Tens fascinació per el quadre "El jardí de les delícies" de Bosco... per què?
Efectivament, això no és cap mèrit, mitja humanitat es sent fascinada per aquesta obra i potser no tant per allò que mostra sinó per tot el que suggereix i ens interroga.
És un tríptic que no encaixa del tot en cap motlle, no és només religiós, no és només moral, no és només simbòlic, sembla l'univers sencer.
Per no allargar-me massa parlaré només del tríptic obert. En obrir-lo a l'esquerra hi ha el jardí de l'Edèn, al centre una explosió de plaers en el sentit més eròtic de la paraula i a la dreta un infern grotesc i inquietant. Tot convida a mirar i remirar.
Entre els detalls, a la Edèn, no pinta la creació d'Eva, El Bosco tria el moment que la presenta a Adam. L’home és manifestament un personatge incomplert. Déu com a bon artista feu primer l'assaig i li sortí l'home, per poder posteriorment crear la peça perfecta i definitiva que és la dona, sense la que no hi hauria ni consolidació de la societat ni permanència de l'espècie.
En conjunt es tracta d’una obra plena de detalls i metàfores. Hi ha animals impossibles, híbrids de fantasia, orgies en situacions d'allò més divers, fruites i instruments musicals convertits en símbols de temptació. És un relat que no acaba mai: cada vegada que l'observes hi descobreixes alguna cosa nova.
Però el que realment em captiva és la seva càrrega crítica i humanística. Bosco ens mostra, sota una aparença gairebé de somni, les obsessions i pors d'una societat que estava a punt d'entrar en la modernitat: la culpa, el desig, la condemna, l'esperança, el plaer. És com si, sense saber-ho, estigués pintant també la complexitat del nostre present.
En definitiva, El Jardí de les delícies és una metàfora de l'ésser humà: contradictori, capaç de somiar paradisos i d'inventar inferns, sempre a mig camí entre la innocència i l'excés.
I en una obra d'art t'agrada expressar la persona que el pinta, el que pensa...
Quan em poso davant d'una obra d'art, m'agrada imaginar què ens vol dir l'artista. I si això no és possible -perquè el significat es perd, perquè no tinc prou context, em falten coneixements o perquè el misteri és part de l'encant- aleshores imagino el que m'agradaria que expliqués.
En el fons, aquesta és per mi la gran diferència entre una obra simplement ben feta i una autèntica genialitat, la primera t'impressiona, la segona et fa pensar, dialogar, imaginar. I si les dues coses coincideixen, el plaer és total.
Pensem, per exemple, en el sostre de la Capella Sixtina. Miquel Àngel no es limita a pintar un sostre esplèndid, amaga missatges, fa burla i reinterpreta.
Fixem-nos en l'escena del pecat original. A diferència del relat tradicional, Eva no entrega res a Adam. Cadascun estira la mà i agafa la seva pròpia fruita, davant la serp. És gest petit però carregat de significat, aquí no hi ha una Eva temptadora i un Adam pecador passiu, sinó dues persones que decideixen, cadascuna, pecar pel seu compte. I si mireu bé la postura dels seus cossos i us atreviu a girar mentalment el cap d'Eva, veureu que el pecat deixa de ser menjar la fruita prohibida i esdevé molt més humà i carnal.
Un altre cas fascinant és La coronació de Napoleó de Jacques - Louis David. El títol enganya, no és la coronació de Napoleó el que centra l'escena, sinó la de Josefina, la seva esposa.
Més enllà de la cerimònia, hi ha un missatge polític potentíssim. Mireu on és el Papa: assegut darrere l'emperador, com a convidat, ja no com a font del poder.
A l'Edat Mitjana, la legitimat del poder venia de Déu, que la transmetia a través de l'Església. Recordem que Carlemany va a Roma per ser coronat pel Papa Després de la Revolució Francesa, aquest ordre es trenca, ara el poder ve del poble, representat pel president de l'Assemblea Nacional, que és qui lliurà la corona a Napoleó. David, amb el seu pinzell, ens diu que el feudalisme s'ha acabat, el vell món cau i en neix un de nou.
No són dos exemples de com l'art pot trencar motlles? Dues obres que, dins contextos molt diferents -un religiós, l'altre històric- fan una revolució silenciosa si els mires amb atenció. A vegades, una pintura val més que mil discursos.
Sobretot no t'interessa el resultat sinó el procés...
Exactament, el procés creatiu és fonamental. Sovint, el resultat final no és exactament el que es pretenia en un inici, però és justament el camí recorregut fet d'assaigs i errors el que realment fa avançar el coneixement i transforma el món.
Pensem, per exemple, en el cas del foc: l'ésser humà va trigar milers d'anys a domesticar-lo. Li va caldre un llarguíssim procés d'observació, intens fallits i petites troballes casuals fins el moment que va convertir una força destructora de la natura en una eina tant útil com quotidiana. Sense aquest recorregut, no hauríem tingut ni cuina, ni metal·lúrgia, ni segurament llenguatge i no tindríem la societat tal com l'entenem avui.
La història està plena d'exemples semblants. Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina perquè va deixar, sense voler, uns cultius bacterians oberts i va veure que al seu voltant creixia un fong que impedia la proliferació dels bacteris.
Fins i tot la teoria de l'evolució de Darwin és fruit d'una cadena d'observacions, hipòtesis equivocades i correccions. No va ser una idea que li vingués de cop, primer havia llegit a Lamark, entre altres, i posteriorment va necessitar anys de reflexió i contrast amb els fets.
El més bonic del procés creatiu és això: que l'error no és un obstacle, ben al contrari, és el pas imprescindible per arribar a l'encert. Per això, més que el resultat, cal reivindicar el camí, el dubte, l'assaig, la paciència. És aquest esperit, més que cap idea genial, el que ens fa avançar com a espècie.
La setmana que ve descobrireu com és en Jordi...
