Hola amics!
Ostres! Aquesta és la última part de l'entrevista i veient aquesta foto hi han els seus inicis vitals i artístics.
Un gran aventurer que va disfrutar d'anar més enllà de les fronteres, cosa que el va influïr de manera capdal.
Com et sorgeix la inspiració?
La paraula inspiració significa literalment "rebre l'alè", com si una força invisible insuflés vida a la imaginació i despertés dins nostre una idea, una emoció o una necessitat de crear. És un procés complex i misteriós, difícil d'explicar amb paraules, perquè sovint neix en un lloc profund i intangible de la consciència.
Els grans autors de l'antiguitat, com Virgili, Ovidi o Ciceró, seguint les idees dels teòrics grecs, afirmaven que l'artista era transportat més enllà de la seva pròpia ment i que la inspiració li arribava a través de les Muses, com una revelació divina. Aquesta visió poètica de la creació artística encara avui conserva una part de veritat, perquè hi ha moments en què les idees apareixen de manera inesperada, gairebé com si no ens pertanyessin del tot.
Per a mi, la inspiració pot arribar de moltes formes diferents. La puc trobar escoltant música, observant un dibuix, llegint un relat, escoltant una cançó o contemplant qualsevol expressió artística capaç d'emocionar-me. També em pot arribar caminant pel carrer, observant la llum sobre una paret, escoltant una conversa o recordant una experiència viscuda. Moltes vegades neix d'una emoció profunda, d'alguna cosa que vaig fer, vaig dir, vaig sentir, vaig somiar o simplement vaig veure en un instant determinat.
La inspiració és sovint una associació inesperada d'idees, records i sensacions. És aquesta capacitat de connectar imatges interiors amb el món exterior el que alimenta el procés creatiu. Però, amb els anys, he après que la inspiració no arriba només d'una manera espontànea o màgica. La veritable inspiració apareix sobretot a través del treball constant, de la disciplina i de la necessitat interior de continuar creant. És treballant quan moltes vegades s'obre el camí cap a noves idees.
En el meu procés creatiu acostumo a planificar les obres amb antelació. Prenc notes, escric pensaments, faig esbossos i dibuixos ràpids per retenir totes aquelles idees que van fluint contantment de la imaginació. De vegades una petita anotació o una forma intuïtiva es converteixen, amb el temps, en el nucli d'una obra més gran. Però també hi ha moments en què em deixo portar completament per la intuïció i per la força de la inspiració immediata, sense saber exactament on em conduirà.
El bany. 1986
Treballo llargues hores al meu estudi experimentant amb diferents tècniques, materials i textures. Busco els colors adequats, les formes i els equilibris necessaris fins a trobar l'expressió que millor transmet allò que vull comunicar. Sovint el procés és lent, silenciós i exigent. Hi ha obres que necessiten temps per madurar, com si fossin una gestació interior. Les idees creixen a poc a poc fins que arriba aquell instant especial en què finalment l'obra pren vida i es manifesta davant meu.
El judici de Paris. 1999
És en aquest moment quan sento que la inspiració i el treball es troben. Llavors l'obra deixa de ser només una idea i es converteix en una realitat visible, carregada de tot allò que he viscut, imaginat i sentit durant el procés de creació.
El laberint de la ment 2. 2000
La Lluna ofesa. 2002
Maternitat. 2004
De vegades l'Art és tant absorbent que exigeix que l'anteposi a tot el que faig.
Jo sempre dic que l'artista ho és sempre, de dia i de nit, fins i tot quan dorm.
Vas viure 6 anys al Canadà. Què tal l'experiència?
Vaig arribar a Montreal l'any 1982. Compartia pis al 440 de la Rue Shrbrooke amb el meus amics Laurier Sirois, i Gaëtan Dugas.
Viure en altres països et deixa molts records i experiències. Canadà és un país que està involucrat en les activitats culturals i on comparteixen la vida diferents cultures, respectant el caràcter bilingüe i multicultural. La diversitat cultural del Canadà fa que el país a vegades sigui molt diferent d'una ciutat a l'altre. Aquesta diferència es nota molts entre ciutats com Montreal i Toronto.
En la meva estada a Montreal, a més de fer noves amistats i descobrir un nou país, també vaig trobar una nova inspiració. El fred i les llargues temporades de neu, em van fer treballar amb colors més vius.
Només arribar a Montreal, vaig començar a pintar per preparar l'exposició a la galeria Edimage a la rue Saint-Denis.
Exposició a la Galeria Cultart de Montreal. 1987
L'any següent vaig exposar a la prestigiosa galeria Joyce YahoudaMeir també a Montreal. Més tard em vaig traslladar i vaig compartir l'estudi amb el fotògraf de moda, actor i presentador de ràdio i televisió Sylvain Giguere. A vegades mentre pintava tenia un grup de guapes models com a espectadores, mentre esperaven per ser maquillades i fotografiades.
L'any 1984 vaig exposar al Palais des Congrès de Montréal. Per l'exposició vaig triar un tema més dramàtic i fosc, que la premsa va anomenar "La període sombra de Tuset".
Després d'un temps vaig anar a viure al 1260 de l'Avenue Dr. Penfied, tocant al Parc de la Muntanya. Una zona residencial i molt tranquil.la de Montreal, on pintava, i compartia pis amb els amics Alain Cournoyer "Alvaro" i el Dr. Rejean Thomas. Aquí vaig preparar la següent exposició a la Galeria Cultart i amb aquesta galeria també vaig exposar a School of the Art Institute of Chicago.
En aquesta època em relacionava amb personatges molt diversos, artistes i actors, i ocasionalment algun polític com el llavors primer ministre Pierre Elliot Thudeau, l'amiga i actriu Danielle Ouimet i el gran Douglas Leopold entre altres. Tots aquests contactes m'ajudaven i m'obrien portes, com algunes entrevistes a la televisió, premsa i a tota mena d'actes socials. Va ser una etapa de la meva vida en la qual tot era nou per a mi i tot anava sobre rodes. Es pot dir que a Montreal vaig entrar per la porta gran.
Moltes vegades he tingut la sensació de viure l'èxit, però sempre he sentit que aquesta felicitat que dona l'éxit no és un espai permanent, sinó que va i ve. Com a artista tinc la necessitat de pintar i donar-me a conèixer, però mai m'ha agradat pensar en l'èxit o la fama com una meta, quan la meta pot estar perfectament en tot el camí. La felicitat, com a meta, dura només un moment o uns pocs minuts, però la felicitat de gaudir del camí, dura tota la vida.
L'artista viu una permanent experiència d'emocions positives i emocions negatives, és un vaivé entre espais. Però tots sabem que la felicitat és un sentiment que cadascú entén o percep de diferent manera segona l'etapa que s'està vivint i segons les necessitats que es tinguin. Quan allò que penses, allò que crees, que dius o el que fas t'agrada.
Quan el que ets, és allò que vols ser, això ja és la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada