Hola amics!
Avui donem a conèixer a una dona apassionada en la vida i en la seva professió.
Segur que us encanta!
@meritxelljim
Escrius i il.lustres contes infantils. Quins valors vols donar als més petits?
Recordo que quan era petita, a casa teníem un petit tocadiscs en el que escoltava audiocontes. Em passava hores imaginant als personatges,rient, sommiant, cantant i ballant amb ells.
El fet que aquests contes incorporessin sons i música feia que em sentís com una més dins de la història. Una de les parts que em fascinava era de la del final, en la que acabava del "I van viure feliços" sempre hi havia una petita reflexió sobre, la història, els protagonistes i l'aprenentatge que en podíem treure del relat. Tots aquests raonaments, tractaven, entre d'altres, de temes com l'amor, la família, l'amistat, la pau, la tolerància, la igualtat, la justícia, la valentia, l'agraïment, el respecte i l'autoestima.
Els contes, d'una manera o una altra, m'han acompanyat tota la vida. Amb el pas dels anys, no només els escoltava o els llegia sinó que, vaig aprendre a inventar els meus relats que explicava a les meves companyes de classe a les hores del pati o del menjador, sobre tots els dies en els que la pluja no ens deixava sortir al pati.
És curiós perquè aquesta afició també em va guiar en una de les assignatures de la Universitat. Tenia un professor que sempre iniciava les seves classes amb un conte curt. S'asseia tranquil a la cadira i, de manera dolça i solemnes ens narrava una història. Quan acabava de llegir, com si d'una cerimònia es tractés, es treia les ulleres, les deixava sobre la taula i es quedava uns minuts en silenci, mirant-nos als ulls. Després, ajustava de nou les lents i començava a explicar el temari, sense cap comentari del que ens havia recitat.
Màgicament a la vegada que la seva explicació sobre la matèria avançava, el conte inicial prenia forma entre les seves paraules i l'aprenentatge que l'acompanyava acabava il.luminant el seu discurs. Era un moment que el recordo ple de color en el que em sumergia amb força en la seva explicació i em plantejava quins eren els meus pilars a la vida.
Totes aquestes reflexions i/o aprenentatges que ha anat adquirint a través d'aquests relats, m'han acompanyat i ajudat en molts moments. Per això, quan escric, il.lustro o explico les meves pròpies històries, sento la necessitat de transmetre aquests valors que han omplert i omplen de llum el meu camí.
I vas fer titelles per ells... la reacció segur que va ser màgica...
"Divarius, ¿dónde está el sol?"- és el primer àlbum il.lustrat que vaig publicar.
Va veure la llum al setembre del 2017, però crec realment va començar a créixer dins meu molt abans.
Quan només tenia nou anys ja tenia clar que algun dia il.lustraria i escriuria el meu propi conte.
La veritat és que vaig necessitar uns quants anys de formació i exuses, però finalment un matí del mes de març els personatges van brollar de mi. Van ser moltes hores de joc i incertesa en les que, els colors, les línies i les taques es van anar omplint de moviment. Les paraules, que són més prudents, van trigar una mica més en arribar. El conjunt de tot va donar com a resultat el llibre.
Quan l'Editorial Babidi-bú me'l va publicar, vaig sentir la necessitat de ser jo mateixa la que els hi expliqués personalment als nens. Pel que em va fabricar unes titelles. I disfressada d'un personatge imaginari, amb més timidesa que coneixements, vaig recórrer hospitals, llibreries i biblioteques explicant les històries d'en Divarius i les seus amics galàctics.
Va ser una experiència molt enriquidora de la que en guardo molt bons moments.
Els nens són tant purs, sincers i autèntics que realment m'ho van posar molt fàcil.
Vam riure, compartir i aprendre molt junts. A ells, les titelles els hi encantaven. El conte, l'explicàvem entre tots, els feia sortir a l'escenari, parlar, cantar i ballar amb els personatges.
Quan acabàvem, fèiem tallers en els que parlàvem de la importància de l'amistat i del treball en equip, a través de la pintura i l'escriptura.
Una anècdota divertida que es repetia en moltes actuacions és que, alguns nens es pensaven que els titelles les regalava o que les podrien comprar i, més d'una vegada quan acabava l'espectacle havia de córrer darrera d'algun d'ells perquè sinó vigilava se les emportaven a casa.
Com és la persona que adquireix un dels teus quadres? Fas encàrrecs, oi?
M'agrada jugar i quan escric pinto el que vull majoritàriament és divertir-me i experimentar. Crec que les obres d'art tenen vida pròpia i, penso vida pròpia i, penso que aquest joc que he iniciat amb els meus pinzells o escrits continua amb l'espectador. Les persones s'han de sentir lliures davant d'una creació. S'han de sorprendre, horroritzar, buscar, analitzar, gaudir o no però, amb total independència del que jo he volgut expressar, quan he pintat aquell quadre. Penso que una peça d'art adquireix el significat que li dóna qui la mira. Pel que les persones que compren els meus quadres no segueixen un patró definit. Però si que totes tenen un tret en comú que, per mi és imprescindible, i és que connecten amb els colors, la llum, l'emoció i la vibració que emet la pintura. Totes elles es deixen portar, silencien la seva ment per sentir, es permeten fluir amb l'obra i el moment.
.png)
Normalment no faig encàrrecs, com t'he comentat, m'agrada sentir-me lliure a l'hora de crear i és difícil quan algú et demana una obra poder plasmar el que ell té en ment ja que, no sol coincidir amb el que jo vull crear i això em limita molt.
Sóc incapaç de fer dos quadres iguals, penso que cada dia és diferent i que els estats i les emocions canvien en cada segon, pel que no puc pintar el mateix que fa una setmana o fa un mes perquè ja no sóc mateixa o estic en aquest punt. M'avorreix molt repetir o copiar, encara que siguin les meves pròpies pintures, m'agrada reinventar-me i créixer en cada pinzellada.
Al teu perfil d'Instagram tens limitat de vídeos en el procés de creació...
Penso que el procés de creació és tant o més important que l'obra final.
És el camí que fas o desfàs fins que arribes al punt en el que decideixen deixar de pintar. I aquesta és una de les decisions més difícils de recorregut, saber parar, que no necessàriament vol dir acabar un quadre. És un acte profund en el que has d'aprendre a escoltar-te des de l'observació i el respecte ja que una pinzellada més o menys pot canviar una tela.
Crec que el silenci és imprescibles en el recorregut que fas quan pintes. Només gràcies a ell aconsegueixes que es doni la connexió sagrada entre les dues ànimes. La del moment en que és concebuda que, és l'ànima del que la crea i, la de la pintura en si que és la que traspassa el paper, la fusta o la tela fent que vibri, o no, en els ulls del que la mira.
Per mi, és important compartir una part d'aquest fusió màgica en els meus vídeos fent partícip, d'aquesta manera a l'espectador.
Qui van ser les "Sin sombrero"?
Per mi, les "Sin sombrero" són les muses que van inspirar en el meu projector de investigació que porto a terme des del mes de Juny del 2021. "El vel invisible, les dones artistes del S.XX".
La veritat és que no havia sentit parlar d'elles fins que per casualitat vaig visualitzar un documental a la televisió en el que es parlava de les dones que havien format part de la "Generació del 27" les "Sin sombrero". Joves intel.lectuals i artistes que tot i ser integrants d'aquest moviment literari, van esdevenir invisibles en els llibres de història.
Aquest fet em va fer reflexionar sobre el paper de les dones artistes al llarg del temps i sobre el per què han estat esborrades, oblidades o han passat a formar part de la memòria únicament per ser esposes, amants, o parella d'algun personatge famós de l'època amants, o parella d'algun personatge famós de l'època.
A partir d'aquí, vaig iniciar un treball de recerca enfocat, de moment, en dones artistes del segle XX en el que, el principal objectiu, és conèixer-les en profunditat per poder acostar-les a l'espectador i donar visibilitat a la seva obra a través de la meva pintura.
Tots els quadres, van acompanyats d'un pensament a mode d'èpigraf amb el que pretenc conduir a l'observador cap a els seu propi diàleg intern.
Es tracta del meu petit homenatge a dones com Dora Maar, Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín, Marga Gil Roësset, Margarita Manso, Maria Teresa León, Maruja Mallo, Concha Méndez, Ángeles Santos, María Zambrano, Josefina de la Torre, Loie Fuller, Ella Fitzelard, Jeanne Hébuterne, Adela Ginés, María Blanchard. Lluïsa Vidal, Pilar Muntaner entre moltes altres.
Pintores, poetes, dramaturgues, assagistes, editores, novel.listes, escultores, actrius i filosofes que no es van acontentar amb el seu de mares i esposes, que van aconseguir amb el seu paper de mares i esposes, que van aconseguir amb el seu art canviar el món.
Participaràs al "Al 17è FESTIVAL D'ART INDEPENDENT PEPE SALES 2024" de Girona?
El Festival d'Art Independent Pepe Sales va néixer fa 17 anys de la mà de La Penyora Cultura i va creixent any rere any.
És el segon any que hi participo i estic encantada. Penso que és una gran sort que hi hagi associacions que apostin per la cultura a Girona i ens donin la possibilitat de col.laborar-hi.
Aquest Festival està dedicat a l'obra i al temps d'autors considerats transgressors que han tingut una gran influència en generacions posteriors.
La programació és molt interessant i inclou des de exposicions plàstiques, cinema, conferències, teatre, instal.lacions, performaces, música, dansa, etc.
A més a més tots els espectacles són inèdits i l'accés és gratuït.
Aquest any, tindrà lloc del 20 de gener al 7 de febrer del 2024 i, gira entorn a la novel.lista i poeta Nathalie Cliffort Barney. L'objectiu és fer-nos ressò del missatge d'empoderament de la dona, llibertat sexual i compromís social que l'autora, transmet a la seva obra. Així com donar llum als col.lectius LGBTIQ+ i a totes les persones que, arreu el món, pateixen persecució i penes màximes per raó de la seva inclinació sexual.
.jpg)
%20(1).png)
.png)
.jpg)
.jpg)
