dimecres, 7 de juliol del 2021

Ho scoperto il talento di Fabrizio Bonvicini

Oggi conosceremo il lavoro di un gioielliere che ammiro...Fabrizio Bonvicini

Le sue creazion sono piccole opere d'arte adattate al corpo.





Come nasce un gioiello?

Nasce dalla lavorazione scultorea lignea, con i classici strumenti dell'intaglio, scalpelli, frese, lime... chiaramente in misura ridotta per le dimensioni del pezzo.





Materiale


Ho scelto il materiale più eco compatibile che sia per ottenere un manufatto scultoreo da indossare. Mi viene sempre in mente le foto delle miniere a celo aperto di Salgado. Non serve sposare montagne per ottenere un gioiello, cerco di essere il meno invasivo possibile a livello ambientale. Tutte le essenze lignee che uso sono di recupero.


Processo lavorativo


Progetto un anello e successivamente cerco il blocco di legno adatto.

Il legni che uso sono tutti stagionati, alcuni hanno ben 5/600 anni, sono travi di monasteri ristrutturati. Poi procedo con il foro per il dito, lo metto a misura e dopo inizia il bello...

Si inizia a sbozzare e dopo è un gioco di sottarazione.

Per ultimo il colore è la patina.





Il volume e ispirazione


Tutto nasce partendo dalla natura, anche la fonte di ispirazione dei volumi.

La ricerca nei fiori nella roccia, pensa al gran kenion la loro conformazione e morsura del vento é una grande fonte di ispirazione.


















Instagram:  @fabrizio_bonvicini


    dimecres, 2 de juny del 2021

    Descobrim el talent de la Leticia Vicario

      


    Avui donem a conèixer a una dona amb molta personalitat, la Leticia Vicario.



        la foto es de Antonova Photography



    ¿El ser una mujer multidisciplinar no encaja en la sociedad en la que vivimos?


    Qué buena pregunta, yo creo que no. En general durante mucho tiempo se ha pensado que una persona ha de dedicarse sólo a una cosa, y que si haces varias no será buena en ninguna. Creo que es una estrategia de la economía capitalista, para aumentar nuestra productividad en la cadena de producción pero la realidad es que podemos dedicarnos a varias cosas y hacerlas todas muy bien. Así fue en el Renacimiento. Esto es un riesgo para el sistema porque nos hacemos más libres, y hay menos posibilidades de que entremos en la "carrera de la rata", en palabras de Robert T. Kiyosaki, autor de "Padre rico, padre pobre": la dependencia de un puesto de trabajo de 9h00 a 18H00 para poder comprar un coche, una casa y entrar en el círculo de necesidades que tratan de imponernos (maquillaje, dietas, televisores cada vez más grandes, móviles cada vez más punteros).

    Esta cadena de falsas necesidades es aún más potente en las mujeres, porque hay una gran industria construida en base a su falta de autoestima: marcas de ropa, cosmética, sistemas para adegalzar. No nos damos cuenta que han creado un falso tipo de mujer al que no podamos llegar, para que una cantidad ingente de productos se sigan vendiendo.

    Prefiero hacer mal muchas cosas, que no es el caso, que hacer bien una y gastarme lo que ese trabajo me genere en intentar convertirme en algo que no soy. Si estás leyendo esto, ¡rompe las cadenas!


    ¡Qué te hizo trasladarte a vivir a Bélgica?


    Estaba trabajando en la Dirección General de Asuntos Europeos de la Comunidad de Madrid, con un programa de formación, y estaba a cargo de un blog en el que subíamos ofertas de trabajo en asuntos europeos.

    Vi la oferta y sentí que me iba muy bien. La publiqué, por supuesto, pero preparé mi candidatura y pasé las entrevistas. El puesto unía asuntos internacionales y europeos como comunicación, lo que definiría mi perfil.

    Estoy muy agradecida por las personas que confiaron en mí y por el viaje de crecimiento personal y profesional que significó venir a Bélgica. Espero cerrar la etapa de este primer puesto que me hizo venir aquí de forma sana y dar paso a un periodo de mayor desarrollo. Soy muy consciente de ese crecimiento que he vivido y es por eso que he tomado la decisión de luchar por construir entornos de trabajo diversos, que pongan al trabajador en el centro. He aprendido cómo quiero liderar un equipo si algún día mi empresa crece. No nos damos cuenta a veces que el capital más importante de una empresa es el humano.






                               Bruselas


    ¿Cómo surgió la idea de crear el Purcuapà Magazine?


    Es una mezcla de motivos. El primero es que quería un proyecto propio en el que sentirme plenamente libre. Veía cosas preciosas sobre las que escribir y a las que hacer fotos, personas y marcas que me inspiraban y de las que quería hablar, y decidí crear una revista. Ahora tiene formato online/de blog pero estoy preparando el primer número en pdf. Van a ser dos al año, en junio y en diciembre. El segundo motivo es que soy una apasionada de las revistas, de la experiencia de leerlas. Me encanta cómo compaginan distintos temas y me maravillan las fotos. Guardo muchas desde hace mucho tiempo (las voy revisando para no acumular), pero me encanta la revista de la compañía de avión Vueling y la revista Flow o Elle y puedo pasarme horas mirándolas. Me gustaría que Purcuapà Magazine llegue a generar eso en las personas. La tercera razón es que quiero contribuir hacia un estilo de vida más sostenible, más lento, y por eso pensé en crear una revista que inspire tanto como las existentes, pero se centre en marcas y formas de vida más tranquilas.


    ¿Ahora mismo las sinergias entre artistas, diseñadoras, fotógrafos... son cruciales para dar un giro a nuestra carrera?


    Por supuesto. Yo creo que siempre es así. Incluso en la empresa tradicional los equipos multidisciplinares y horizontales generan mejores resultados que los verticales donde no hay diálogo entre los distintos especialistas. En el mundo del emprendimiento y el desarrollo de proyectos propios creo que las sinergias son claves para avanzar y para construir algo que realmente pueda competir con aquellos que entran en el mercado con mucho más poder económico y financiero.

    Las personas están pidiendo un cambio en lo que consumen a todos los niveles, lo que comen, lo que leen, lo que visten... por eso unidos seremos más fuertes y generaremos productos y servicios que encajen muy bien con las nuevas necesidades del mercado.


    Un referente del mundo de la moda en la que sientas identificada


    Bueno; es pretencioso, pero Coco Chanel es una fuente de inspiración para mí y me siento muy identificada con sus valores rupturistas. Creo que ella fue punta de lanza y ha habido muchas mujeres como ella, pero la Historia las esconde. Espero poder crear algo que revolucione la vida de las mujeres que las haga ver que ya son maravillosas precisamente por sus diferencias. El otro día volví a leer una frase que uso como mantra: "La mujer sólo tiene un defecto, no reconocer lo valiosa que es". La frase es de Carolina Herrera, otra gran mujer. Siempre que alguien trata de convencerme y convencer a mi entorno de que no soy valiosa pienso en esta frase y me digo, "No me vais a ganar; por mí y por todas las mujeres".


    He visto que tu agencia de comunicación la basas en unos valores muy consolidados.


    Sí. Creo que las marcas de estilo de vida slow, o ecológicas, las marcas éticas o sostenibles, requieren un tipo de comunicación muy alineada con sus valores y con el corazón de sus consumidores. He decidido usar mis años de experiencia en marketing y comunicación para hacer crecer este tipo de marcas.


    ¿Es crucial el trabajar bien las redes sociales?


    Sí. Es la televisión de antaño. Es donde están tus clientes reales y potenciales, y los que pudieran llegar que aún ni te imaginas. Hay que trabajar las redes como una extensión de la experiencia y valores de marca. Envolver a las personas con la magia de tu marca y crear comunidad en torno a esos valores compartidos. Dialogar mucho con ellos, abrir espacios de colaboración que les ilusionen, contribuir a que tu audiencia se sienta bien y crezca personal y profesionalmente. El universo es abundante, y yo concibo las redes sociales como una extensión de esa abundancia a las relaciones con el cliente. Da con alegría y vocación de abundancia, y el universo lo devolverá multiplicado.


    Cuéntame tu experiencia como actriz... ¿Has protagonizado varias películas de miedo, no?


    No, ¡protagonizado no! Sólo pequeños personajes; pero como dice la directora de casting española Carmen Utrilla: "No hay papel pequeño". Las dos son del mismo director, Arno Pluquet, hace cine independiente de terror en Bélgica. En la primera, 'Hay sangre en las palomitas', me mataban en la primera escena, la escena que abría la película. Recuerdo la llamada a mi madre para contarle que me habían seleccionado para mi primera película: "Salgo muy poquito, y me matan", hahaha. Me hizo muchísima ilusión y me preparé muy bien para hacerlo muy bien. En la segunda, 'La odisea sangrante del conejo rosa", sí tuve una escena más larga: en la trama, éramos actores y actrices encerrados en un teatro con un director que ha perdido el juicio... El universo de Arno es muy interesante, muy particular.

    Además, he tenido la suerte de trabajar en varios cortos aquí en Bruselas y en varios documentales para la televisión belga. Fue especialmente emocionante ver el estreno, el 17 de noviembre, del documental 'Hitler en Bélgica", en la cadena RTL-TVI, donde interpreto a la amante de juventud de Hitler, Charlotte. Estaba sola en Brujas, me había mudado a un Airbnb y estaba muy preocupada por el teletrabajo, y sus consecuencias para mi economía y para mi calidad de vida y la de mi pareja, y verme en televisión me hizo centrarme. Lloré y pensé: "Sigue, Leti. Hay una razón por la que a cada uno nos dan nuestros sueños".


    Podeis seguir la agencia en @purcuapa en Instagram, la web es: http://www.purcuapa.com Para la revista, @purucapa.magazine en Instagram y www.purcuapamagazine.com y más sobre mí en @leticia_vicario, y mi web: www.leticiavicario.com. ¡Os espero a todas y todas!

    He escogido este anillo porque es simple, elegante y porque rompe con el estereotipo de un anillo redondo.


    www.patriciapla.com


     








    divendres, 19 de febrer del 2021

    Descobrim el talent de la Gènia Valls

     

    Avui donem a conèixer a la coach Gènia Valls, especialista en Programació Neurolingüística de 3era Generació. Gràcies a les seves pautes, assessora a empresàries perquè  donin el millor de si mateixes.





    Com descobreixes la PNL?


    Em va perseguir fins que li vaig fer cas.

    Estava fent l'Executive MBA i el nostre profe d'Habilitats Directives es va posar malalt.Va venir un suplent que ens la va mencionar. Així, de passada. No hi vaig pensar més.

    Més tard vaig veure cursos de Programació Neurolingüística. No vaig passar del títol. Vaig pensar que eren d'Informàtica. Finalment, just acabat el màster, vaig sentir dues noies que en parlaven entusiasmades. Ara, ja amb temps lliure, vaig decidir provar-ho... I fins ara.


    La teva vida va canviar des de llavors?


    Més llibertat. Més responsabilitat. Els "no és per a mi" es van transformar en "Com ho canvio?".

    Ens havien ensenyat a negociar, a liderar equips, a parlar en públic,... Què fer, com fer-ho. I no sempre era fàcil, i de vegades semblava impossible.

    Des de la PNL vaig aprendre què passa quan NO ET SURT! Què hi ha darrera i, sobretot, que podem canviar-ho.

    També parlo amb més cura. Sé que amb el llenguatge que empres construeixes el món on vius. No sembla l'àrea més màgica de la PNL a priori, però la meva formació inicial és en llengües estrangeres així que a mi em va captivar immediatament.


     

    Què descobreixes observant el moviment dels ulls d'una persona que tens al davant?

    Preguntat així sona una mica a El Mentalista...

    El moviment dels ulls permet veure si la persona està recordant imatges, o si se les està imaginant. Si està accedint a les seves sensacions corporals o s'està parlant a si mateixa. Si recorda sons o està inventant una resposta.

    I sobretot, en sessió de coaching, et mostra si hi ha aprenentatge del passat que li està impedint assolir el seu objectiu del present.

    Podem aprendre com és el món a partir d'una sola experiència. Desenvolupem respostes automàtiques. Que funcionen... fins que deixen de funcionar. Per exemple, si a l'escola et van castigar per preguntar, és molt possible que després a la feina et costi participar en reunions on hi hagi els teus caps.
    L'aprenentatge de callar podia ser bo llavors, en un context on es premiava el silenci. O potser si ets dona i treballes al Japó...
    Però avui per a tu s'ha convertit en un obstacle que t'exigeix una inversió extra d'energia cada cop que vols donar la teva opinió. O fins i tot fer una pregunta. I sabem que això no sempre és opcional.
    Detectar-ho és el primer pas per alliberar-te'n i poder començar de nou. I aquí els ulls juguen un paper molt important.

    Ajudes a empresàries a encarar millor la seva feina, oi?

    Sí, dones en posicions de lideratge. El meu lema és " Feel good, perform better"( Quan et sents bé, els teus resultats són més bons). L'anglès és molt pràctic per a lemes.

    Pot ser quan desitges posar en marxa el teu projecte, o necessites encarar una negociació amb el teu cap, amb un client complicat o quan vols defensar amb confiança la teva candidatura per a un ascens...
    Arrosseguem molt pes emocional. Quan et desfàs d'aquests obstacles interns que et frenen i entres en contacte amb els teus recursos la teva vida es torna més fàcil.
    I una forma de fer-ho és a través del moviment dels ulls.



    El síndrome de la Impostora...

    Has tingut èxit professional, o acadèmic, però sents que no el mereixes, i et fa por que les altres persones se n'adonin.
    És difícil fer una presentació o posar en valor els teus assoliments en una entrevista de treball quan tu mateixa no estàs convençuda de la teva vàlua. Et pots sentir deshonesta, culpable, fora de lloc,... i, en tot cas, no en gaudeixes.

    És més freqüent en dones que en homes.
    Té sentit en un món molt estereotipat on la majoria de les posicions de lideratge les ocupen homes i fins i tot els dissenys de les oficines ens diuen que no és casa nostra.

    Que el pateixis o no depèn de com et mires el món. De com et mires a tu mateixa. I això és una bona notícia. Perquè ho podem canviar. Mai no és tard per començar a estimar-nos bé.



    Quin és el secret de l'èxit?

    Saber què és l'èxit per a tu és un bon començament.
    Quan vols aconseguir un objectiu, pregunta't: "Això què m'aportarà?". "Em farà sentir més bé"?
    Encara em meravella com l'objectiu inicial de la persona es redefineix quan en entra en contacte amb com se sent. Com s'amplia a mida que supera bloqueigs interns: quan es desfà dels "per a mi no és possible", dels "no m'ho mereixo",... A mida que es dona permís per a gaudir d'allò que de veritat desitja. A mida que desaprèn i comença a mirar el món amb ulls nous.

    I per ser més feliços?

    Cercar la felicitat, gaudir de la pau...

    Quan parem atenció hi ha multitud de petits detalls que ens hi acosten: Quan et capbusses a mar prenent consciència dels sons de l'aigua i el seu contacte a la teva pell.
    O quan mires les copes dels pins com es mouen i canvien de tonalitat mentre escoltes el so del vent. O quan observes l'expressió d'una criatura que tasta el gelat per primera vegada. Pots notar com se t'eixampla el cor.
    Viure el present.
    Per poder-ho fer, de vegades, cal anar al passat. Per desaprendre.


















    dimecres, 20 de gener del 2021

    Descobrim el talent de Marc Tarrús

     

    És un honor donar a conèixer a en Marc Tarrús, un poeta apassionat per a la poesia. Vol engrandir-la permetent que tot tipus d'artistes de moltíssimes disciplines les plasmin en obres d'Art.


    D'aquí el seu projecte "Catalan Hunter".  Super inspirador i que crea sinèrgies!

    Avui el descobrirem





    Com s'estableix un vincle entre l'esperit humà, l'art i lo diví?


    És difícil de respondre... per experiència pròpia podria dir que no és més que un estat emocional/mental transformador que et conecta amb allò místic/incomprensible/intangible/dominador canalitzat a través dels sentits humans,on,finalment, la ment i l'ànima ho expresen en forma d'art.


    Tots hauríem d'observar més la bellesa que ens envolta?


    Evidentment! La bellesa que ens impregna constantment però la verdadera bellesa es troba en el silenci harmònic que governa la Natura en el seu estat més pur, silenci allunyat d'aquest món hostil irrespectuós que hem creat i que alhora ens debilita com espècie al ser incapaços de corretgir-ho; ni ens estimem, ni estimem. Els artistes som antenes dels sentiments que intentem obrir els ulls als nostres contemporanis. L'art canvia i evoluciona per la necessitat d'expressar i millorar allò que ens afecta.


    Què és per a tu ser un poeta neoromàntic?


    Com he dit: és una alteració de les emocions... diria que es tracta d'anar alternant estats d'ànim influits per l'entorn... un dia et sents foc, aigüa, vent; un altre dia glaç, cendra... No espereu que un poeta d'aquest tipus us porti un ram de flors. Ans al contrari, segurament intentarà transmetre-us tot allò que ell mateix ha experimentat.


    L’ànima plora


    Deixa que l’ànima et plori,

    nit i dia, en el teu insomni.

    Vol protegir-te amb escut de vida

    d’aquest mal que et castiga.


    Deixa que et guiï

    i veuràs que

    la seva inherent força,

    et porta a veure la teva ombra

    més enllà del teus estels.


    I quan creguis que ha de tornar…

    veuràs que cap atmosfera,

    et podrà aturar.













    Llegint els teus poemes sembla que vagis a la recerca d'alguna cosa...


    Tant sols poder transmetre el que és incomprensible als ulls humans.


    De quina manera neix el projecte "Catalan Hunter"?


    Neix de la generositat d'una artista. Un dia de desesperació, la pintora Carme Gali, que s'havia llegit els meus poemes, em va regalar un quadre inspirat en un dels meus poemes. I em va dir "crea, no t'aturis". I vaig concebir el projecte.



                                       
                                  Exposició a la Biblioteca Carles Rahola de Girona


    El que artistes de diferents disciplines plasmin els teus poemes en obres d'Art fa que la creativitat no tingui límits?


    No té límits, de fet l'art no té límits. El que és interessant és la transformació d'allò tangible, en tots els seus angles i formes. Cada artista té una comprensió de l'art única que impulsa el nostre projecte a l'infinit.



    Noia catalana

                Montse Bote



                Miriam Laga
    Adriana Rafart




    (La meva peça)


    La reacció d'ells ha estat...

    Un regal de l'univers.


    El fer recitals arreu del món deu haver estat per a tu indescriptible...


    Quan veus 70 nens russos cantar en català t'asseguro que el calfred és gegantí i un s'adona que aquest gran somni de poeta meu, és possible.



    La opinió de l'experiència dels artistes: 



    "Treballar amb en Marc és un plaer, és una persona que ho posa fàcil. Pura emoció, estic encantada de formar part de Catalan Hunter. Endavant Marc!"


    (Roser Martínez, joiera)



    "Un projecte ambiciós, avantguardista i realista al mateix temps, en un món on la manca de sensibilitat decau. Aquest projecte ens fa adonar que no tot està perdut, creant sinèrgies entre creadors sensibles i esperançadors d'un canvi en la manera de visionar l'art i la cultura. Per mi ha sigut molt enriquidor formar-ne part"


    (Núria Bolívar, artista)



    "La meva experiència amb Catalan Hunter, la valoro positivament. Convinar poesia amb la joieria trobo que porta més enllà les dues disciplines, al relacionar-se entre elles s'enriqueixen mutuament i alhora es complementen."


    (Gemma Canal, joiera)



    "La meva participació amb el projecte Catalan Hunter, va ser bàsicament pel talent que vaig veure en el Marc, em va passar varis poemes i quan vaig llegir "El rastre del teu silenci" em va captivar i vaig decidir col·laborar amb en Marc, vaig veure que tenia un gran talent fent el que fa i vaig decidir posar imatge en aquell text tant bonic, en definitiva en Marc quan està inspirat et pot segrestar l'ànima amb els seus textos, recomano a tothom que el segueixi!  Llavors amb l'exposició que va organitzar a la biblioteca doncs es sempre interessant veure gent capaç de mesclar arts/ artistes de diferents àmbits i emulsionarlos en un projecte artístic conjunt."


    (Jordi Renart, fotògraf)


    "Li he il·lustrat unes quantes poesies seves publicades, amb el propòsit sempre d'adaptar les imatges al contingut que m'inspiraven.

    Va ser una experiència enriquidora."


    (Francesc Casas, il.lustrador)



    Per a mi ha sigut una gran satisfacció el que compti amb mi amb el seu projecte. Des de el primer dia li he donat suport. M'encanten els projectes emprenadors artístics. El mesclar poesia amb l'art és super inovador.

    Patrícia 


    El seu instagram: @Catalanhunter

    La pàgina web: www.marctarrus.com

















    divendres, 13 de novembre del 2020

    We introduce you the talented Laura Honse


    My blog goes international. It will be the first time that it will be all in english. Today I am introducing a woman with a lot of character, who knows what she wants, who has traveled and who loves art. It's Laura Honse.
    I love her sculptural jewelry.



    You are actually a photographer. What made you take up jewelry and what role does painting in your work?


    I lived the first 17 years of my life in various countries overseas. When I was almost 18, my parents sent me back to the US to study at the Rhode Island School of Design. But during the second year, when I began to major in painting, I was told by the painting department that I was color blind and should study something else. I was forced to make another choice and I went into the photography department.


    This was before digital photography and it was very old school. We spent our time in the darkroom, putting films onto rolls, developing and printing. My hands were always in chemicals and I experimented a lot in printing. Unfortunately, I did not find an academic atmosphere to be suitable for me. I felt stifled and I had culture shock. I did not feel that the US was my country.


    Previously I had been 13 years in Brazil. While studying I bought a second-hand  analog Hasselblad with one lens. It was the only camera and lens I have ever used even after I moved to Germany. It was not until a few years ago when I arrived in Mexico and I did not have the top quality photography labs avaible to me any longer for analog work that I began to work digitally. But digital photography was somewhat of a dead end. It no longer involved the large format analog camera, rolls of film and darkroom work which all was a very hands-on process. Now it involves computer skills, and that is a technology that I do not particulary care for. I had a few shows in Mexico, but my experience with gallerists/museum directors was so traumatic that I no longer wanted to exhibit my work.



    One day I saw a sign in a fashion store in the small town. I now live in, looking for people to paint clothing. I was interested in this direction that would lead me back to painting. So I did for awhile but the work conditions were horrifying and the pay terrible. I quit and started to paint two meter long rebozos with landscapes of nature or ocean flora and fauna. They were very time consuming but I came to realitze that I could still draw and actually paint. At this time I also began to make jewelry wich led me then working with hand painted paper. It was by pure chance that I began working four months ago with wood, when a friend brought me a drill back from the US.


    Working with wood is very challenging as I have no skills in this area and am slowly learning on my own. I have no real studio, I work outdoors on the veranda when the weather permits. Besides the drill my only tools so far are a clamp and sandpaper. As in photography, I do not believe that the more equipment you have the necessarily better you will be. If you have the eye and soul of an artist you will be a good artist. Now, working with textiles, paper or wood I am able to incorporate my love for painting within what I do. But photography still plays a role in the shooting of my jewlery work and I also enjoy taking landscape photos around my home. I enjoy using phone apps extensively to enhance the quality of my photographs, it is a sort of darkroom.                            

                                    







    You discovered a world with ART BRUTE, right?


    The french artist Jean Dubuffet created term ART BRUTE to describe art created outside the boundaries  of official culture,particularly by those outside of the established art scene. He began to collect art made my patiens in psychiatric hospitals. "Those works created from solitude and from pure authentic creative impulses -where the worries of competition, accalaim and social promotion to do not interfere- are, because of these very facts, more precious than the productions of professionals. After a certain familiarity with these flourishes of an exalted feverishness, lived so fully and intensely by their authors, we cannot avoid the feeling that in relation to these works, cultural art in its entirety appears to be the game of a futile society, a fallacious parade". -Jean Dubuffet.


    "Art Brute artists have not or very little contact" to the art world and no training. Their goal is neither fame not wealth but pure creativity. I prefer to distance myself from the art world in order not to be heavily influenced. Art for me is a theraphy, and I want to speak my own language in creativity wich only comes from spending as much time as possible alone and setting the focus within.



                                 Jean Dubuffet


    Does an artist have the ability to turn society around with her work?


    Of course. Art introduces different perspectives and challenges norms. It has been used to bring about social and political change. It can change opinions, instill values and translate experiences. The end of the 19th Century and the beginning of the 20th saw the spread of a great cultural movement called Modernism, Symbolism, Surrealism, Cubism, Dadaism, Expressionism, etc... were groups that broke away from tradition and academic art. Their work was a form of rebellion and a questioning of society. The nazi party adopted the name "degenerate art" in the 1920s for all Modern Art but particulary Expressionism, and there were exhibitions of such work in Germany solely for the purpose of ridiculing and condemming it.

    Artists were persecuted and their works destroyed. But none-the-less these artists had a tremendous impact on turning society around. It was probably the most exciting period in art history.


                                                      Salvador Dalí ( Surrealism)



                                   Pablo Picasso (cubism)



                          Marcel Duchamp (dadaism)



    Paul Klee (expressionism)


     instagram@laurahonsedesign