Hola amics!
Avui dono a conèixer a un home savi, l'historiador Jordi Rius. Polifacètic i amb una cultura extraordinària. S'ha explaiat moltíssim i dividiré l'entrevista en 3 parts... "la literària", "la passió per l'art" i "la seva personalitat"...
Què és ser un medievalista?
Tot i que la major part de les publicacions es refereixen a aquest període històric, si m'ho permets, prefereixo dir llicenciat en història medieval, en tot cas, vol dir dedicar-se a comprendre, estudiar i explicar un període fonamental de la nostra història: aquells mil anys que van des de la caiguda de l'Imperi Romà fins al Renaixement.
És molt més que saber batalles, reis i dates: és entendre què i com i pensaven, què i com creien, com vivien i com s'organitzava la societat feudal.
Al cap i a la fi, el feudalisme va durar pràcticament fins l'aparició del capitalisme, no és una idea meva és del professor Christopher Hill.
Un medievalista ha de saber paleografia per llegir i comprendre documents antics, interpretar símbols, imaginar paisatges que ja no existeixen i reconstruir mentalitats que avui ens poden semblar estranyes. Però alhora, cal tenir sensibilitat per veure que sota l'armadura del cavaller, sota l'hàbit d'un monjo, l'aixada d'un pagès o a la taula d'un mercat hi havia persones amb dubtes, amb pors i amb anhels universals.
La part més humana és precisament entendre que el pensament medieval va bastir les bases de la cultura europea: la universitat, el debat de la fe i la raó, els primers brots de llibertat de pensament. Sense aquest llegat, Europa no hauria pogut fer el salt a l'Humanisme ni a la Revolució Científica.
Per això, ser especialista en història medieval és, també, ser un pont entre passat i present.
Com va sorgir aquesta passió?
En realitat no ho tinc gens clar, fins podria dir que en el meu cas pot ser una mica frívol. De petit, els dissabtes a la tarda anava amb el pares al quiosc, ell es comprava el "Noticiero Universal" i a mi em comprava el Patufet i el "Capitán Trueno". A partir d'aquí, l'editorial Bruguera va publicar una col.lecció que es deia "Historias Selección" i sempre demanava llibres de les aventures de Robin Hood, el príncep de Donegal, Juana de Arco, etc, crec que aquest és el meu primer record, vinculat amb la història medieval.
Els professors que vas tenir a la universitat van ser cabdals per a tu...
Això és evident, haver tingut al Dr. Agustí Altisent, monjo de Poblet, a Introducció a la Història, qui tant aviat ens parlava d'Ulises com d'Afrodita. Ens ensenyava a llegir entre línies les "Memòries d'Adrià" de Yourcenar o "El nom de la Rosa" d'Eco. Ens parlava del pensament de Llull i del "Tirant lo Blanc" de Martorell. Ens explicava els perquès de "La Divina Comèdia" del Dante o del "Decameron" de Petrarca i, per cert, tant aviat ens parlava també de Chet Baker, Telenius Monk o Tete Montoliu em va fer adonar que cal tenir curiositat per tot, doncs només pot estimar allò que coneixes.
Posteriorment ell mateix i professors com el Dr. Javier Faci ens feien les assignatures d'especialitat i junt al Dr. Cortiella de qui vaig aprendre que saber explicar la història és tan important com saber-la em varen fer decidir pel món medieval.
Un referent seria Martí de Riquer... un home savi, oi?
No vaig tenir la sort de tenir el Dr. Martí de Riquer com a professor, però sí el privilegi de conèixer-lo gràcies a la meva professora de llatí, la Dra. Duarte a l'Institut Salvador Vilaseca. Just aquell curs, mentre feia COU, es comemorava el segon mil.lenari de Virgili i vàrem tenir l'oportunitat d'assistir a un cicle de conferiències organitzat per la Delegació Universitària de la UB a Tarragona.
Encara avui guardo un record molt viu de les paraules de Martí de Riquer i de Jaume Vidal Alcover. Escoltar-los era, senzillament, un regal, parlaven amb una passió i una claredat que feien sentir la literatura clàssica com si fos d'ara mateix.
Amb els anys vaig poder tornar a escoltar Riquer i, sobretot, sentir-lo. Les seves conferències eren una finestra oberta a un món que et feien viure a través de les seves explicacions dels trobadors, els escuts d'armes, Guillem de Berguedà, la Chanson de Roland... Tot plegat narrat amb un entusiasme que encomanava ganes de saber-ne més.
Per mi, tant ell com el mateix Jaume Vidal Alcover són exemples d'allò que m'agrada anomenar "homes i dones del Renaixement" en clau contemporània; mestres capaços de transitar per diferents camps del saber amb gran una curiositat i un generositat intel.lectual que deixava empremta.
Avui dia, amb matisos i en un àmbit ben diferent, aquest esperit inquiet i universal encara el retrobo en figures com Eudald Carbonell, que des de la prehistòria ens interpel.la sobre qui som i d'on venim. Més enllà de l'especialitat, el que importa, penso, és aquest fil invisible que connecta mestres i públic: la passió per comprendre i compartir.
Dones conferències com "els 150 tastets de Poblet"
Des de l'any 1990, he tingut la sort de participar en jornades i congressos diversos, això ha fet que m'invitin de manera bastant regular a fer conferències de caràcter divulgatiu.
La conferència que esmentes neix, precisament del meu darrer llibre. Una obra que deu molt a la meva estreta relació amb el monestir de Poblet. Aquesta relació va ser possible gràcies a l'oportunitat de treballar amb el pare Agustí Altisent (+) i d'haver recorregut els racons del monestir amb ell, amb fra Marc (+), amb l'abat Maur Esteva (+), amb el pare Jesús i amb fra Xavier, bibliotecari i cronista incansable. Passejar amb ells per aquells murs em despertà una curiositat que encara avui batega.
Fruit d'aquestes passejades anava prenent notes i feia posts al Facebook. Així sense gairebé adonar-me vaig escriure el llibre en un format gairebé periodístic, com si fossin petits articles d'una o dues pàgines que anomeno, amb modèstia "Tastets". La meva intenció és senzilla: apropar al lector detalls amagats de Poblet que sovint passen desapercebuts fins i tot a l'ull atent del visitant.
Hi explico, per exemple, per què cada ala del claustre acull flors o plantes de colors concrets, revelo històries tràgiques com els assassinats comesos entre els seus murs, o analitzo curiositats artístiques, com la raó per la qual els capitells del claustre són estrictament vegetals mentre que els de palau del rei Martí mostren figures humanes.
Tanmateix, les meves conferències no es limiten a aquest àmbit. M'agrada obrir finestres a temes molt diversos, sovint fent servir l'art com a fil conductor per comprendre la història o per qüestionar-la. Altres vegades em permeto reflexionar, amb un to més humanístic i crític, sobre aspectes que ens travessen a tots, com en "De l'arbre al sofà", "Algunes reflexions sobre l'estupidesa humana" o "Fer música, espurnes d'humanitat". Al capdavall, la divulgació no és només donar a conèixer: és excitar la mirada, despertar preguntes i, potser, sembrar alguna llavor de curiositat i esperit crític.
La propera setmana la segona part!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada