Descobreix el talent de Joan Tuset (tercera part)

 

Hola amics!

Ostres! Aquesta és la última part de l'entrevista i veient aquesta foto hi han els seus inicis vitals i artístics.

Un gran aventurer que va disfrutar d'anar més enllà de les fronteres, cosa que el va influïr de manera capdal.

Com et sorgeix la inspiració?

La paraula inspiració significa literalment "rebre l'alè", com si una força invisible insuflés vida a la imaginació i despertés dins nostre una idea, una emoció o una necessitat de crear. És un procés complex i misteriós, difícil d'explicar amb paraules, perquè sovint neix en un lloc profund i intangible de la consciència.

Els grans autors de l'antiguitat, com Virgili, Ovidi o Ciceró, seguint les idees dels teòrics grecs, afirmaven que l'artista era transportat més enllà de la seva pròpia ment i que la inspiració li arribava a través de les Muses, com una revelació divina. Aquesta visió poètica de la creació artística encara avui conserva una part de veritat, perquè hi ha moments en què les idees apareixen de manera inesperada, gairebé com si no ens pertanyessin del tot.

Per a mi, la inspiració pot arribar de moltes formes diferents. La puc trobar escoltant música, observant un dibuix, llegint un relat, escoltant una cançó o contemplant qualsevol expressió artística capaç d'emocionar-me. També em pot arribar caminant pel carrer, observant la llum sobre una paret, escoltant una conversa o recordant una experiència viscuda. Moltes vegades neix d'una emoció profunda, d'alguna cosa que vaig fer, vaig dir, vaig sentir, vaig somiar o simplement vaig veure en un instant determinat.

El reflex. Montreal 1983

Dins del cotxe. Montreal 1984

El jove i el vell. Montreal 1984

La inspiració és sovint una associació inesperada d'idees, records i sensacions. És aquesta capacitat de connectar imatges interiors amb el món exterior el que alimenta el procés creatiu. Però, amb els anys, he après que la inspiració no arriba només d'una manera espontànea o màgica. La veritable inspiració apareix sobretot a través del treball constant, de la disciplina i de la necessitat interior de continuar creant. És treballant quan moltes vegades s'obre el camí cap a noves idees.

En el meu procés creatiu acostumo a planificar les obres amb antelació. Prenc notes, escric pensaments, faig esbossos i dibuixos ràpids per retenir totes aquelles idees que van fluint contantment de la imaginació. De vegades una petita anotació o una forma intuïtiva es converteixen, amb el temps, en el nucli d'una obra més gran. Però també hi ha moments en què em deixo portar completament per la intuïció i per la força de la inspiració immediata, sense saber exactament on em conduirà.

   El bany. 1986

Treballo llargues hores al meu estudi experimentant amb diferents tècniques, materials i textures. Busco els colors adequats, les formes i els equilibris necessaris fins a trobar l'expressió que millor transmet allò que vull comunicar. Sovint el procés és lent, silenciós i exigent. Hi ha obres que necessiten temps per madurar, com si fossin una gestació interior. Les idees creixen a poc a poc fins que arriba aquell instant especial en què finalment l'obra pren vida i es manifesta davant meu.

            La caixa de Pandora. 1998

             El judici de Paris. 1999

És en aquest moment quan sento que la inspiració i el treball es troben. Llavors l'obra deixa de ser només una idea i es converteix en una realitat visible, carregada de tot allò que he viscut, imaginat i sentit durant el procés de creació.

        El laberint de la ment 2. 2000

             La Lluna ofesa. 2002

              Maternitat. 2004

De vegades l'Art és tant absorbent que exigeix que l'anteposi a tot el que faig.

Jo sempre dic que l'artista ho és sempre, de dia i de nit, fins i tot quan dorm.

Vas viure 6 anys al Canadà. Què tal l'experiència?

Vaig arribar a Montreal l'any 1982. Compartia pis al 440 de la Rue Shrbrooke amb el meus amics Laurier Sirois, i Gaëtan Dugas.

Viure en altres països et deixa molts records i experiències. Canadà és un país que està involucrat en les activitats culturals i on comparteixen la vida diferents cultures, respectant el caràcter bilingüe i multicultural. La diversitat cultural del Canadà fa que el país a vegades sigui molt diferent d'una ciutat a l'altre. Aquesta diferència es nota molts entre ciutats com Montreal i Toronto.

En la meva estada a Montreal, a més de fer noves amistats i descobrir un nou país, també vaig trobar una nova inspiració. El fred i les llargues temporades de neu, em van fer treballar amb colors més vius.

Només arribar a Montreal, vaig començar a pintar per preparar l'exposició a la galeria Edimage a la rue Saint-Denis.

Exposició a la Galeria Cultart de Montreal. 1987

L'any següent vaig exposar a la prestigiosa galeria Joyce YahoudaMeir també a Montreal. Més tard em vaig traslladar i vaig compartir l'estudi amb el fotògraf de moda, actor i presentador de ràdio i televisió Sylvain Giguere. A vegades mentre pintava tenia un grup de guapes models com a espectadores, mentre esperaven per ser maquillades i fotografiades.

L'any 1984 vaig exposar al Palais des Congrès de Montréal. Per l'exposició vaig triar un tema més dramàtic i fosc, que la premsa va anomenar "La període sombra de Tuset".

Després d'un temps vaig anar a viure al 1260 de l'Avenue Dr. Penfied, tocant al Parc de la Muntanya. Una zona residencial i molt tranquil.la de Montreal, on pintava, i compartia pis amb els amics Alain Cournoyer "Alvaro" i el Dr. Rejean Thomas. Aquí vaig preparar la següent exposició a la Galeria Cultart i amb aquesta galeria també vaig exposar a School of the Art Institute of Chicago.

En aquesta època em relacionava amb personatges molt diversos, artistes i actors, i ocasionalment algun polític com el llavors primer ministre Pierre Elliot Thudeau, l'amiga i actriu Danielle Ouimet i el gran Douglas Leopold entre altres. Tots aquests contactes m'ajudaven i m'obrien portes, com algunes entrevistes a la televisió, premsa i a tota mena d'actes socials. Va ser una etapa de la meva vida en la qual tot era nou per a mi i tot anava sobre rodes. Es pot dir que a Montreal vaig entrar per la porta gran.

Moltes vegades he tingut la sensació de viure l'èxit, però sempre he sentit que aquesta felicitat que dona l'éxit no és un espai permanent, sinó que va i ve. Com a artista tinc la necessitat de pintar i donar-me a conèixer, però mai m'ha agradat pensar en l'èxit o la fama com una meta, quan la meta pot estar perfectament en tot el camí. La felicitat, com a meta, dura només un moment o uns pocs minuts, però la felicitat de gaudir del camí, dura tota la vida.

L'artista viu una permanent experiència d'emocions positives i emocions negatives, és un vaivé entre espais. Però tots sabem que la felicitat és un sentiment que cadascú entén o percep de diferent manera segona l'etapa que s'està vivint i segons les necessitats que es tinguin. Quan allò que penses, allò que crees, que dius o el que fas t'agrada.

Quan el que ets, és allò que vols ser, això ja és la felicitat.

Descobreix el talent de la Cristina Moriano

 

Hola amics!

És un luxe per a mi donar a conèixer a una artista d'una saviesa i sensibilitat extraordinàries, la Cristina Moriano. Una entrevista per assaborir cada paraula, frase... i fer-ho de manera precisa per captar-ho tot.

Què va significar per a tu guanyar el premi "Mini Print Cadaqués" junt amb 600 artistes participants?

Mini Print Cadaqués és un concurs internacional d'art gràfic i gravat convocat cada any a Cadaqués. Està obert a artistes de tot el món i reuneix centenars de participants de molts països que envien obres de petit format en tècniques d'estampació.

Guanyar el Premi Mini Print Internacional de Cadaqués ha estat una experiència molt especial i enriquidora. No és només un reconeixement tècnic: és sentir que el meu treball, "Arbres a la penombra", ha aconseguir comunicar emoció i sensibilitat. 

Ser una de les sis obres guanyadores entre més de sis-cents participants fa que el premi tingui un valor molt gran. Per a mi, guanyar aquest premi també es un acte de connexió. Veure la meva obra al costat d'artistes de diferents països i saber que ha viatjat per trobar noves mirades de persones que potser mai em coneixeran en persona em fa sentir part d'una comunitat artística global. És emocionant veure com, a través del gravat i de les obres de petit format, cultures i emocions poden trobar-se i dialogar.

En poques paraules: guanyar aquest premi significa que la meva veu artística hagi estat escoltada i apreciada internacionalment, que la meva sensibilitat es reconegui i es valori, i que la meva obra tingui un lloc en la història de l'art gràfic contemporani.

Un abans i un després en la teva carrera?

Ser guanyadora pot obrir portes a exposicions individuals o a altres oportunitats en el món de l'art, però també és una confirmació que el meu treball ressona més enllà de l'estudi.

L'any següent vaig tenir la oportunitat de fer una exposició individual al Taller Galeria Fort de Cadaqués i en altres seus internacionals (França, Regne Unit...). També va aparèixer en el catàleg oficial i en col.leccions rellevants, com la Biblioteca de Catalunya, deixant-hi una empremta duradora.

Tot això em va fer profundament feliç, perquè el meu treball no només va ser reconegut, sinó que va establir un diàleg amb el públic, va viatjar més enllà de mi mateixa i va compartir la seva veu amb altres públics. 

Si diem "paraula amagada"....

Si diem paraula amagada o paraula il.legible, fa referència a una imatge simbòlica: una paraula que el observador descobreix llegint entre línies. D'alguna manera, es tradueix en una recerca de sentit i emoció que no és immediatament evident, sinó que es revela en mirar amb calma i emoció.

En ocasions insinuar paraules o frases  dins de les meves obres no tracta d'explicar una història concreta, sinó de suggerir reflexions, empremtes, ferides i silencis també, que estan sota la superfície visual. La "paraula amagada" no sempre és literal; a vegades és un concepte, una sensació o una idea que emergeix durant el procés creatiu.

L'obra convida a buscar més que veure. El missatge està entelat entre formes, textures i fragments, llest a ser descobert per qui mira amb paciència i sensibilitat. 

No sols estàs veient una imatge; estàs convidat a trobar al que està a dins d'ella...

Com d'important és escollir un paper de qualitat amb el percentatge de cotó per fer un gravat?

En el gravat, el paper no és un detall secundari; és tan important com la planxa i la tinta. El percentatge de cotó influeix directament en el resultat tècnic i en la durabilitat de l'obra. Escollir el paper és com escollir la pell que guardarà la memòria del gest: no és només un suport, és el lloc on la tinta respira.

Ajuda a suggerir la subtilesa; la fibra s'obre com una terra humida i acull la tinta amb una suavitat que no es veu, però es nota.

El relleu de la planxa no només s'imprimeix: s'enfonsa, s'abraça, queda suspès en el silenci.

En el fotogravat hi ha una qualitat que el fa diferent: no imprimeixes només línies, sinó gradacions i matisos subtils de grisos i boires. Els negres són profunds i vellutats, els grisos transiten suament sense tall, i la llum no és només blanca, sinó viva. La tinta s'acull al paper amb delicadesa, i la planxa deixa una empremta subtil, com una ferida noble.

El món del gravat és molt ampli, i tot que no em considero una gravadora habitual, m'agrada explorar-ne les tècniques i fusionar-les per enriquir el meu treball... i de tant en tant això ha acabat donant-me algun reconeixement, cosa que sempre és una alegria.

La teva obra està feta de capes i en que cada una explica una història... per què aquesta tècnica?

Treballar amb tècniques mixtes em permet donar forma a les meves vivències i conceptes dins del meu llenguatge visual: collage, gravat, estampació, textures, paraules i elements freds i càlids.

Incorporo fragments i composo a partir de formes geomètriques que creen contrast i moviment. Les capes s'interposen: algunes parcialment cobertes, altres transparents; els bords esquinçats, imperfectes, revelen la fragilitat de l'obra.

Cada trencament de paper és un rastre de memòria i emocions. Cada fragment té un sentit, cada capa conserva una història, i l'espectador esdevé explorador dels significats amagats i de les sensacions que s'hi amaguen, descobrint la veu íntima de l'obra.

Recalques el treballar de manera lenta i alhora trencar el paper a poc a poc... 

Treballar a poc a poc és com escoltar cada retall abans d'unir-lo; és deixar que el paper dicti el seu camí, que decideixi com vol ser tallat, com vol ser trencat, sempre dins d'una composició cuidada i meditada.

Quan l'estripo lentament, la fibra es desplega com una matèria viva, plena de textures i secrets. El trencament pausat dóna veritat al gest: no hi ha violència, només una decisió continguda. Cada vora irregular és un batec; cada capa superposada, una sedimentació silenciosa.

El meu treball amb el collage parteix de la idea que el paper no és suport neutre: és pell, estrat, cicatriu, un territori on les experiències i les impressions queden gravades. Les marques, unions i ruptures del paper formen part visible de l'obra.

No utilitzar tisores, sinó esquinçar amb els dits, permet que la matèria participi, que la fibra esculli el seu propi camí i que la vora irregular vibri amb vida. Cada gest és íntim, com un diàleg subtil entre la meva mirada, les meves mans i el món que m'envolta.

Viure en un territori tan màgic com el Subirats fa l'obra?

No fa l'obra, però ajuda. La natura és presència i reflex, i es filtra en algunes de les meves composicions, mostrant la influència que exerceix sobre la meva persona i sobre el paisatge rural on habito, a Subirats (Alt Penedès).

I també en els paisatges del Maestrat Aragonès, a Terol, on hi passo temps.

Evoco paisatges vistos, però sobretot sentits o pressentits: espais interiors, recerques interiors que esdevenen el rerefons silenciós de les meves estructures, així busco materialitzar-los en el paper. 

En les meves obres busco que broti un diàleg subtil, un equilibri entre fràgils espais i tensions contingudes. Les meves creacions formen part del meu llenguatge interior: moviments que neixen del batec d'una vida viscuda, teixits de pensament, paraules i experiència en el meu caminar... 

Cada obra és un fragment de vida, traslladat al llenguatge visual, on el blanc i el negre dialoguen entre si, donant forma a la llum i a l'absència de llum, que defineixen el meu petit univers creatiu. La pàtina dels grisos, les ombres i els espais buits són respiracions, cicatrius i sospirs que conviden a la mirada pausada.

Tens gran admiració per Giorgio Morandi i Ben Nicholson...

Vec de diferents fonts...

De Giorgio Morandi, en la quietud absoluta de les seves ampolles i pots, en la paciència en què cada objecte respira dins el seu espai. 

De Ben Nicholson, on la geometria esdevé pensament i la llum dialoga amb la forma, em recorda que la simplificació és un acte de poesia.

D'Anna-Eva Bergman, en els paisatges interiors que trasllueixen textures i emocions aprenc la delicadesa de la matèria.

D'Eduardo Chillida, en la força dels seus buits i en la manera com el signe i l'espai dialoguem amb profunditat i equilibri.

D'Anna Mendieta, la seva connexió amb la natura, el seu propi cos, la imatge com emocions i reflexions, la memòria, la identitat i la seva relació amb l'entorn.

Però també m'inspiren altres veus: la poesia, la música i les converses amb altres artistes alimenten el meu procés creatiu.

Cada fragment de paper, cada capa superposada, cada línia trencada, és un diàleg amb alguns d'aquests mestres, però interpretat pel meu gest, pel meu llenguatge i per la meva essència. Com et dic, veig moltes altres fonts...

Recalques el difícil que és exposar en galeries d'art... Potser els artistes ens hauríem d'ajudar més creant sinèrgies?

Exposar en galeries d'art continua sent un camí ple de dificultats. No només cal crear, sinó també fer visible el nostre treball en un món saturat d'imatges i ofertes.

Les galeries són poques, els recursos escassos i l'atenció del públic sovint fugaç. La cultura sembla quedar relegada al marge, i els artistes ens movem en un paisatge difícil, on cada pas requereix esfoç i coratge. 

En el context actual, parlar de crisi cultural és inevitable. Exposar en galeries i fer arribar l'art al públic no  només és difícil; sovint sembla un repte enmig d'un sistema que valora més la immediatesa que la reflexió, més el consum que la profunditat.

Potser és precisament en aquest moment de crisi cultural que els artistes hem de mirar-nos els uns als altres. Crear sinèrgies, compartir espais projectes i mirades no és només solidaritat: és supervivència creativa.

Quan col.laborem, no només fem visible la nostra obra sinó que reforcem la presència i rellevància de l'art en un món que el tracta sovint de secundari. 

 

 

 

Descobreix el talent de'n Jordi Rius (artístic)

Hola amics!

Una segona faceta de'n Jordi. La seva passió per l'art i en la divulgació d'aquesta.

Tens fascinació per el quadre "El jardí de les delícies" de Bosco... per què?

Efectivament, això no és cap mèrit, mitja humanitat es sent fascinada per aquesta obra i potser no tant per allò que mostra sinó per tot el que suggereix i ens interroga.

És un tríptic que no encaixa del tot en cap motlle, no és només religiós, no és només moral, no és només simbòlic, sembla l'univers sencer.

Per no allargar-me massa parlaré només del tríptic obert. En obrir-lo a l'esquerra hi ha el jardí de l'Edèn, al centre una explosió de plaers en el sentit més eròtic de la paraula i a la dreta un infern grotesc i inquietant. Tot convida a mirar i remirar.

Entre els detalls, a la Edèn, no pinta la creació d'Eva, El Bosco tria el moment que la presenta a Adam. L’home és manifestament un personatge incomplert. Déu com a bon artista feu primer l'assaig i li sortí l'home, per poder posteriorment crear la peça perfecta i definitiva que és la dona, sense la que no hi hauria ni consolidació de la societat ni permanència de l'espècie.

En conjunt es tracta d’una obra plena de detalls i metàfores. Hi ha animals impossibles, híbrids de fantasia, orgies en situacions d'allò més divers, fruites i instruments musicals convertits en símbols de temptació. És un relat que no acaba mai: cada vegada que l'observes hi descobreixes alguna cosa nova.

Però el que realment em captiva és la seva càrrega crítica i humanística. Bosco ens mostra, sota una aparença gairebé de somni, les obsessions i pors d'una societat que estava a punt d'entrar en la modernitat: la culpa, el desig, la condemna, l'esperança, el plaer. És com si, sense saber-ho, estigués pintant també la complexitat del nostre present.

En definitiva, El Jardí de les delícies és una metàfora de l'ésser humà: contradictori, capaç de somiar paradisos i d'inventar inferns, sempre a mig camí entre la innocència i l'excés.

I en una obra d'art t'agrada expressar la persona que el pinta, el que pensa...

Quan em poso davant d'una obra d'art, m'agrada imaginar què ens vol dir l'artista. I si això no és possible -perquè el significat es perd, perquè no tinc prou context, em falten coneixements o perquè el misteri és part de l'encant- aleshores imagino el que m'agradaria que expliqués.

En el fons, aquesta és per mi la gran diferència entre una obra simplement ben feta i una autèntica genialitat, la primera t'impressiona, la segona et fa pensar, dialogar, imaginar. I si les dues coses coincideixen, el plaer és total.

Pensem, per exemple, en el sostre de la Capella Sixtina. Miquel Àngel no es limita a pintar un sostre esplèndid, amaga missatges, fa burla i reinterpreta.

Fixem-nos en l'escena del pecat original. A diferència del relat tradicional, Eva no entrega res a Adam. Cadascun estira la mà i agafa la seva pròpia fruita, davant la serp. És gest petit però carregat de significat, aquí no hi ha una Eva temptadora i un Adam pecador passiu, sinó dues persones que decideixen, cadascuna, pecar pel seu compte. I si mireu bé la postura dels seus cossos i us atreviu a girar mentalment el cap d'Eva, veureu que el pecat deixa de ser menjar la fruita prohibida i esdevé molt més humà i carnal.

Un altre cas fascinant és La coronació de Napoleó de Jacques - Louis David. El títol enganya, no és la coronació de Napoleó el que centra l'escena, sinó la de Josefina, la seva esposa.

Més enllà de la cerimònia, hi ha un missatge polític potentíssim. Mireu on és el Papa: assegut darrere l'emperador, com a convidat, ja no com a font del poder.

A l'Edat Mitjana, la legitimat del poder venia de Déu, que la transmetia a través de l'Església. Recordem que Carlemany va a Roma per ser coronat pel Papa Després de la Revolució Francesa, aquest ordre es trenca, ara el poder ve del poble, representat pel president de l'Assemblea Nacional, que és qui lliurà la corona a Napoleó. David, amb el seu pinzell, ens diu que el feudalisme s'ha acabat, el vell món cau i en neix un de nou.

No són dos exemples de com l'art pot trencar motlles? Dues obres que, dins contextos molt diferents -un religiós, l'altre històric- fan una revolució silenciosa si els mires amb atenció. A vegades, una pintura val més que mil discursos.

Sobretot no t'interessa el resultat sinó el procés...

Exactament, el procés creatiu és fonamental. Sovint, el resultat final no és exactament el que es pretenia en un inici, però és justament el camí recorregut fet d'assaigs i errors el que realment fa avançar el coneixement i transforma el món.

Pensem, per exemple, en el cas del foc: l'ésser humà va trigar milers d'anys a domesticar-lo. Li va caldre un llarguíssim procés d'observació, intens fallits i petites troballes casuals fins el moment que va convertir una força destructora de la natura en una eina tant útil com quotidiana. Sense aquest recorregut, no hauríem tingut ni cuina, ni metal·lúrgia, ni segurament llenguatge i no tindríem la societat tal com l'entenem avui.

La història està plena d'exemples semblants. Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina perquè va deixar, sense voler, uns cultius bacterians oberts i va veure que al seu voltant creixia un fong que impedia la proliferació dels bacteris.

Fins i tot la teoria de l'evolució de Darwin és fruit d'una cadena d'observacions, hipòtesis equivocades i correccions. No va ser una idea que li vingués de cop, primer havia llegit a Lamark, entre altres, i posteriorment va necessitar anys de reflexió i contrast amb els fets.

El més bonic del procés creatiu és això: que l'error no és un obstacle, ben al contrari, és el pas imprescindible per arribar a l'encert. Per això, més que el resultat, cal reivindicar el camí, el dubte, l'assaig, la paciència. És aquest esperit, més que cap idea genial, el que ens fa avançar com a espècie.

La setmana que ve descobrireu com és en Jordi...

Descobreix el talent de la Wyne Kirabo, dissenyadora de moda

 

Hola amics!

Avui  recupero una entrevista que vaig fer al febrer del 2021... la dissenyadora de moda Wyne Kirabo. Una dona amb carisme, personalitat i amb molta creativitat.

Ha guanyat diversos premis i està encantada de viure al nostre país!

¿Com t'ha influenciat el teu continent, Àfrica?

La majoria de la meva feina, si no tota, està obviament influenciada pels vint-i-cinc anys que he viscut a Uganda, i curiosament, és un punt que he percebut amb més força d'encà que visc a Catalunya.

Estarem totes d'acord que el clima i tot allò que implica en l'àmbit social, crea diferències a l'hora d'actuar davant de la vida. A Uganda, per exemple, la gent fa més vida al carrer perquè hi ha primavera eterna i evidentment, això crea una manera de fer que determina la cultura i es veu en l'art que fem a Wyen Kirabo.

La combinació de colors, tenir uns paràmetres de bellesa que difereixen amb el d'Europa fins al punt que a Uganda, la dona vista aquí com a grassa, és la desitjada. L'explosió de verd i d'animals salvatges, les diferents religions, el no necessitar jaquetes ni calefacció, poder obrir un negoci sense cap entrebanc, com s'aborda la sexualitat i el rol de la dona, la cuina, la política, la possibilitat de connectar amb el teu jo més resolutiu sense tanta distància entre el producte primari i el manufacturat, entre l'ànima i la natura, són determinants. Si a tot això hi afegim els llacs que hi ha, les muntanyes Ruwenzori i tots aquells paràmetres que van llençar Winston Churchill a anomenar Uganda, com la Perla d'Àfrica, és a partir, combinat amb l'excel.lència, l'emprenadoria i totes aquelles característiques que defineixen Catalunya i Europa, que tenim la base per barrejar cultures i crear peces que sorprenen i generen aquell punt exclusiu i exòtic.

L'objectiu de Wyne Kirabo és trobar el punt en comú on ens sentim a gust i poder començar aquella seducció del que és nou, per aconseguir que qualsevol dona pugui sentir-se elegant, amb una imatge única, amb el reconeixement tranquil.litzador de la cultura pròpia i amb la guspira d'un toc distintitu i exclusiu afegit per l'altra.

Allà les teles són autèntiques obres d'art...

Sí, els gravats africans són realment peces d'art i també un procés d'una tècnica exquisita i d'una qualitat que, a poc a poc, es va descobrint en una Europa amb ganes d'un canvi preciós. Les noves generacions i la influència que estan tenint en les generacions aposentandes estan obrint els ulls de la Vella Terra. És magnífic.

Les teles africanes són art i qualitat 100% cotó. La història dels patrons i la seva representació, és una història molt interessant, originada com a mitjà d'expressió per a les dones oprimides socialment, sigui en termes d'alegria o de dificultat.

Com totes sabem, la història de la dona té un baix continu de revolta, de reafirmació i de cerca d'un espai, que s'ha anat repetint en totes les latituds. A l'Àfrica va tenir un dels seus punts d'expressió més contundents a través de la simbologia i els missatges en la roba. Actualment ja no s'utilitza aquesta simbologia com a missatges encuberts, ja que la dona africana és molt més present en la societat del poder (a Ruanda per exemple la majoria del parlament està format per dones), però és apassionant redescobrir aquells missatges a l'amant a través d'un tipus concret de flor en el teu vestit, o les reinvidicacions en la igualtat dona/home. Per qui tingui curiositat i vulgui fer un petit mos, al nostre lloc web, tenim un blog que dóna informació senzilla i molt visual sobre el significat d'alguns d'aquests símbols.

www.wynekirabo.com

Vas estudiar a la Universitat de Girona...

Sí, un cop vaig arribar a Catalunya vaig tenir la necessitat d'aprendre, millorar i conèixer la moda des d'un punt de vista europeu. El que havia fet a Uganda era totalment africà, teixits africans, dissenys africans, però només posant un peu a Barcelona em vaig adonar que tot el que havia fet fins aleshores pertanyia a un altre planeta i vaig començar a buscar escoles per fer una immersió total en la cultura catalana a través del que m'agradava.

I és alehores quan vaig trobar el diploma universitari de moda de la UdG cursat per l'escola Qstura. Allò va ser un punt d'inflexió en el meu camí, ja era tot era diferent i no entenia un borrall de què em deien en català. La metodologia emprada a la UdG, no tenia res a veure amb el què vaig viure quan vaig estudiar a la Universitat Kyambogo, d'Uganda. Vaig tenir la sort de trobar la professionalitat, la humanitat i la dolçor de l'equip de Qstura que em van ajudar a adquirir habilitats en confecció de patrons, disseny, costura, història de la moda, etc...

A partir d'aquí, vaig fer un rebranding de la marca, creant el que ara és Wyne Kirabo i associant-me mab en Gerard Porta, per donar vida a tota aquesta preciosa bogeria en la qual estem immersos i que en poc d'un any i mig d'ençà que vaig acabar la carrera a la Universitat de Girona, hem aconseguit ser entrevistats per la guardonada presentadora de televisió a Uganda, Robin Kisti o aparèixer en revistes com Fashion Unites, Vanity, Theomoda, Egalité, Gastronomia y moda, Dolor i ara mateix aquí en el blog on ens sentim molt orguloosos i agraïts de ser-hi.

Com comença el teu procés creatiu?

Doncs no hi ha un moment particular on la creativitat comenci. Pot disparar-se per qualsevol cosa que pugui sentir, per exemple, al mirar la gent passar al carrer,  a la televisió o asseguda en un banc a davant l'estany de Banyoles. A priori, no té cap mena de trascendència o connexió amb quelcom especial, senzillament apareix quan li dóna la gana. És a dir, bàsicament, veig alguna cosa que m'ha fet sentir, i començo a motivar-me. Durant una temporada, un pensament porta a l'altre, i aquest a un altre, fins que acabo tenint la col.lecció pensada.

Després tot pot variar a l'hora de dibuixar-la, perquè sóc permeable al que estigui passant durant aquell temps. I un cop decidida definitivament, en el moment d'anar a comprar les teles puc caure enamorada d'una tela en concret que no té res a veure amb el que tenia projectat i que pot tornar a activar-lo des d'un inici i acabar fent una col.lecció que no té res a veure amb el que havia sentit mirant la gent passar pel carrer aquell hivern.

Al cap i a la fi, l'art flueix quan no té massa normes que l'encotillin, i es transforma en estudi quan les normes no el deixen ser amb certa llibertat. Jo sóc més de fluir que de normes.

Tens dissenys com la "Col.lecció Ocasió" on els vestits són com escultures...

Gràcies! La moda, com l'entenem a Wyne Kirabo, és una forma d'art com qualsevol altra de les que tenen anomenada. El procés de creació d'un vestit és donar vida a un objecte que no existia i fer-lo atractiu a l'ull. Per tant, és art i ens agrada viure'l com a tal.

Nosaltres tenim una visió de la dona molt definida. Ens capfiquem en veure el cos i el cervell com un tot. I d'aquí, a l'ànima. Sabem que el vestit ajuda a transmetre el missatge que la dona vol donar. Totes donem missatges amb el que portem. Anar a comprar pa amb el primer que trobes per casa, dóna un missatge de qui ets i com et sents en aquell moment, i vestir llarg d'ocasió en un esdeveniment social també dóna un missatge de com et sents i qui ets en aquell moment. A Wyne Kirabo fugim dels mites.

Per més que es repeteixi, la moda no és una imposició, sinó una eina per expressar-nos que s'utilitza des que en tenim coneixement. Fins i tot quan no vols expressar-te, t'estàs expressant. Per exemple, quan vas a una manisfestació o una xerrada per defensar el planeta amb uns texans que t'han costat 9 euros en una botiga fast fashion, estàs expressant aquesta contradicció en la qual totes vivim i que forma part de l'essència humana.

A Wyne Kirabo volem fugir d'aquesta dèria que hi ha "o ets d'aquest costat, o ets de l'altre". La vida està plena de grisos i com es diu a Catalunya, qui no té un all, té una ceba.

Com va anar el participar en la pasarel.la de Piubella Models per a la Marató de TV3?

En la curta, però intensa vida com a marca, tenim agraïments i admiració per molta gent, però sempre hi ha algú més especial. En el nostre cas hem tingut la sort de trobar-nos amb la Tere, de Piubella Models, que es qui organitza la passarel.la per la Marató, però també organitza el Piu Fashion Day, per exemple, i és qui ens ha obert la porta a un ventall de models meravelloses amb qui hem col.laborat per a les primeres campanyes de Wyne Kirabo. Gràcies a Piubella hem pogut treballar, i me'n deixaré moltes, amb l'Elisa Lloberta, l'Erika Gimènez, l'Anna Delucas, la Yineth Camille... que han sabut copsar energia i dinamisme aportada per la Tere de Piubella Models i que és la que ens fa sentir a gust.

https://www.youtube.com/watch?v=vr2CCYWoNBA

És a dir, és un honor poder tenir l'oportunitat de participar en una desfilada amb motivacions benèfiques conegudíssimes i esperit de gran esdeveniment. De la mateixa manera que sabem que no és fàcil organitzar quelcom per una causa benèfica, ja que tenim la nostra branca social amb Wyne Kirabo Social, també sabem que no és senzill gestionar una vintena de dissenyadors, una dotzena de fotògrafs i mitjans, maquilladores, perruqueres, regidora, presentador, Dj, estilista, etc... i tot en un lloc espectacular per un acte d'aquestes característiques com és Mas Terrats.

L'únic que podem dir és gràcies i que, a qui li agradi tota aquesta història de la moda, aquell punt de glamour, veure art de joves promeses, anar a una localització preciosa i a més, col.laborar amb la causa de la Marató... dir-vos que aquest 2021 ens encantarà tornar-hi a ser i superar-nos una miqueta més.

Els teus col.laboradors, en Gerard Porta, els fotògrafs, les models... han sigut claus per a la teva carrera?

Crec cegament a tenir un equip i un sistema de suport al voltant que siguin millors que jo. D'entrada, en Gerard Porta és aquella part que només un grapat de seguidors coneixen. L'altra meitat de Wyne Kirabo que, a part de ser cofundador, porta tota la comunicació, la logística, és aquella persona que sé que em dirà el que pensa de la col.lecció i amb qui dissenyem les campanyes, és el videògraf oficial i molts cops és el fotògraf, etc... Ens agrada involucrar-nos en totes les facetes que engloben la nostra filosofia.

Pel que fa aquells amb els que col.laborem i compartim una part del camí, senzillament és una benedicció i un plaer trobar gent amb tanta passió pel que fan. Estem enamorades dels últims treballs que hem fet amb en Carles Cardelús o amb en Ronnie Rains Bwine, fotògrafs tots dos. Ens encanta  en Marius Uzoni, l'Aleix Vidal de la mateixa manera que estem molt agraïts amb la professionalitat de les maquilladores i perruqueres de Esos Pelos, Olga Palo, l'Oriol Moreno, Sussana makeup artist, per citar-ne uns quants i que podem dir de tot l'atrezzo i la decoració de les desfilades, tot compta!. I sense la feina de Flors de Vinci o Florant Barcelona, no seria el mateix.

Ras i curt, i patint perquè m'he deixat d'anomenar a molta gent a qui agrair-los la seva implicació, creiem que les col.laboracions ajuden a teixir amistats que són crucials per a la mateixa felicitat i connexions que són imprescindibles en qualsevol àmbit.

Per tant, sí, han sigut i seran claus en la meva carrera.

Entrevista a Wyne

https://www.youtube.com/watch?v=9jPBQy1xVh0

Models passejant a un parc a Barcelona

https://www.youtube.com/watch?v=Lr2_z1oP2-M

Escull una de les meves joies...

Entre les teves joies, escollim aquesta. Ens transmet l'elegància, el minimalisme i la serenor d'aquell sol africà enterinyat per la pols que aixeca el moviment d'una infinitat de peus amunt i avall, en el mercat a Kamapala