides, retocant formes, fins a trobar el que s'ajusta més al que vull transmetre. Però en ocasions també vaig construint en base a l'experiència de peces prèvies, sobretot si són experimentals.

El més important per a tu és el color... l'esmalt...

L'esmalt és una tècnica a la que vaig arribar després de temps trobant a faltar color en el metall, i en la búsqueda per donar-li un aspecte més acolorit vaig experimentar amb pàtines i vaig incloure altres materials com la fusta, però l'esmalt té una vida i una noblesa molt especials que em va atraure molt i he anat portant aquesta tècnica al meu terreny, fent-la servir a la meva manera, sense partir d'una aprenentatge acadèmic.

, 

Fas servir una tècnica en que sembla que sigui molt fàcil el seu acabat però potser és tot al contrari...

L'esmalt és una pols vítrea que es fon al voltant de 800 graus i un cop surt del forn és brillant i no cal polir, però en molts dissenys hi faig un acabat matitzat que li canvia completament l'aspecte i també en alguns casos treballo la seva superfície aconseguint que tingui textura.

Els gargots, per exemple... 

En tres de les últimes col.leccions que he estat fent darrerament, hi apareixen gargots sobre fons negre.

M'agrada que les joies siguin molt visuals, que tinguin harmonia però que a primer cop de vista et cridin l'atenció, i amb aquests gargots volia representar senzillesa, espontaneitat.

Estàs molt contenta de tenir les joies a la botiga online "etsy"... abarques a gent de tot el món...

Haver descobert aquesta plataforma ha sigut com obrir una porta al món, i poder arribar a llocs que abans ni m'hauria imaginat. Comprovar que una noia australiana, americana o anglesa troba atractiva una creació feta aquí resulta gratificant. 

https://www.etsy.com/shop/LaiaDangla

Amb comentaris super especials...

He anat tenint clientes molt agraïdes que sovint ho expressen a través de ressenyes o missatges que m'envien i llavors m'adono que he pogut crear instants de felicitat i això m'emociona.

Per què la joia és un símbol que ens representa? (estatus, personalitat, actitud vital)

Amb la joieria passa com el vestuari, allò que ens posem és el que volem mostrar o ho duem perquè s'adiu amb qui som. La joia també imprimeix caràcter, i es un símbol que representa alguna cosa per nosaltres. Pot representar status com passa amb les marques de roba i altres objectes, però en el meu cas he anat creant joies que estan més aprop de mostrar estats d'ànim, actitud.

Tens un anell en que apareix la lluna arbitrant sobre la terra... a la inversa del que passa... gran creativitat i poesia!

A partir d'una sèrie de peces en les que represento la lluna i el planeta terra vaig tenir la idea boja de fer orbitrar la terra al voltant de la lluna, representant una rendició de la racionalitat a la creativitat, representades per la Terra i la Lluna.

Probablement coincideixo amb el caràcter català que a vegades es mou entre el seny i la rauxa, i des de petita les idees surrealistes m'han acompanyat d'una manera espontània.

Descobreix el talent de la Cristina Moriano

 

Hola amics!

És un luxe per a mi donar a conèixer a una artista d'una saviesa i sensibilitat extraordinàries, la Cristina Moriano. Una entrevista per assaborir cada paraula, frase... i fer-ho de manera precisa per captar-ho tot.

Què va significar per a tu guanyar el premi "Mini Print Cadaqués" junt amb 600 artistes participants?

Mini Print Cadaqués és un concurs internacional d'art gràfic i gravat convocat cada any a Cadaqués. Està obert a artistes de tot el món i reuneix centenars de participants de molts països que envien obres de petit format en tècniques d'estampació.

Guanyar el Premi Mini Print Internacional de Cadaqués ha estat una experiència molt especial i enriquidora. No és només un reconeixement tècnic: és sentir que el meu treball, "Arbres a la penombra", ha aconseguir comunicar emoció i sensibilitat. 

Ser una de les sis obres guanyadores entre més de sis-cents participants fa que el premi tingui un valor molt gran. Per a mi, guanyar aquest premi també es un acte de connexió. Veure la meva obra al costat d'artistes de diferents països i saber que ha viatjat per trobar noves mirades de persones que potser mai em coneixeran en persona em fa sentir part d'una comunitat artística global. És emocionant veure com, a través del gravat i de les obres de petit format, cultures i emocions poden trobar-se i dialogar.

En poques paraules: guanyar aquest premi significa que la meva veu artística hagi estat escoltada i apreciada internacionalment, que la meva sensibilitat es reconegui i es valori, i que la meva obra tingui un lloc en la història de l'art gràfic contemporani.

Un abans i un després en la teva carrera?

Ser guanyadora pot obrir portes a exposicions individuals o a altres oportunitats en el món de l'art, però també és una confirmació que el meu treball ressona més enllà de l'estudi.

L'any següent vaig tenir la oportunitat de fer una exposició individual al Taller Galeria Fort de Cadaqués i en altres seus internacionals (França, Regne Unit...). També va aparèixer en el catàleg oficial i en col.leccions rellevants, com la Biblioteca de Catalunya, deixant-hi una empremta duradora.

Tot això em va fer profundament feliç, perquè el meu treball no només va ser reconegut, sinó que va establir un diàleg amb el públic, va viatjar més enllà de mi mateixa i va compartir la seva veu amb altres públics. 

Si diem "paraula amagada"....

Si diem paraula amagada o paraula il.legible, fa referència a una imatge simbòlica: una paraula que el observador descobreix llegint entre línies. D'alguna manera, es tradueix en una recerca de sentit i emoció que no és immediatament evident, sinó que es revela en mirar amb calma i emoció.

En ocasions insinuar paraules o frases  dins de les meves obres no tracta d'explicar una història concreta, sinó de suggerir reflexions, empremtes, ferides i silencis també, que estan sota la superfície visual. La "paraula amagada" no sempre és literal; a vegades és un concepte, una sensació o una idea que emergeix durant el procés creatiu.

L'obra convida a buscar més que veure. El missatge està entelat entre formes, textures i fragments, llest a ser descobert per qui mira amb paciència i sensibilitat. 

No sols estàs veient una imatge; estàs convidat a trobar al que està a dins d'ella...

Com d'important és escollir un paper de qualitat amb el percentatge de cotó per fer un gravat?

En el gravat, el paper no és un detall secundari; és tan important com la planxa i la tinta. El percentatge de cotó influeix directament en el resultat tècnic i en la durabilitat de l'obra. Escollir el paper és com escollir la pell que guardarà la memòria del gest: no és només un suport, és el lloc on la tinta respira.

Ajuda a suggerir la subtilesa; la fibra s'obre com una terra humida i acull la tinta amb una suavitat que no es veu, però es nota.

El relleu de la planxa no només s'imprimeix: s'enfonsa, s'abraça, queda suspès en el silenci.

En el fotogravat hi ha una qualitat que el fa diferent: no imprimeixes només línies, sinó gradacions i matisos subtils de grisos i boires. Els negres són profunds i vellutats, els grisos transiten suament sense tall, i la llum no és només blanca, sinó viva. La tinta s'acull al paper amb delicadesa, i la planxa deixa una empremta subtil, com una ferida noble.

El món del gravat és molt ampli, i tot que no em considero una gravadora habitual, m'agrada explorar-ne les tècniques i fusionar-les per enriquir el meu treball... i de tant en tant això ha acabat donant-me algun reconeixement, cosa que sempre és una alegria.

La teva obra està feta de capes i en que cada una explica una història... per què aquesta tècnica?

Treballar amb tècniques mixtes em permet donar forma a les meves vivències i conceptes dins del meu llenguatge visual: collage, gravat, estampació, textures, paraules i elements freds i càlids.

Incorporo fragments i composo a partir de formes geomètriques que creen contrast i moviment. Les capes s'interposen: algunes parcialment cobertes, altres transparents; els bords esquinçats, imperfectes, revelen la fragilitat de l'obra.

Cada trencament de paper és un rastre de memòria i emocions. Cada fragment té un sentit, cada capa conserva una història, i l'espectador esdevé explorador dels significats amagats i de les sensacions que s'hi amaguen, descobrint la veu íntima de l'obra.

Recalques el treballar de manera lenta i alhora trencar el paper a poc a poc... 

Treballar a poc a poc és com escoltar cada retall abans d'unir-lo; és deixar que el paper dicti el seu camí, que decideixi com vol ser tallat, com vol ser trencat, sempre dins d'una composició cuidada i meditada.

Quan l'estripo lentament, la fibra es desplega com una matèria viva, plena de textures i secrets. El trencament pausat dóna veritat al gest: no hi ha violència, només una decisió continguda. Cada vora irregular és un batec; cada capa superposada, una sedimentació silenciosa.

El meu treball amb el collage parteix de la idea que el paper no és suport neutre: és pell, estrat, cicatriu, un territori on les experiències i les impressions queden gravades. Les marques, unions i ruptures del paper formen part visible de l'obra.

No utilitzar tisores, sinó esquinçar amb els dits, permet que la matèria participi, que la fibra esculli el seu propi camí i que la vora irregular vibri amb vida. Cada gest és íntim, com un diàleg subtil entre la meva mirada, les meves mans i el món que m'envolta.

Viure en un territori tan màgic com el Subirats fa l'obra?

No fa l'obra, però ajuda. La natura és presència i reflex, i es filtra en algunes de les meves composicions, mostrant la influència que exerceix sobre la meva persona i sobre el paisatge rural on habito, a Subirats (Alt Penedès).

I també en els paisatges del Maestrat Aragonès, a Terol, on hi passo temps.

Evoco paisatges vistos, però sobretot sentits o pressentits: espais interiors, recerques interiors que esdevenen el rerefons silenciós de les meves estructures, així busco materialitzar-los en el paper. 

En les meves obres busco que broti un diàleg subtil, un equilibri entre fràgils espais i tensions contingudes. Les meves creacions formen part del meu llenguatge interior: moviments que neixen del batec d'una vida viscuda, teixits de pensament, paraules i experiència en el meu caminar... 

Cada obra és un fragment de vida, traslladat al llenguatge visual, on el blanc i el negre dialoguen entre si, donant forma a la llum i a l'absència de llum, que defineixen el meu petit univers creatiu. La pàtina dels grisos, les ombres i els espais buits són respiracions, cicatrius i sospirs que conviden a la mirada pausada.

Tens gran admiració per Giorgio Morandi i Ben Nicholson...

Vec de diferents fonts...

De Giorgio Morandi, en la quietud absoluta de les seves ampolles i pots, en la paciència en què cada objecte respira dins el seu espai. 

De Ben Nicholson, on la geometria esdevé pensament i la llum dialoga amb la forma, em recorda que la simplificació és un acte de poesia.

D'Anna-Eva Bergman, en els paisatges interiors que trasllueixen textures i emocions aprenc la delicadesa de la matèria.

D'Eduardo Chillida, en la força dels seus buits i en la manera com el signe i l'espai dialoguem amb profunditat i equilibri.

D'Anna Mendieta, la seva connexió amb la natura, el seu propi cos, la imatge com emocions i reflexions, la memòria, la identitat i la seva relació amb l'entorn.

Però també m'inspiren altres veus: la poesia, la música i les converses amb altres artistes alimenten el meu procés creatiu.

Cada fragment de paper, cada capa superposada, cada línia trencada, és un diàleg amb alguns d'aquests mestres, però interpretat pel meu gest, pel meu llenguatge i per la meva essència. Com et dic, veig moltes altres fonts...

Recalques el difícil que és exposar en galeries d'art... Potser els artistes ens hauríem d'ajudar més creant sinèrgies?

Exposar en galeries d'art continua sent un camí ple de dificultats. No només cal crear, sinó també fer visible el nostre treball en un món saturat d'imatges i ofertes.

Les galeries són poques, els recursos escassos i l'atenció del públic sovint fugaç. La cultura sembla quedar relegada al marge, i els artistes ens movem en un paisatge difícil, on cada pas requereix esfoç i coratge. 

En el context actual, parlar de crisi cultural és inevitable. Exposar en galeries i fer arribar l'art al públic no  només és difícil; sovint sembla un repte enmig d'un sistema que valora més la immediatesa que la reflexió, més el consum que la profunditat.

Potser és precisament en aquest moment de crisi cultural que els artistes hem de mirar-nos els uns als altres. Crear sinèrgies, compartir espais projectes i mirades no és només solidaritat: és supervivència creativa.

Quan col.laborem, no només fem visible la nostra obra sinó que reforcem la presència i rellevància de l'art en un món que el tracta sovint de secundari. 

 

 

 

Descobriu el talent de Gerard Cadevall, fotògraf

 

Hola amics!

És un honor per a mi donar a conèixer a un artista genial... Gerard Cadevall. Home d'inmensa sensibilitat.

@gerardcadevall

A partir del proper divendres podreu veure la seva obra en una exposició a l'església de Torreblanca a Vacarisses, un poble aprop de Barcelona.

Us enamorarà llegint aquesta entrevista!

Si haguessis de triar una fotografia, quina escolliries?

La millor, la que farà demà. Jo intento fer-ho per reinventar-me i mirar de millorar sempre. I això no vol dir que no siguem bons tu i jo. Senzillament que tenim futur.

Jo sé que la meva millor foto encara no l'he fet. I això és positiu per seguir creant i fent bé les coses.

Què tal l'experiència amb els mitjans de comunicació?

Primer fent enginyeria tèxtil, redescobrint i aprenent d'un món que des de sempre havia viscut a casa. Gran part de la meva família ha tingut un o altre vincle amb el tèxtil i, en el fons, era una manera de conèixer-me més a mi mateix. És un món fascinant: malla, moda, disseny, teles no teixides, teixits tècnics... Llàstima que aquest nostre país petit no ha valorat com es mereix aquest sector com a patrimoni nacional que ha estat i és.

A posteriori, a finals de la carrera d'enginyeria, em va començar a interessar el periodisme. De cop, m'endinsava en tot un nou univers estudiant una carrera molt diferent. Allà ja vaig iniciar el meu contacte amb els mitjans de comunicació. Amb tot vaig començar a treballar per: ràdios, premsa escrita i Tvs. Pel que fa, en concret, a la fotografria han publicat fotos meves diversos mitjans. Fotografies publicitàries, esportives, culturals, socials... Tanmateix, en tot moment, m'he allunyat -sense buscar-ho- del fotoperiodisme més clàssic o de la postal més típica, i he anat reconeixent-me en un espai més creatiu, on precisament les persones no tenen gens de protagonisme i sí els objectes. I aquí és on estic ara, decantant totalment cap a la fotografia artística.

No tinc cap mena de dubte que l'enginyeria i el periodisme m'han ajuda a trobar aquest estil propi i identificable en la fotografia.

Veient les teves fotografies és com si volguessis mostrar-nos lo bonic que és fluir en la vida. M'equivoco?

Ho dius molt bé i és precisament fluint que em surt així. No em capfico en l'espectador, ell serà lliure d'interpretar i viure l'obra a la seva manera. M'agrada quan algú em diu, què és això? com coi ho has fet? i no per pretensiós sinó perquè vol dir que s'ha generat un joc interessantísim a dues bandes. Jo fixo l'objectiu en allò aparentement menor i petit però que pot esdevenir màgic i inmens. I és aquí on per a mi rau la clau de tot. no només de la meva fotografia sinó de la vida en general: les coses senzilles són les més importants, sovint les més belles i les que fan gran el fet de ser.

I deixant-me anar m'he adonat que al llarg de tots aquests anys de passió i entrega per la fotografia mai hi apareix un ésser viu de cos sencer. Per tant, m'obsessionen en positiu els detalls i les coses que poden cobrar vida: del no-res, tot!

Tot plegat, acaba sent un refugi obert de vida. El meu objectiu final és que algú recordi alguna fotografia meva amb el pas del temps i l'ajudi en moments complicats, com a mi em van marcar fotos dels tòtems: Henri Cartier-Bresson i Pete Turner o obres de Salvador Dalí i René Magritte. Art que ja tinc dins eternament.

Com viu el teu entorn la teva faceta de fotògraf?

La meva mare sempre m'ha dit que tinc una visió, sensibilitat i talent diferent a la resta i que sé plasmar-ho amb les fotos. El meu pare sempre em recomanava fugir de les postals que tothom sap fer i repeteix. Els meus tres germans són els fans número u de les meves imatges, tots ells tenen fotos meves a les parets de casa seva. Fins i tot el meu nebot alguna vegada em diu: com mola aquesta! (somriu). És divertit perquè sovint la mare m'ajuda a seleccionar les fotos o objectes més arriscats de ser fotografiats; tot acaba feliçment (riu). La família també m'està donant suport en les exposicions que tinc previstes. Per la resta, segueixo venen la meva obra a través del meu Instagram i estic molt satisfet amb la resposta de la gent. M'entusiasme pensar que una creació que he treballat durant hores, pot formar part -per sempre més- de la vida dels altres.

La pintura i l'escriptura són la base en la teva creació?

De la pintura m'ha influenciat el fet que no tinc ni idea de pintar a mà i per això suposo que m'agrada tant dibuixar amb la càmera de fotografiar. L'escriptura molt en la línia del que comentava en la pregunta anterior. Sempre m'ha agradat combinar les meves fotografies amb cites literàries com a títol. El per què relliga amb la idea de no definir-li la creació a qui la veu sinó que experimenti una obra eterna i infinita des d'un instant concret i irrepetible previ. De nou, feina a dues bandes.

Com aconsegueixes aquests colors tant extraordinaris?

Hi són a la natura, per tant, hi són en nosaltres. La fotografia no és com el capitalisme vol que sigui: usar i tirar. Aquesta branca artística requereix de calma, temps, investigació, experimentació, pensament, reflexió... Cal saber buscar la llum exacte, el moment concret i això demana temps, paciència i invenció.

Sóc una persona positiva i m'agrada encomanar-ho, d'aquí que em faci sentir viu posar color a la vida i compartir-ho amb qui ho desitgi. Tinc poquíssimes fotos en blanc i negre (tot i que sóc un romàntic i encara recordo aquelles llarges tardes de revelats màgics), això no treu que tingui clar que el blanc i negre és l'essència suprema d'aquesta disciplina.

Quina és la clau per emocionar al espectador?

Emocionar-te tu primer, estimar el que fas i fer-ho amb tot l'amor del món. Sóna tòpic però és així. En els temps que corren penso que és vital aquest punt d'humanitat i sensibilitat que aporta la creació artística. Sempre he cregut que l'art és vida. Llàstima que les élits d'aquest món els interessa que sigui l'última cosa, mentre que jo considero que les necessitem en primera línia vital: dansa, teatre, música, fotografia.... en gran part per ser més intel.ligents i lliure. Més cultura, menys guerres!

Treballes amb el sistema "lofi"...

És evident que m'aprofito de la tecnologia amb la càmera i l'ordinador, però a l'hora de fer la foto no hi ha res artificial i els elements són molt bàsics. Alguns exemples perquè els lectors es facin una idea dels materials amb els quals treballo: paper d'alumini, camisa negra i blanca (pel fons), llanternes, bosses de plàstic, flors de bosc, diaris, elements decoratius casolans...

De fet, mai he tingut un estudi ni plató amb kit d'il.luminació, trípodes, leds, etcètera. Tampoc tinc ni utilitzo photoshop. A mi m'agrada més fer-ho senzill, a casa, sense massa pompositat, seguint la idea s'aconseguir un final inmens amb coses senzilles i amb elements que tothom té al seu abast. D'alguna forma, considero que és una manera d'apropar-me millor a l'espectador i rellegir un mateix llenguatge junts, de trencar aquesta barrera imaginària que existeix entre l'artista i el públic.

I per cert, també sóc fans dels músics indies que treballen així (somriu). Una de les meves il.lusions seria fer alguna portada d'algun disc amb aquest concepte, hauré de parlar amb el gran Daniel Johston;).

Un instant fugaç és...

Un clic immortal a l'ull de la meva ment.

L'infinit i l'existencialisme són essencials per a tu?

No és fàcil de respondre i podríem entrar en un terreny dens i filosòfic: essència, existències, orígens, finals...

L'artista podria ser un gran filòsof?

Sí, per descomptat, però també pot ser a l'inrevés.

La firma de l'artista...

Expo online (inicis):

https://vimeo.com/267963190

Expo virtual: peopleartfactory.com/g/9093