Hola amics
Avui dono a conèixer a una gran artista, la Marta Vila. Amb ella hem fet un repàs en la seva carrera i vida, de manera propera i emotiva.
Segur que us meravellarà!
@martaviladelgado_art
Estudies Arts i Oficis... una experiència super enriquidora?
Vaig estudiar la FP d'Arts i Oficis a l'EMBA "El Roser" de Lleida a mitjans dels anys noranta. Venia de l'EGB, i gràcies a l'assessorament de la tutora de llavors, i el recolzament dels meus pares, vaig tenir la determinació de sortir-me de la norma d'aquells temps, estudiant al Carrer Cavallers de Lleida.
En aquella època es van matricular alumnes de totes les edats i orígens diferents, inclús gent que ho alternaven amb les seves professions. El conviure amb els meus companys i professors va ser tot un descobriment del món adult. Tinc molts bons records.
Després d'haver cursat els tres primers anys de la FP, vaig canviar al Batxillerat Artístic a l'Escola d'Art Ondara de Tàrrega. Les classes de dibuix artístic impartides pel muralista targarí Josep Minguell em van despertar la inquietud en treballar la tècnica de la pintura al fresc. Després d'aquell únic curs vaig fer un pas enrera per acabar la FP i escollir l'especialitat de Procediments al mur tornant al Roser de Lleida.
Una gran llibertat creativa, oi?
Totalment, almenys jo ho vaig sentir així. Dels anys de "El Roser" a Lleida vaig aprendre a com tractar la llum, les ombres i per tant els colors. Al realitzar la segona part de la FP on havies d'agafar una especialitat t'otorgaven un espai de treball propi, i el meu es trobava en la primera planta de l'antic convent a l'aula de pintura.
Disposar d'una taula i un espai per desenvolupar-me em va donar ales. Totes les parets eren ocupades d'esbossos, papers pintats, mosaics ceràmics, esgrafiats, amb forats picats als murs per després arrebossar-los de morter de calç.
En aquells moments una proposta d'estudi pictòric em va marcar el meu late motiv; els incendis forestals van captar la meva atenció i pintant a l'oli sobre catorze petits taulons reutilitzats de fusta recollits pel carrer major de la ciutat, vaig crear la sèrie "Incendis" la qual aquell mateix any va ser seleccionada en la Mostra d'art ÍNDEX del 1999 on varem exposar sis artistes a la Sala Sant Joan de Lleida.
Aquesta va ser la meva primera exposició, la següent es va donar a l'emblemàtic pub Drac Mágic on va tenir molt bona rebuda doncs es van vendre un bon grapat d'obres. Un dels petits quadres el va comprar llavors, sense jo saber-ho, el qui és avui la meva parella i pare del nostre fill.
Què ha significat per a tu ser mare?
Ser mare et sacseja física i espiritualment. Aconseguir un embaràs a terme ha estat un camí llarg, doncs vaig néixer amb dos úters i només un ronyó, per tant ho he tingut més complicat. Després de visitar diferents ginecòlegs, finalment varem trobar l'equip convenient per recórrer al tractament invitro amb la sort de quedar-me embarrassada a la primera.
Uns anys abans del tractament, com després del naixement del nostre fill, vaig viure dos aborts espontanis, els quals també ens ha canviat la vida. Decidir abortar a casa va ser un experiència dura, tanmateix em va connectar amb la meva part més animal. Volia despedir-me d'ell o ella sense pressa i en un entorn càlid i familiar, envoltats per la natura de casa nostra i poder-lo enterrar ben a prop. Amb el primer abort no em va donar temps, en aquesta segona oportunitat ho vaig poder fer a la meva manera.
Al néixer l'Eduard i convertir-me en la mare d'un nadó va ser molt bèstia. Donar el pit durant més de quatre anys, sense dormir, sobretot els dos primers anys; és com viure en una altra dimensió. L'infern i el paradís al mateix temps. Aprens a estimar-lo i a cuidar-lo. Paral.lelament et vas descobrint a tú mateixa com a mare i persona que ja no tornarà a ser la d'abans. Les hormones van marcant el camí i lidiar amb elles no és gens fàcil. Tot i així el Jaume i jo desitjavem ser pares i junts i ho hem aconseguit. L'Eduard és lo més bonic que hem vist mai en aquest món i l'amor que sentim per ell no té prou paraules.
Un abans i un després a la vida?
Retrobar-me amb el Jaume, el meu company i pare de l'Eduard. Ens coneixem desde la infància, coincidint al conservatori de música de Lleida. Ens hem anat veient en vàries èpoques fins que ens vam trobar a finals del 2011, a partir de llavors som parella. Retrobar-me amb ell m'ha aportat la descoberta més fidedigna de mi mateixa. L'amistat per sobre de tot i l'admiració un per l'altre entre tempestes ens ha portat a la llibertat de ser qui som per separat i conjuntament. Hem aprés a desaprendre l'ideal de l'amor que coneixiem per construir el nostre. I ser pares ja ha sigut l'escenari més important on s'han desmantellat les pors més internes.
Pel que fa al passat. Menorca va ser un indret amb el que hi tenia molt de vincle. De fet, ja el tenia el meu pare juntament amb els meus avis, doncs a finals dels anys seixanta van poder comprar una casa a Binibeca-vell. En aquella època un grup d'artistes barcelonins com el pintor Francesc Poch i la seva companya i artista Josefina Ripoll, entre alguns estrangers, es van deixar conquerir per aquella construcció arquitectònica tant idíl.lica.
Al 2003 emprenc una etapa de gairebé deu anys on vaig viure a temporades entre Menorca, Barcelona i Lleida. Quan ja vaig assentar-me definitivament a la meva ciutat natal es va donar la casualitat de trobar-nos el Jaume i va ser el desembre de 2011 quan vaig descobrir qui m'havia comprat el primer quadret al Drac Màgic. Des d'aquest moment vam començar per fi la nostra relació sentimental i anys més tard va nèixer l'Eduard.
En aquest període primerenc vas originar un traç automàtic amb el llapìs d'aquarel.la...
Just després de la pandèmia vaig tenir la necessitat de reprendre la vocació de pintar. Dormia molt poc, doncs el meu fill em demanava el pit sovint i el cap m'anava a mil, em vaig crear un món mental paral.lel a la realitat palpable i allà m'hi trobava quan no podia fer res més que estar pel petit de la casa. Imaginava com pintava un llenç en blanc, i projectava els colors, superposant-los per crear-ne de nous.
Sort d'aquell espai fictici, potser em trobava en un estat alterat de consciència, no ho sé, tanmateix semblava una meditació. Allà va ser on vaig començar a crear les obres que més tard vaig poder materialitzar. Per això el traç automàtic, perquè pintava des del subconscient com si es tractés d'una escriptura automàtica.
Dibuixava la figura sintètica d'un arbre el qual es repetia miler de vegades. Superposava dues fileres d'arbres d'esquerra a dreta creant línies paral.leles de dalt a baix. Sempre he tingut present els paisatges de files interminables d'arbres fruiters a l'horta de Lleida, visitant als meus avis durant la infància.
Quan em disposava a treballar en el taller físic, ubicat al vestíbul de casa, dibuixava a mà alçada les fileres d'arbres. A continuació, reomplia amb els mateixos llapis d'aquarel.la cada arbre per després dissoldre la pintura amb el pinzell carregat d'aigua. Ho deixava assecar i a continuació dibuixava la segona filera d'arbres a sobre. Repetia el procediment aconseguint colors nous al superposar-los als ja aplicats. La intenció era generar un efecte òptic hipnotitzant, provocant un cert desconcert a la vista.
La primera obra pictòrica de gran format realizada, "El camí dels frares" la vaig presentar al concurs internacional de pintura XVIII Premi Miquel Viladrich de Torrelameu al 2021. Va ser una de les 30 seleccionades i incloses en el catàleg de l'exposició. Dos anys més tard em vaig tornar a presentar i també em van seleccionar amb l'obra "Altres Móns 1045" de 195x80 cm. Ambdós experiències em van aportar molta motivació, com a reptes que van ser, per seguir endavant amb la meva carrera artística.
Al veure'l hi he palpat una mica d'ansietat... m'equivoco?
El desconcert de la vista al contemplar l'obra pictòrica em recorda el lleuger mareig en el moment de patir un episodi d'ansietat.
Sentir l'ansietat en diverses etapes, m'ha fet posar fil a l'agulla en la recerca de la millor manera possible per tractar-la. La creativitat artística ha facilitat el resoldre d'autoboicot provinent d'una veu interna, que a vegades em parla i em diu que no sóc capaç de gaudir d'un senzill passeig per la ciutat. Una veu que jo mateixa he generat molt probablement mitjançant creences errònies, tant per estímuls exteriors com pels més profunds de l'ànima.
Viure al camp m'ha afavorit a trobar l'equilibri però, sobretot el sentir el recolzament d'amics i família, creient en mi incondicionalment, és el que m'ha donat forces per reconstruir la meva autoestima. Trobar també una psicòloga a la que he anat a visitar quan em feia falta, ha generat més llum al sotabosc de les emocions.
Deixaves treure el que portaves dins...
Això intento. I ho faig per saber qui sóc, per comprendre des d'una mirada antropològica el meu comportament, el per què encara m'afecten certes coses i sobretot en detectar els meus errors per poder-los subsanar.
La combinació la trobo fascinant...
Els colors en la interpretació pictòrica són com les notes i tonalitats majors i menors en la música, arriben a convertir-se en els caràcters d'un llenguatge abstracte però que a l'hora aporten tota la informació rellevant per sentir emocions.
Combinar colors comporta la mateixa essència del procés de creació al composar una peça de piano. S'ha de tenir gràcia i sobretot s'ha d'haver treballat molt i durant molt de temps el tractament del color. Està clar que el talent s'ha d'exercitar.
Més endavant aquests els trasllades al ganxet...
El ganxet el vaig començar a aprendre just abans del tractament in vitro, quan anava a Santpedor a donar classes particulars de piano. Allà vaig trobar una merceria on donaven classes. Va ser molt divertit. A finals d'aquell mateix any, durant l'embaràs d'alt risc tancada a casa, vaig posar en pràctica els coneixements bàsics de la tècnica. Amb els anys de fer i desfer es va despertar la inquietud de manisfestar-me artíticament deixant a banda el teixir fundes de coixins i mantes per decorar la casa.
Volia anar més enllà i treballar des d'una mirada més àmplia, trencant amb la tradició de dissenys clàssics i donar una altra funcionalitat a la peça tèxtil. La quantitat d'hores teixint a partir de patrons i gràfics amb símbols d'un llenguatge nou, és tota una aventura que mai m'hagués imaginat viure. He aprés a admirar i apreciar tota la feina infinita realitzada per dones de generacions anteriors.
Teixir amb agulla de ganxo em suposa una connexió directa amb aquestes dones, amb les dones de la meva família i per tant està resultant una teràpia personal. Teixir és com escriure, és un llenguatge més, tal com esmenta Teresa Lanceta, artista tèxtil, i per tant reitero aquesta escriptura amb nova visió sobre la tècnica, creant patrons improvisats intuïtivament des del subsconscient.
En la propera exposició l'objectiu és crear una instal.lació a partir de quatre tapissos de 180x180. teixits amb agulla de ganxo de 3.5 mm. Els fils són de cànem combinats amb fils de colors de cotó. Es presentaran penjats al sostre, al ben mig de la sala, en forma de cubicle, deixant un espai suficient entre ells per on l'espectador podrà accedir a l'interior. Així doncs es contemplarà l'obra pictòrica de la sèrie Altres Móns, a través dels punts a l'aire dels tapissos.
El que vull plasmar amb aquest cub accessible és una simulació senzilla del "Tesseract" aparegut a la pel.lícula Interstellar de 2010 dirigida per Cristopher Nolan. El Tesseract resulta ser una enorme estructura hipercúbica en forma de Cuadrícula, on el temps és tangible. Aquest espai ingravit es configura com a mitjà de comunicació on el protagonista aconsegueix contactar amb éssers del futur i del passat. La meva intenció és emprar els tapissos com a vehicle on les persones puguin conversar amb les seves veus interiors: les veus del passat, les del present i les que vindran.
Vas ser capdeventera de la moda catalana amb la creació del fashion.cat
La meva parella Jaume Comenge i jo varem obrir una botiga de moda catalana al carrer Bellasteries de Girona al desembre de 2013. A Fashion.cat hi podies trobar la roba de Miriam Ponsa, Josep Abril, Txell Miras, Andrea Ayala, Brain&Beast, Leo Peralta, els complements i calçat de Musa Bajo el Arbol, Deux Souliers, Nansa, Colette Barcelona.
També els jerseis de Marcelinus, Marta Campamà, entre d'altres, i firmes que tot just començaven a despuntar com Antonio Rodríguez Pérez o la joveníssima gironina Mireia Vidal. La botiga no era solament un lloc on poder comprar, sinó un espai on confluia l'art i la moda. S'exposaven peces d'art escultòric de Nahuel Forchini, joies de Marc Monzó, Julia Vila jewels i també Roser Martínez.
Cada setmana oferíem un espectacle, una lectura de poesia o una presentació d'un llibre. El dia de la inauguració la il.lustradora Lara Costafreda va pintar un mural en el mur principal del local, l'artista Nirvana va pintar també un mural en la paret de vidre de l'aparador, i moltes més accions variades.
Aquest preciós projecte va durar uns mesos en la botiga física. Malgrat tancar la persiana continuàvem venent on line, sobretot a l'estranger. Però es va aturar per poder seguir amb el millor projecte vital per a nosaltres, ser pares amb tot el que comportava.
Cites sobretot a Miriam Ponsa, Josep Abril...
Miriam Ponsa és la firma de moda manresana on fa més de vint anys el meu company, Jaume Comenge hi participa principalment com a músic i on jo he tingut l'oportunitat de col.laborar. I no tan sols hem gaudit d'una relació professional sinó també d'amistat que de seguida es convertí en familiar.
Poder palpar l'energia del backstage en cada passarel.la m'ha resultat un gran aprenentatge i descoberta del món de la moda. Conèixer la manera de treballar de cada dissenyador i veure'ls en plena acció és molt emocionant. Sóc molt afortunada d'haver presenciat molts moments gaudint de l'esperit de superació de les marques.
Tens un perfil al portal de "Metavers". Explica'ns què és...
Al 2022 em vaig llençar al món virtual pujant obra pictòrica a una galeria d'art predeterminada, al metavers "Spatial", a: metaverse.martaviladelgado.com. Spatial és una plataforma que ofereix una realitat virtual i augmentada on es creen ambients inmersius i més realistes on pots interactuar amb altres persones del planeta mitjançant un avatar.
En aquest metavers hi pots passejar contemplant les pintures de la sèrie Altres móns i al mateix temps et pots comunicar amb els visitants. També hi ha l'opció de comprar obra a partir de criptomoneda si vols, o senzillament conèixer l'artista mantenint una conversa.
Spatial, per tant, és un lloc de trobada precisament en un altre món. On pots presenciar amb el teu avatar un event cultural, una conferència, una inauguració d'una exposició o una desfilada de moda. És una alternativa generada en conseqüència a les circumstàncies vingudes del confinament durant la pandèmia. Tot i que ja existien els metaversos, aquest fet històric ho va accelerar tot i es va donar la necessitat de crear més plataformes que simulessin una trobada lo més realista possible entre éssers humans.
