Hola amics!
És un luxe per a mi donar a conèixer a una artista d'una saviesa i sensibilitat extraordinàries, la Cristina Moriano. Una entrevista per assaborir cada paraula, frase... i fer-ho de manera precisa per captar-ho tot.
Què va significar per a tu guanyar el premi "Mini Print Cadaqués" junt amb 600 artistes participants?
Mini Print Cadaqués és un concurs internacional d'art gràfic i gravat convocat cada any a Cadaqués. Està obert a artistes de tot el món i reuneix centenars de participants de molts països que envien obres de petit format en tècniques d'estampació.
Guanyar el Premi Mini Print Internacional de Cadaqués ha estat una experiència molt especial i enriquidora. No és només un reconeixement tècnic: és sentir que el meu treball, "Arbres a la penombra", ha aconseguir comunicar emoció i sensibilitat.
Ser una de les sis obres guanyadores entre més de sis-cents participants fa que el premi tingui un valor molt gran. Per a mi, guanyar aquest premi també es un acte de connexió. Veure la meva obra al costat d'artistes de diferents països i saber que ha viatjat per trobar noves mirades de persones que potser mai em coneixeran en persona em fa sentir part d'una comunitat artística global. És emocionant veure com, a través del gravat i de les obres de petit format, cultures i emocions poden trobar-se i dialogar.
En poques paraules: guanyar aquest premi significa que la meva veu artística hagi estat escoltada i apreciada internacionalment, que la meva sensibilitat es reconegui i es valori, i que la meva obra tingui un lloc en la història de l'art gràfic contemporani.
Un abans i un després en la teva carrera?
Ser guanyadora pot obrir portes a exposicions individuals o a altres oportunitats en el món de l'art, però també és una confirmació que el meu treball ressona més enllà de l'estudi.
L'any següent vaig tenir la oportunitat de fer una exposició individual al Taller Galeria Fort de Cadaqués i en altres seus internacionals (França, Regne Unit...). També va aparèixer en el catàleg oficial i en col.leccions rellevants, com la Biblioteca de Catalunya, deixant-hi una empremta duradora.
Tot això em va fer profundament feliç, perquè el meu treball no només va ser reconegut, sinó que va establir un diàleg amb el públic, va viatjar més enllà de mi mateixa i va compartir la seva veu amb altres públics.
Si diem "paraula amagada"....
Si diem paraula amagada o paraula il.legible, fa referència a una imatge simbòlica: una paraula que el observador descobreix llegint entre línies. D'alguna manera, es tradueix en una recerca de sentit i emoció que no és immediatament evident, sinó que es revela en mirar amb calma i emoció.
En ocasions insinuar paraules o frases dins de les meves obres no tracta d'explicar una història concreta, sinó de suggerir reflexions, empremtes, ferides i silencis també, que estan sota la superfície visual. La "paraula amagada" no sempre és literal; a vegades és un concepte, una sensació o una idea que emergeix durant el procés creatiu.
L'obra convida a buscar més que veure. El missatge està entelat entre formes, textures i fragments, llest a ser descobert per qui mira amb paciència i sensibilitat.
No sols estàs veient una imatge; estàs convidat a trobar al que està a dins d'ella...
Com d'important és escollir un paper de qualitat amb el percentatge de cotó per fer un gravat?
En el gravat, el paper no és un detall secundari; és tan important com la planxa i la tinta. El percentatge de cotó influeix directament en el resultat tècnic i en la durabilitat de l'obra. Escollir el paper és com escollir la pell que guardarà la memòria del gest: no és només un suport, és el lloc on la tinta respira.
Ajuda a suggerir la subtilesa; la fibra s'obre com una terra humida i acull la tinta amb una suavitat que no es veu, però es nota.
El relleu de la planxa no només s'imprimeix: s'enfonsa, s'abraça, queda suspès en el silenci.
En el fotogravat hi ha una qualitat que el fa diferent: no imprimeixes només línies, sinó gradacions i matisos subtils de grisos i boires. Els negres són profunds i vellutats, els grisos transiten suament sense tall, i la llum no és només blanca, sinó viva. La tinta s'acull al paper amb delicadesa, i la planxa deixa una empremta subtil, com una ferida noble.
El món del gravat és molt ampli, i tot que no em considero una gravadora habitual, m'agrada explorar-ne les tècniques i fusionar-les per enriquir el meu treball... i de tant en tant això ha acabat donant-me algun reconeixement, cosa que sempre és una alegria.
La teva obra està feta de capes i en que cada una explica una història... per què aquesta tècnica?
Treballar amb tècniques mixtes em permet donar forma a les meves vivències i conceptes dins del meu llenguatge visual: collage, gravat, estampació, textures, paraules i elements freds i càlids.
Incorporo fragments i composo a partir de formes geomètriques que creen contrast i moviment. Les capes s'interposen: algunes parcialment cobertes, altres transparents; els bords esquinçats, imperfectes, revelen la fragilitat de l'obra.
Cada trencament de paper és un rastre de memòria i emocions. Cada fragment té un sentit, cada capa conserva una història, i l'espectador esdevé explorador dels significats amagats i de les sensacions que s'hi amaguen, descobrint la veu íntima de l'obra.
Recalques el treballar de manera lenta i alhora trencar el paper a poc a poc...
Treballar a poc a poc és com escoltar cada retall abans d'unir-lo; és deixar que el paper dicti el seu camí, que decideixi com vol ser tallat, com vol ser trencat, sempre dins d'una composició cuidada i meditada.
Quan l'estripo lentament, la fibra es desplega com una matèria viva, plena de textures i secrets. El trencament pausat dóna veritat al gest: no hi ha violència, només una decisió continguda. Cada vora irregular és un batec; cada capa superposada, una sedimentació silenciosa.
El meu treball amb el collage parteix de la idea que el paper no és suport neutre: és pell, estrat, cicatriu, un territori on les experiències i les impressions queden gravades. Les marques, unions i ruptures del paper formen part visible de l'obra.
No utilitzar tisores, sinó esquinçar amb els dits, permet que la matèria participi, que la fibra esculli el seu propi camí i que la vora irregular vibri amb vida. Cada gest és íntim, com un diàleg subtil entre la meva mirada, les meves mans i el món que m'envolta.
Viure en un territori tan màgic com el Subirats fa l'obra?
No fa l'obra, però ajuda. La natura és presència i reflex, i es filtra en algunes de les meves composicions, mostrant la influència que exerceix sobre la meva persona i sobre el paisatge rural on habito, a Subirats (Alt Penedès).
I també en els paisatges del Maestrat Aragonès, a Terol, on hi passo temps.
Evoco paisatges vistos, però sobretot sentits o pressentits: espais interiors, recerques interiors que esdevenen el rerefons silenciós de les meves estructures, així busco materialitzar-los en el paper.
En les meves obres busco que broti un diàleg subtil, un equilibri entre fràgils espais i tensions contingudes. Les meves creacions formen part del meu llenguatge interior: moviments que neixen del batec d'una vida viscuda, teixits de pensament, paraules i experiència en el meu caminar...
Cada obra és un fragment de vida, traslladat al llenguatge visual, on el blanc i el negre dialoguen entre si, donant forma a la llum i a l'absència de llum, que defineixen el meu petit univers creatiu. La pàtina dels grisos, les ombres i els espais buits són respiracions, cicatrius i sospirs que conviden a la mirada pausada.
Tens gran admiració per Giorgio Morandi i Ben Nicholson...
Vec de diferents fonts...
De Giorgio Morandi, en la quietud absoluta de les seves ampolles i pots, en la paciència en què cada objecte respira dins el seu espai.
De Ben Nicholson, on la geometria esdevé pensament i la llum dialoga amb la forma, em recorda que la simplificació és un acte de poesia.
D'Anna-Eva Bergman, en els paisatges interiors que trasllueixen textures i emocions aprenc la delicadesa de la matèria.
D'Eduardo Chillida, en la força dels seus buits i en la manera com el signe i l'espai dialoguem amb profunditat i equilibri.
D'Anna Mendieta, la seva connexió amb la natura, el seu propi cos, la imatge com emocions i reflexions, la memòria, la identitat i la seva relació amb l'entorn.
Però també m'inspiren altres veus: la poesia, la música i les converses amb altres artistes alimenten el meu procés creatiu.
Cada fragment de paper, cada capa superposada, cada línia trencada, és un diàleg amb alguns d'aquests mestres, però interpretat pel meu gest, pel meu llenguatge i per la meva essència. Com et dic, veig moltes altres fonts...
Recalques el difícil que és exposar en galeries d'art... Potser els artistes ens hauríem d'ajudar més creant sinèrgies?
Exposar en galeries d'art continua sent un camí ple de dificultats. No només cal crear, sinó també fer visible el nostre treball en un món saturat d'imatges i ofertes.
Les galeries són poques, els recursos escassos i l'atenció del públic sovint fugaç. La cultura sembla quedar relegada al marge, i els artistes ens movem en un paisatge difícil, on cada pas requereix esfoç i coratge.
En el context actual, parlar de crisi cultural és inevitable. Exposar en galeries i fer arribar l'art al públic no només és difícil; sovint sembla un repte enmig d'un sistema que valora més la immediatesa que la reflexió, més el consum que la profunditat.
Potser és precisament en aquest moment de crisi cultural que els artistes hem de mirar-nos els uns als altres. Crear sinèrgies, compartir espais projectes i mirades no és només solidaritat: és supervivència creativa.
Quan col.laborem, no només fem visible la nostra obra sinó que reforcem la presència i rellevància de l'art en un món que el tracta sovint de secundari.
