dissabte, 24 d’agost del 2024

Descobreix el talent de l'Olga Serral


Hola amics!


És un honor donar a conèixer a una amiga meva, la gran artista Olga Serral. Una dona apassionada amb fer obres de paper de gran format.


Super innovador! Tot  èxit!


@olga_serral



El teu paper abraça la natura?


L'obra que faig amb paper abraça la natura, sí tot torna, és el karma, el cotó que és una fibra natural que canvia de forma al passar per les mans del ésser humà i tornar a la natura d'una altra manera, és pura poesia.






Explica'ns l'experiència de formar-te al Japó...


Quan vaig ser al Japó s'em va obrir un nou món, vaig aprendre que desde la humilitat i molta perseverància en el treball es realitzen grans obres delicades. Fer paper "washi" és tot un cicle, desde el conreu on cultivar la planta, esperar que creixi el "kozo", obtenir-ne la collita, tallar els troncs, assecar-los, bullir la planta, netejar-la, esmicolar la fibra i obtenir la pasta per fer el paper, és un Procés molt llarg en el temps, és un Procés ritualístic, és un Procés molt interior, solitari, que et permet estar en contacte directe amb la natura en tot moment, és molt zen, molt meditatiu per a mi.



De quina manera et van influir els Sastres Paperers?


Els Sastres Paperers són per mi un "l'apoio" a la creativitat, "l'apoio" a la infraestructura que es necessita, al recolzament de les teves idees, poder-les materialitzar però sobretot grans professionals amb qui confiar i compartir art mitjançant la matèria.




Com és el teu procés de treball del paper de cotó "Washi"?


Fer paper washi és complicat i llarg com t'he comentat anteriorment, ara però es poden comprar les fibres ja empaquetades per poder anar més ràpid en el temps i fer el procés desde esmicolar la fibra en endavant.







Quina és la diferència entre l'acabat de la forma oriental i la occidental...


El paper washi és el més fi del món, transparent i el que pesa menys però és molt fort, ja que les fibres són llargues, aquesta és la forma oriental, utilitzant washi. També s'utilitza la "sugeta" que és la base on es forma el paper, fet  de bambú artesanal.



Utilitzem la forma i el marc per fer paper aquí a Occident d'una altre manera, per exemple amb cotó el paper surt molt més gruixut, texturitzat, opac..


Em va impressionar el que treballessis en una nau tant gegant com "Can Fugarolas"...


Segur que la gran varietat d'artistes que hi treballen és un enriquiment en tots els sentits!


Can Fugarolas és un projecte gran impulsat pels que hi vivim aquí,  orgullosa del que hem aconseguit, sí! És tot autogestionat, anem creixent en paral.lel, és molt enriquidor, sí!



S'hauria de traslladar l'Art a espais que no siguin les típiques galeries?


A mi especialment sí, m'agrada mostrar el meu art a llocs on no són galeries d'art perquè arribes a més públic que no és el de les galeries. Abarques més... arribes més...




M'encanten els llibres d'Artista... són molt desconeguts?



En general sí, és un món molt desconegut el format Llibre d'Artista com a objecte d'art, però sóc optimista i es fan cada vegada més fires, festivals... que ho estàn canviant, l'Arco mateix té dins Art Libris.





Un referent artístic que t'hagi marcat... 


Molts artistes, Tàpies, Brossa i Warhol els que més! 






                     
                     Tàpies


        

       

                   Brossa


               

                 Warhol


         La seva última obra...


Llapis de colors sobre paper de fibres de mitsumata




































dissabte, 17 d’agost del 2024

Descobreix el talent de la Lourdes Fisa, pintora


És un honor per a mi donar a conèixer a una gran artista, la Lourdes Fisa. Dona amb gran bagatge pictòric i que ha exposat la seva obra arreu.


@lourdes_fisa



És una creadora de llarga i contínua trajectòria compromesa amb la recerca i l'experimentació artística, ja sigui en la pintura, el gravat o en tot de materials diversos. Formada en la Facultat de Belles Arts de Barcelona, amplia formació a HBK, Braunschweig, Alemanya i a SAIC, Chicago, EUA. 

Ha realitzat més de 120 exposicions siguin individuals o col.lectives en diverses galeries, museus i institucions, tant en l'àmbit nacional com internacional. Ha rebut diversos premis i la seva obra es troba en prestigioses col.leccions privades i públiques, com la Col.lecció Testimoni, la Caixa (Barcelona); Col.lecció Vila Casas, Barcelona, Col.lecció Herzog August Bibliothek, Wolfenbüttel, Alemanya; Col.lecció Joan Flasch Artist Book Collection, EUA o Col.lecció Biblioteca Nacional, Madrid, entre d'altres.


Si diem la maleta viatgera...


Sí, és un concepte amb el qual em sento identificada i pot ser essència del meu treball artístic. Per a mi la maleta expressa moviment, desplaçament i conté l'imprescindible per emprendre un viatge i obrir-nos a la descoberta.


De fet m'ha acompanyat en diferents processos de treball i exposicions. Per exemple en Recorreguts, l'exposició que vaig presentar a Barcelona l'any 1992 a la Galeria Duna, amb una col.lecció de gravats, llibres d'artista, monotips i dibuixos, presentava la maleta que vaig adquirir als Estats Units en un mercat de segona mà, com a contenidor també de les meves experiències. Després han anat succeint diferents exposicions on la maleta ha estat present, com a Camins de descoberta, Camôes des del Mediterrani, l'exposició que vaig presentar a centres d'art i museus a Luxemburg, a Lisboa i a Manresa, 2008-2009, o Eingang Haus 11-17 a Artèria l'any 2014 en commemoració dels 25 anys de la caiguda del mur de Berlín...






Va ser capdal que et donessin una beca per anar a estudiar a Alemanya i als Estats Units?


Sí, va marcar un abans i un després en la meva manera d'entendre l'art i la vida. Vaig tenir moltes vivències enriquidores i em van obrir les portes a nous aprenentatges. Va ser després de graduar-me a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona on vaig rebre una formació global: dibuix, pintura, escultura i fotografia. Durant els últims anys vaig cursar l'especialitat de gravat i estampació per a conèixer noves disciplines, i un cop graduada, vaig sentir la necessitat d'ampliar coneixements i tècniques. Així va ser, vaig guanyar les beques que em van permetre viure dos anys en un entorn totalment diferent: un any a Hochschule für Bildende Künste de Braunschweig, la segona universitat de Belles Arts més gran d'Alemanya, i un any a la prestigiosa The School of the Art Institute of Chicago.





Per a mi ha estat un enriquiment tant en l'àmbit personal com en la meva feina, que no deixa d'estar relacionat, sempre en ment de viatge...



Explica'ns en què consisteix la teva Estada Artística Inmmersiva?


Ai sí, les Estades!. És una proposta que organitzo principalment a la tardor i a la primavera, preparat amb molta estima amb l'interès de difondre art. Crec que tota persona té una part creativa i m'agrada potenciar-ho. Preparo les estades en un entorn privilegiat de natura, posant èmfasi en l'aprenentatge de diferents tècniques artístiques que permeten expressar allò que portem dins.






Les Estades Artístiques Immersives són a Corbera de Llobregat, en un indret molt especial de natura i patrimoni d'un poble mil.lenari. Imparteixo tallers de gravat i estampació a un grup limitat de participants i compartim dos dies intensius, gaudint del procés de treball que adequo a cada persona segons el seu interès i nivell. L'objectiu és desconnectar, crear en un entorn diferent i practicar tècniques artístiques. Jo sóc pintora i gravadora, i una disciplina enriqueix l'altre. Fins al dia d'avui han participat en aquestes estades persones de diferents indrets, i es crea una bona dinàmica de treball de grup.




Les Estades es fan a Corbera de Llobregat, el meu poble natal, a 20 km de Barcelona. La proposta és Art+Natura+Gastronomia. Treballem tècniques dinàmiques de gravat gaudint de l'entorn i de la gastronomia local.






Estem preparant la següent per la tardor, els dies 19 i 20 d'octubre. Ens fa molta il.lusió!




T'agrada transcendir les disciplines?


Sí, ho trobo molt interessant fugir dels límits,  barrejar materials, disciplines, formats... La meva obra està treballada en tècniques més que mixtes i cerco la integració i l'harmonia en el resultat. M'interessa treballar tot un univers de llum, espai, proporció, color i emoció. El meu treball gira entorn del món de les superfícies, les textures, el color i els volums, i penso que una disciplina enriqueix a l'altre.







Com és el teu procés creatiu?


El procés és llarg. Primer hi ha una etapa de recerca en el tema escollit, i ho faig a través de lectures, visita a museus, passejades per la natura. Anoto la pluja d'idees i esbossos en els meus quadres com a inici d'un procés que treballo en el meu estudi on hi ha tota mena de materials: papers de diferent gramatge i procedència, teles, fusta, metall, vidre, tintes, pintures...








I comença l'aventura de pintar, gravar, dibuixar, jugar amb l'espai, jugar amb els accidents pictòrics el no saber on em portarà, el fet de sorprendre'm a mi mateixa, a connectar idees...





El resultat és el rastre d'una acció que funciona a la manera d'un collage de materials i de records. Acostumo a treballar en capes de colors, en capes d'elements estampats... i m'interessa aconseguir una poètica més que del material, del treball, i expressar les subtilitats de les transparències, la qualitat de textures i crear superfícies evocadores.



              



Has fet Instal.lacions arreu. Com s'origina la comunicació entre l'espai i l'obra?


He presentat instal.lacions en diferents museus i institucions i he gaudit de projectes apassionants. M'interessa aquesta proposta d'art contemporani, ja que utilitza l'espai com a protagonista per crear un ambient o una experiència en la qual el paper de l'espectador és important, pot transitar per l'obra, interaccionar amb ella i percebre l'espai d'una manera diferent.




La instal.lació Transparències al vestíbul de la Casa de Cultura Blanca d'Anjou és un edifici públic construït per Carreras Ollè Arquitectes a l'Hospitalet de l'Infant. La proposta que vaig fer en aquest espai, busca calidesa, donar la benvinguda al visitant i crear un joc perceptiu integrat en l'espai arquitectònic.





Altres per exemples A 10, va ser crear unes instal.lacions en l'espai de l'església de la Pietat de Vic en motiu del Fòrum de les Cultures 2004, o Atlas al Tinglado 1 de Tarragona 2018, o Aqva sobre Água al Museu do Teatro Romano a Lisboa i al Museu do Abade de Baçal a Bragança 2019, buscant un diàleg fluid entre el concepte aigua i l'espai de patrimoni d'aquests museus, etc. Tots són projectes amb un objectiu comú: integrar l'art a l'espai característic de cada lloc i que el visitant gaudeixi d'una experiència plàstica.



M'encanta l'obra lumínica que vas fer per encàrrec lligada al món de l'interiorisme...


Pluja d'il.lusions és una obra creada a mida i personalitzada, pensant amb la persona i el seu espai. La llum, la textura, la transparència, el ritme, la fluïdesa, les possibilitats expressives del material...

És una obra  que té la llum incorporada i varia segons si està la llum oberta o apagada.







M'agradaria comentar que les Instal.lacions han sigut origen d'un nou projecte ArtLiving by Lourdes Fisa, la meva proposta que neix d'integrar les meves creacions a la vida de les persones i als espais que habiten: pintures, obra gràfica, i altres obres que també poden ser funcionals, com lumíniques o separadors, portes corredisses...



També és una il.lusió veure el resultat instal.lat en les llars i sentir com afecta positivament en la vida de les persones que hi habiten.
La maleta viatgera continua...




Si us fes il.lusió participar al meu blog m'escriviu a:

patriciadescobreixtalent@gmail.com




         Una de les meves joies...

        "Penjoll Plec"



















































divendres, 16 d’agost del 2024

TASTET


"L'art és un bon company de   

viatge, aquell espai màgic

 on tot és possible".




En breu coneixereu a l'artista!






  

divendres, 9 d’agost del 2024

Descobriu el talent de la Francisca Montenegro


Avui us dono a conèixer a un artista excepcional, una dona de gran saviesa, la Francisca Montenegro.

@ franmontenegro.artist



Veureu que ens dóna unes respostes com quan un nen et diu coses a cau d'orella... podríem comparar-lo a l'escriptura de Marcel Proust...


¿Cúal fue el primer impacto al ver una tala de un árbol?


Para ser sincera lo que más impactó de la tala fue un silencio que se produce luego del golpe del tronco en el suelo, un golpe grueso y pesado, parece que hay un instante en que todo se detiene, las personas quedan inmóviles, parece que hasta las aves observan, es un silencio fúnebre, un par de segundos en que tu vista demora en acostumbrarse al nuevo paisaje vacío y tu oído vuelve a escuchar y luego huele a serrín por el aire, las ramas aún se mueven y



parecen acomodarse a su nuevo estado, comienzas a sentir un olor muy fuerte, una especie de humedad física y verde que sale del tronco, a los minutos siguientes puedes observar los fluidos que se filtran de la fibra de la madera, resina que escurre líquida comienza a acumularse en forma de anillos en el corte recién hecho, puedes observar insectos que recorren el tronco raudos, a buscar a un nuevo cobijo, es todo en unos minutos donde pareciera que suspira su última vida y luego todo parece seguir normal, el árbol ya no está y hay que fragmentarlo para poder moverlo, y la vida sigue sin reparar en el daño sobre esa masa ahora extinta que yace en el suelo.


¿Qué sentiste?


Es un momento muy extraño, son varias sensaciones ocurriendo a la vez, lo primero es miedo de que el tronco se rompa y caiga donde pueda dañar algo o alguien, ya que fui espectadora cercana a las talas por mi trabajo fotográfico, es algo muy grande viniendo al suelo que tu pisas, lo primero que sientes es el ruido, 


un crujido hondo que se escucha cuando la bisagra del corte se rompe, la última fibra que sostiene al árbol se quiebra, luego sentí una vibración en los pies, el golpe que remece el suelo, un sonido fuerte que parece que se expande por el suelo y retumba en tu cabeza y luego el silencio, 


la sensación de que no hay vuelta atrás, yo sentí una melancolía y un sentimiento de tristeza muy honda que asocio al olor a resina y madera viva que expele el tronco, como si estuvieras en un bosque húmedo, ahí me di cuenta de lo vivo que estaba y sientes como si ver esa caída hubiera sido un gran error ya no puedes olvidarla y hacer como que nada ocurrió, y fuiste espectador y testigo, mi cuerpo sentía que era un momento doloroso.


Y pensaste... esto quiero trasladarlo en una obra de arte...


Más que pensar en una obra de arte como tal pensé, qué pena que toda esta vida sea olvidada, fragmentada o quemada, sentía que había algo ahí que aún podía rescatarse, veía las formas en que la madera se rompía, eran como heridas abiertas, fue ahí cuando pensé debo hacer algo con esta herida, es símbolo de la resistencia del tronco, 




de su firmeza, hasta la última astilla intento resistir la caída y luego quedan expuestas punzantes como queriendo aún defenderse, pensé, tal vez si esa fortaleza pudiera conservarse en pequeños testimonios de una vida, podría mostrar a los demás esa herida, que no debería existir de manera forzada, sin embargo ahí está, extinguiendo día a día más y más árboles y nos observa, nos interpela y nos hace responsables de la muerte de la naturaleza.


Surgieron nuevas piezas...


Puedo decir que las primeras piezas fueron rodajas completas del árbol, comencé a recolectar el trozo que contiene el corte principal del tronco, ya que para provocar su caída, se necesita un corte muy técnico que debe realizarse para que el tronco por su propio peso se rompa y caiga de manera controlada y diseccionada, a este fragmento roto se le llama "bisagra" es donde se produce el




quiebre, una vez el tronco está en el suelo yo cortaba esta sección de manera de obtener un trozo que contenga la bisagra o herida, esas maderas de gran tamaño fueron el inicio de todo, luego observarlas mucho entendí que dentro de esa herida habían formas, vestigios y susurros de algo que quería extraer, comencé a verter metal dentro de las grietas de la madera para obtener la forma interior de la herida y en paralelo comencé a


cortar y tallar la madera recolectada en dos años aproximadamente, madera de distintos árboles, algunos con más de cien años, maderas talladas que luego alojarán los trozos de metal extraídos de la fundición en el tronco ya extinto.



¿Cúal fue la reacción del público?


Me ha sorprendido la capacidad de traer recuerdos que tiene mi obra, quienes han podido conocer mi trabajo me cuentan de lo triste que fue para ellos cuando tuvieron que decidir talar un árbol que daba sombra a su jardín o como sufrieron cuando los árboles de su calle fueron cortados para hacer una  nueva vía, o relatos de esa índole,


descubrí que cada uno también tiene un árbol especial en su vida, existe una conexión con la naturaleza en la que los árboles actúan como puentes entre la ciudad y la naturaleza, son el medio para conectar con 




experiencias y recuerdos en torno a lo vivo y generan en un gran recuerdo para quienes conviven con ellos, principalmente en personas que viven lejos de un bosque como tal y se relacionan de manera especial con lo poco de arbolado urbano que queda en las ciudades, por lo mismo la tristeza al momento de su pérdida y a veces rabia cuando la pérdida del árbol fue arbitraria e injusta.


El experimentar con la propia naturaleza le da a una sabiduría, no?


Creo que la sabiduría viene anexa a las cualidades de la naturaleza, y poder observarlas es un privilegio, el hecho de sostener la vida lo que más se pueda y la resiliencia que muestran los árboles, nos enseña que cada acto destructivo tiene consecuencias, que cada ser vivo debe tener su espacio para


desarrollarse, que cada conexión por mínima que sea con la naturaleza genera un recuerdo positivo en cada individuo. Creo que la naturaleza nos da la oportunidad única de absorber su sabiduría, por lo que rescatarla en la ciudades es primordial, reconocer la


devastación de los árboles urbanos, ver esas heridas y recordarlas nos hace más conscientes del daño que generamos a un ser vivo que no nos exige nada, simplemente existe para darnos un puente entre atravesar la vorágine que vivimos en estos tiempos y calma tan necesaria, 


creo personalmente que debemos ser conscientes del punto de no retorno y ser actores principales en la defensa de lo natural, la tala de un árbol es un pérdida de sabiduría para futuras generaciones y la conservación, claramente, nos acerca a la humanidad generosa y respetuosa que el mundo necesita.



Lo tuyo es mezclar dos mundos opuestos: la joyería y la fotografía...


Para mí es algo natural la verdad, siento que la observación nos lleva a tener una idea y esa idea en mi caso se transforma en objetos, mi manera de observar es a través de la fotografía, es como fijar la atención en algo y conservar ese momento para desarrollar un proyecto, una imagen puede transmitir muchas emociones y



al llevarla al objeto puedo darle forma a esas emociones. Busco extraer de la imagen sensaciones o características para convertirlas a algo tangible y portable que me lleve a declarar algo frente a los demás, pienso que la


joyería y la fotografía comparten la propuesta que quiero dar a conocer, para hacer subsistir mi idea inicial en el tiempo, la fotografía me acerca a desarrollar una visión creativa, me da las bases para iniciar y luego es cosa de experimentar y ver como vincular la imagen con el material que se presenta frente a mi, para mi todas las técnicas son válidas a la hora de forjar una declaración que me defina, creo que es importante mezclar conocimientos, ideas y conceptos para transmitir a los demás quienes estamos siendo como


artistas. Me interesa crear curiosidad, algo que te lleve a pensar, querer tocar y preguntarte ¿de dónde viene todo esto? generar una interacción con quien observa mi obra. En mi trabajo joyería y fotografía son el medio para



transmitir, me ayudan a conectar la observación inicial con el trabajo manual final, que también es difundido mediante fotografías, por lo tanto veo como una relación simbiótica, es un proceso que pocas veces culmina en un solo proyecto, sino que se expande a distintos campos y oficios, es lo bello de experimentar con lo que uno ha aprendido en el camino del hacer,


finalmente como individuos artistas somos un cúmulo  de ideas, por ende un cúmulo de propuestas y técnicas para crear arte. Sin expectativas de ser bueno, malo o bello, sigo buscando desarrollar mis ideas y camino creativo.


























dimarts, 6 d’agost del 2024