Hola amics!
La nostra protagonista és una gran artista, la Montse Rocabert. Amb una llarga trajectòria que ens explicarà els seus secrets en la creació...
La inspiració, com deia Pablo Picasso, "existeix però t'ha de trobar treballant", i és totalment cert, sigui quina sigui la teva activitat, il.lustració, fotografia, escriure, dissenyar o crear una obra artística de qualsevol tipus, requereix una gran dosis de creativitat i com no també d'inspiració. Si esperem que aquesta ens truqui a la porta, difícilment arribarà, potser millor començar per sentir que hi ha alguna cosa que t'apassiona, que tens una necessitat important de plasmar-ho o que tens un estímul pel qual comences a fer recerques, investigues i estires un fil conductor... a vegades visible però també et pot passar que aquest fil no sàpigues d'on ve o cap on va. Llavors en mig d'aquesta ebullició o efervescència et dóna un estímul necessari per avançar i poder continuar amb el teu treball.
T'és difícil fer la tria de colors?
No, gens, és una cosa que ni jo mateixa entenc massa, no tinc un patró, no em cal pensar si els colors que trio són complementaris, adequats o no, de fet em ve a la memòria una cançó de Raimon, "Oh, desig de cançons" en la que diu que ell no tria les cançons, doncs aquestes li venen a ell, quan? ni ell ho pot saber...
Doncs seria una mica això, els colors em venen a mi, em miren i van entrant pels ulls i per la pell i quan arriben es fan notar i alguns si volen es queden i fan niu, d'altres passen de llarg i queden amagats sota les capes de pintura... hi ha una col.laboració natural entre els colors i la meva mà que es complementa sense cap mena d'esforç i acaba sent una mena d'experiment o joc intuïtiu del qual en gaudeixo plenament.
Les teves pintures tenen com unes gotes allargassades... què vols comunicar amb elles?
Les teves pintures tenen com unes gotes allargassades... què vols comunicar amb elles?
Bona pregunta!! I alhora complicada de contestar-la... però som-hi!
Cada detall, per petit que sigui, cada quadre , cada obra, amaga infinitat d'anècdotes, sovint vivències viscudes, amb les capes de pintura, color i textura hi ha una història i forma part d'un univers riquíssim de moments personals, de la mateixa manera que es viu la vida, amb tota la seva naturalitat, des d'un malestar a un estar més conscient i calmat, el quadre també es va formant amb el seu conjunt de tots aquests elements.
A vegades utilitzo símbols, lletres, teixits o la pròpia pintura que cau en les diferents capes del quadre, m'agrada deixar en evidència que el regalim tingui la probabilitat d'esdevenir alguna cosa, potser ell sol no ens diu res però és en el seu conjunt de tota l'obra que pot suggerir o despertar el contingut i la interpretació. És com un teixit, que es van creuant el fils horitzontals i verticals, i sorgeix la trama de la tela, un fil sol no fa la tela, són milers de fils que s'han creuat a dalt i a baix per creuar una figura, és molt metàforic però vindria a ser això.
L'art ens serveix per plasmar emocions?
En el meu cas, no hi ha cap dubte. No puc plasmar una història sense passar pel filtre de les emocions o les reaccions que la vida contemporània em provoquen i que després intento traspassar en el llenç de manera més conscient o no. És com quan un escriptor, per exemple, a través del seu personatge principal, hi pot introduir i desvetllar contingut personal, ho veig com una mena d'alliberació i de coneixement profund cap a un mateix.
El meu art en aquest sentit és una resposta a la necessitat d'expressar alguna cosa, un diàleg propi, un aparador on mostro el meu sentir, en definitiva un espai vital que em fa sentir viva, més en pau i més feliç.
Veient les fotos dels rostres em ve una idea... una imatge val més que mil paraules?
És una dita o un tòpic? De fet, et puc dir que jo mateixa utilitzo molt aquesta frase... a vegades no hi ha res millor que veure les coses per entendre-les doncs està molt clar que la imatge sempre és molt més convincent i ràpida. En els darrers 80 anys, la fotografia i per tant la imatge, ha sigut un icona a nivell de reivindicació social, de protesta i denúncia i d’art en definitiva. Una bona foto sempre crea un moviment de consciència a l’espectador, una emoció, tant positiva com negativa, en els darrers temps l’evolució tecnològica que fa possible tenir una càmera a mà a l’instant, a través del mòbil, ha obert un camp de possibilitats molt gran a tothom, però com que estem utilitzant símbols per poder expressar-nos val a dir que no podem només quedar-nos amb els estereotips de les imatges doncs això seria imposar-nos una visió molt reduccionista del món de les llengües i de la paraula.
Quan em fas referència a “els rostres”, et puc dir que la imatge fotogràfica que veus és el resultat final, però durant el desenvolupament del projecte, el llenguatge va ser molt important i necessari, ens va permetre comunicar els nostres pensaments i sentiments, les d’històries i comèdies que els meus familiars varen representar amb el seu llenguatge corporal, van ser el motor per arribar finalment a captar aquella part de la interpretació que volia aconseguir. Va ser tot un procés fins arribar al resultat final i una experiència per a tots molt gratificant.
Avui encara em diuen que volen tornar a col·laborar amb un nou projecte fotogràfic, ells estan disposats, només els haig de dir quan i l’engranatge començarà a funcionar novament....
Ara que no ens sent ningú... Vas tenir al nostre admirat Pere Parramon de professor a l'Escola de la Mercè...
Hahahaha! Que bo!... (Ara que no ens sent ningú) et puc dir que va ser una experiència molt positiva...
Érem estudiants de la primera edició dels estudis d'EmaArt de l'Escola Municipal d'Art de Girona i el Pere Parramon era el nostre professor d'història de l'Art i també va formar part del jurat quan es varen presentar els projectes final d'estudis, que per cert, aprofito per dir-te, (ara que no ens sent ningú...) que el meu projecte "Joc de Seducció" va ser un dels tres finalistes en acabar aquesta edició al 2014.
Doncs com et deia, recordo molt bé les seves classes, eren plenes de contingut, però gens carregoses, el Pere es mostrava com un llibre obert pel qual havia recopilat un munt d'informació amb relats que ens el explicava de manera sorprenent, és a dir amb passió, penso que metafòricament parlant, ens feia viatjar, tenia aquest do d'anar una mica més enllà de la història com a tal i ens colapsava amb contingut que havia preparat de manera extra, per si volíem seguir indagant sobre allò que ens havia explicat, era un plus interessant que ell havia trobat en històries paral.leles, en vídeos, en pel.lícules, en exposicions i en imatges i això personalment a mi m'encantava.
