dimecres, 28 de febrer del 2024

Descobriu el talent de l'Eulàlia Sayrach, ceramista

 

Hola amics


És un honor donar a conéixer a una gran artista, la Eulàlia Sayrach. Dona generosa, atenta, que fa enamorar a tothom que topa amb ella. 

@eulaliasayrachceramiques




A partir del 18 de febrer de 2024 impartiràs un taller de ceràmica dins el referent arquitectònic "Can Nadal" de Caldes d'Estrac... Què aprendran?


Serà la primera vegada que donaré classes de ceràmica al poble i em fa molta il.lusió, perquè feia temps que em rondava pel cap la idea de fer-ho però no tenia el lloc idoni. Can Nadal ha pensat en mi i estic molt contenta, perquè a més a més com dius tot un referent arquitectònic, una casa preciosa i molt emblemàtica, amb una inspiració àrab, plena de rajoles ceràmiques per tot arreu...




Serà un tast de tres sessions de dues hores cadascuna, per aprendre a fer un bol i una cullera amb les tècniques  més bàsiques i elementals i més importants en ceràmica, les més manuals, com són el pessic i el xurro, a partir de les quals ho pots fer pràcticament tot, les que et permeten fer més varietats de formes. Després les esmaltarem amb òxids naturals com són el ferro i el de manganès, i seran aptes per al seu ús alimentari, després de dues cuites que faré jo a casa on hi tinc els forns ceràmics.







Creus que existeix una relació màgica amb el foc?


Oi tant! En ceràmica la màgia és servida en cada moment del seu procés creatiu. És molt viva, perquè treballem amb tots els elements de la Natura: la terra, l'aigua, l'aire, l'espai o éter i finalment el foc, que és, com em va escriure en un vers formidable el meu amic Feliu Formosa, qui té la darrera paraula... Això ens fa ser ser molt humils, als ceramistes. Si comprens a la ceràmica, l'estimes, la respectes i hi treballes de valent, el foc que tot ho veu, rebla el teu treball compensant tot l'esforç que hi ha darrera i que molta gent desconeix. El fet de poder donar classes m'agrada molt perquè la gent pot experimentar-ho, pot comprendre tot el que hi ha darrera d'una peça artesanal, tota la seva màgia i llavors aprecien molt més el seu valor.



M'encanta el "blau cel grec" en les teves peces... Quin és el teu procés de fabricació?


M'encanta que l'hagis batejat així, (molt millor que turquesa 11!) perquè Grècia va ser el país preferit després de Catalunya del meu pare, Narcís Sayrach i Fatjó dels Xiprers, capellà obrer i activista cultural, i el món de l'Antiga Grècia tot un referent dels seu pare, el meu avi, l'arquitecte humanista, escriptor, filòsof, poeta,... Manuel Sayrach i Carreras, d'on ens ve l'amor per l'Art en majúscules. En realitat es  tracta del turquesa número 11 de 25 turqueses que va idear la meva mestra Esther Ramos, i que vam ajudar-la uns quants alumnes entre els quals hi era jo, durant un any sencer dedicat a les fórmules magistrals dels esmalts ceràmics, a l'Escola d'Art la Industrial de Barcelona. Va ser un curs intens. Gairebé ningú té prou paciència per fer tantes mostres, i pesar els ingredients (aquest turquesa en té set), i no fer masses peces durant tot el curs. Però li estic eternament agraïda a l'Esther, perquè ara disposo d'uns esmalts d'autor, no industrials, que són més vius, canvien constantment, mai queden iguals, i això els fa molt més interessants i únics.





Vas participar en una exposició sobre la Mediterrània...


Sí, la bona gent d'artistes de Premià de Dalt i concretament en Joan Pascual, gran pintor de blaus, m'hi van convidar. Va ser un projecte artístic molt bonic i solidari, ja que girava entorn del llibre "Ponts d'Aigua", en el qual diversos poetes s'inspiren en l'obra del Joan, i els beneficis dels drets d'autor van ser donats a Open Arms. Després això va créixer i ens hi vam afegir més artistes, conformant les exposicions de La Mediterrània, en un desig compartit, des de la bellesa dels blaus del nostre mar i que tant ens inspira, de voler que torni a ser un pont i no una barrera en la qual moren dissortadament tantes persones migrants. A nivell artístic en Joan per mi va ser una gran font d'inspiració per la meva ceràmica.


Li estic molt agraïda per tanta generositat i bondat, i pels seus blaus inspiradors. Compartim aquesta passió pels blaus, som ben bé mediterranis...






Com neix la connexió amb els poetes?


L'amor cap a la poesia em va dels meus pares i l'avi Sayrach que va ser poeta, a més d'arquitecte modernista i humanista. I jo tinc el privilegi de conéixer molts poetes arran de reeditar les làmines de Sant Jordi que el meu pare encarregava i configurava en cada Diada, engrescant poetes, personalitats diverses i artistes a participar-hi, amb la idea de fer una gran obra de país. El primer amic poeta del meu pare que conec i que m'hi ajuda, en la reedició, és en Carles Duarte. Després vaig contactant amb d'altres poetes i artistes de la col.lecció del meu pare, i hereto profundes i boniques amistats, com la d'en Carles, l'Olga Xirinacs, la Carme Riera i Doménech, en Feliu Formosa...


Els poetes han estat sens dubte el millor llegat que els meus pares em van deixar, i me n'he adonat que hi pot haver molta riquesa també en la pobresa perquè les coses més valuoses no tenen res a veure amb els diners. I després he gosat de demanar-los, als meus amics, col.laboracions poètico-ceràmiques, i a data d'avui la meva ceràmica ja és indestriable de la poesia. L'art ceràmic és molt poètic, de fet per mi la poesia és a tot arreu, perquè els meus pares no eren poetes de la paraula però per mi ho eren, per com van viure...., i la ceràmica connecta molt bé amb l'art de la paraula. En Feliu ho va clavar en aquest poema del nostre llibre Del foc al vers: El silenci i el buit. Poesia i ceràmica.


Què són els "Jordis"?


El meu pare va ser un devot de Sant Jordi, de fet, Sant Jordi va esdevenir el seu millor amic. Per una banda li permetia seguir estan molt unit al seu mestre primigeni, Jesús, un cop ja no va poder seguir fent allò que més li agradava, que era ser capellà. Ho va ser tota la vida, però no el van deixar exercir. Llavors Sant Jordi el va venir a rescatar. Per una altra banda li permetia fer país, perquè ell va ser sempre un home de país, enamorat de Catalunya. I a més Sant Jordi li permetia arribar a tothom, creients i no creients, i ja de capellà el meu pare va fer d'això tot un ideal de vida. Sempre els deia, a la gent que se sentia insegura, que l'únic que a Déu li importa és si estimes, no pas si hi creus en ell. Sant Jordi també el va dur als artistes i poetes, i ell que va ser amant de la vida i de l'art, tot allò li va omplir aquest buit que tenia de no poder seguir predicant aquest amor tan gran que tenia. Els demanava un escrit, un poema, un pensament sobre el sant als poetes, pensadors, personalitats,... i un dibuix o representació plàstica als artistes. Ara jo segueixo aquesta part de la seva immensa col.lecció jordiana que custodia la Biblioteca de Catalunya després de la seva donació.






Làmina Sayrach-Sanahuja




              Làmina Llimona-Subirachs



Explica'ns la combinació Martí Boada- Alexandre de Riquer?


Aquesta és una de les meves darreres col.laboracions amb els amics poetes, que sortirà en format llibre titulat "El bosc mai no falla" ara al març, editat per Blume, coincidint amb un altre que es diu "Cels de nit" editat per Pagès editors, amb Carles Duarte, Carme Riera i Teresa Costa-Gramunt.




Durant la cel.lebració de l'any Riquer, la seva comissària, la Teresa Costa-Gramunt, em va convidar a participar-hi, fent ceràmica tot inspirant-me en aquest gran artista tan polifacètic com va ser Riquer. Jo el desconeixia, ignorant de tantes coses com sóc, i sobretot del món de l'art, ja que sóc veterinària de formació. Al descobrir-lo m'hi vaig enamorar de seguida i vaig veure que em duria al món del meu avi, a qui tampoc vaig conèixer però que he après a estimar de la mà del meu pare.


Després vaig conèixer al Martí en una xerrada a la Fundació Palau del meu poble d'adopció, Caldes d'Estrac. I el vaig trobar tan autèntic i proper que vaig tenir l'atreviment de demanar-li un poema jordià i un art de bosc per Sant Jordi, i si volia col.laborar amb aquest diàleg que jo havia començat amb Alexandre de Riquer. Jo havia de fer una tria de poemes del Cant al bosc de Riquer, i vaig anar fent un plat per cada poema, i llavors el Martí, en una petició meva d'urgència poètica perquè ho volia exposar a Can Palau al cap de poc, em va escriure un poema per cada ceràmica, tot dialogant amb Riquer, i en poc temps ho va tenir enllestit. O sigui que ha estat també molt màgic haver pogut fer de pont entre aquests dos grans homes que han estimat tant al bosc, fer de pont entre passat i present, per mirar de conscienciar a les generacions futures de l'importància de preservar els nostres boscos, i tota la bellesa que hi ha en la Natura. O sigui que Sant Jordi m'ha brindat també nous amics que d'alguna manera també es fan amics del meu pare, bo i mort, que diu Màrius Sampere... 


               Fundació Palau


I l'art ceràmic m'ha brindat la oportunitat de fer-me amiga fins i al punt de dialogar-hi! amb persones com Alexandre de Riquer, a qui no he conegut en persona. Per mi això és la immortalitat, i és una de les coses més meravelloses de l'art, que ens permet anar endavant i endarrera, travessar el temps i generacions, que em va dir un dia l'amic Carles Duarte. És molt terapèutic i enriquidor, no el concebo sense l'esperitualitat, només com un producte estètic. Va molt més enllà... El meu avi tenia una màxima preciosa que sempre tinc molt present: facis el que facis, intenta que la teva vida sigui una obra d'art. Des de la humilitat, a l'ombra i aixopluc dels grans que ens ajuden a créixer com a artistes i sobretot com a persones.






























































































































































dimarts, 13 de febrer del 2024

Descobriu el talent de la Marta Montcada

 

Avui donem a conèixer a una dona d'immensa sensibilitat i delicadesa. Té un gran bagatge artístic i és una enamorada del Japó. 

Segur que us encanta!

@martamontcada





Has inaugurat una exposició a Castella i Lleó... Com ha anat?


Ha estat una preciosa experiència a les sales i la torre del Castell de Monteagudo, al cim del casc antic, amb vistes a l'immens paisatge de Soria. El poble i amistats ens han rebut en un ambient festiu per veure la proposta força expecional "Geografías soñadas" davant de cada pintura dels artistes ART-TRA, s'han recitat els corresponents poemes de la Antologia poètica de Soria Edita, de l'any 2022. Per connectar amb aquelles terres vam inspirar-nos en els poetes de la contrada. D'aquesta manera, les complicitats han aflorat amb emocions compartides, tot escoltant la paraula i "sentint" la seva expressió feta pintura. A la inauguració, els poetes i els pintors ens trobàvem per primera vegada en directe, iniciant una amistat des de la interiorització viscuda. Aquest és el veritable llenguatge universal que intentem trobar els creadors!




Els organitzadors, la Fundació DEARTE Medinaceli i l'equip de col.laboradors ens han tramès que recordarien la inauguració com un dels actes més vibrants. En aquell matí de dissabte net i pur, les impressions també marquen els records. Ressonaven les campanades de l'església annexa a la torre del Castell, quan de sobte, desenes de cigonyes feien parada dalt dels merlets del castell com si fossin sentinelles de l'exposició, tot un espectacle!. Justament, en aquells dies curts de Sant Blas "las cigüeñas verás", diuen. Elles recuperen forces a Monteagudo abans de reprendre el seu vol Nord enllà, i nosaltres també.





Ets una artista amb moltíssimes facetes: pintura, escultura, sedes, gravat... Impressionant...


Sí! Podria semblar que he volgut col.leccionar facetes artístiques, oi? Però més que aquesta dèria, ha estat un procés natural d'experimentació, tenint en compte que m'he dedicat a l'art des de petita. N'estic ben agraïda: els meus pares es van conèixer en l'ambient artístic de la Llotja i de l'escola superior de Belles Arts de Barcelona. Els dos van propiciar un ambient creatiu i espontani en la vida familiar, fugint dels tòpics autoritaris. Les paletes de color, els pinzells, els llapis i tota mena de papers, eren un bon material per aprendre, observant com ho feien els pares.




Quan vaig cursar Belles Arts, vaig tastar totes les opcions, finalment vaig escollir l'obra gràfica original com a especialitat, que també ha marcat el meu interès pel paper fet a mà. No he abandonat mai la pintura i el dibuix, imprescindibles per trobar idees i l'essència en els apunts al natural. També la pintura sobre seda m'ha atret per la lleugeresa del suport i la gestualitat del seu traç.

La ceràmica, versàtil, un autèntic massatge de volums, he tingut ocasió de practicar-la al Japó. L'escultura ha aparegut per encàrrecs diversos i m'hi he llançat intentant trobar resultats diferents. Va passar semblantment quan, participant en les instal.lacions de Temps de Flors a Girona, cercava noves composicions dins l'espai arquitectònic.


             


            Jardí de la Vila d'Art de la Cascada



Ceràmica




        Girona, Temps de Flors 2004

Penso que cada tècnica ofereix destresa i el domini de les eines pròpies del treball, i com més es practica, més facilitat per passar d'una faceta a l'altre.


Tens una sèrie de "cal.ligrafies"... un traç super difícil... quina és la millor manera de fer-les?


El traç de la cal.ligrafia que he observat dels mestres orientals s'inspira en els segles de pràctica i recerca de l'expressió gestual dels conceptes a partir de les formes i la natura que ens envolta. Els ideogrames són gest i expressió de l'essència humana. Tot això és molt útil i enriquidor quan s'aplica en el camp de l'art de forma lliure, fluint amb la consciència plena lligada a l'Univers. Potser aquestes paraules semblen una mica metafísiques, crec que sí; però igual com d'altres disciplines orientals semblants, tot comença amb una llarga pràctica  fins aconseguir la destresa necessària, la dansa del pinzell en equilibri entre la tinta negra i el blanc del paper.




La millor manera de fer els traços és llançar-se en aquest buit existencial, com l'ocell es precipita volant des d'un single o una coreografia apareix en un espai verge. Per les descobertes que he fet al Japó, entenc que la cal.ligrafia és un art primigeni molt complert, llenguatge i dibuix alhora, a la recerca de l'harmonia plàstica i dinàmica. És un assumpte molt seriós -potser podria dir acadèmic- en els països d'origen: requereix passar els cursos, seguir un mestre, obtenir un títol i esdevenir un digne transmissor del coneixement adquirit.


El meu pare Joan Montcada també expressa la seva passió pel dibuix en el sentit més pur del terme, amb un traç  de tinta negra desinhibit, capaç de definir les coses amb la força viva que contenen. La pinzellada, les textures i les aiguades responen a allò essencial de l'objecte. Jo intento portar-ho al meu terreny particular aplicant el seu sentit sense desvirtuar-ho.

Recentment, he fet uns treballs en tinta negra amb el simple i únic traç circular d'una "O" pel darrer i últim treball de l'artista sonor Xavier Guix. El millor elogi va ser quan ell va constatar que "el seu vinil "O" i la meva portada "O" es fonien en un cercle buidant tot el seu ego per lliurar el millor d'ells mateixos".


Com és treballar per artistes tan capdavanters com Tàpies o Guinovart?


És un treball molt enriquidor i un repte! He treballat amb ells en el món de l'obra gràfica original. Des de la idea fins a la planxa gravada final, hi ha un llarg procés i un bon grapat de decisions a prendre. Escollir el tipus de gravat, tintes, color, intensitats, paper... requereix temps i concentració. La pràctica artística en el meu nucli familiar m'ha ajudat a sintonitzar de forma natural amb artistes com Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Joan Josep Tharrats, Josep Grau-Garriga o altres com Cesc, el ninotaire (Francesc Vila Rufas), Jordi Samsó... tots ells tenen un sòlid bagatge i són de la mateixa generació que els meus pares. Amb la seva obra tan característica i reconeguda, m'hi he identificat ràpidament per col.laborar en el procés tècnic. L'ambient de treball no podria ser millor; aprenem recíprocament dels moments compartits amb l'afegitó d'una cordial amistat.



Antoni Tàpies



 Josep Guinovart


            

                Joan Josep Tharrats


Quan el gravat de la planxa, hem d'aconseguir la prova "bona per al tiratge o BAT". Aleshores, comença el tiratge manual de la planxa que els estampadors portem a terme amb rigorosa disciplina monacal. Finalment, l'artista signa l'edició. De vegades, els estampadors quedem en l'anominat, però com podeu imaginar, és una part delicada i imprescindible de l'obra definitiva. Em considero molt afortunada d'haver estat part d'aquestes experiències entranyables que, vistes avui en perspectiva, són irrepetibles. Ara, 40 anys després de l'inici del taller de gravat, les estampes continuen parlant, per ells mateixes, impecables, amb les seves empremtes, color, textures, i tota la vivència compartida.


Explica'ns la primera vegada que vas trepitjar el Japó...


La primera vegada que vaig aterrar al Japó va ser acompanyant el meu pare Joan i els seus estels tridimensionals, autèntiques obres d'art dissenyades per a volar. El motiu era participar en els festivals d'estels internacionals, una antiga tradició que reuneix destresa i passió de nombrosos grups repartits per tot el Japó. Viure-ho en directe va ser un gran premi després d'haver repassat llibres, revistes i reportatges, per documentar-nos del tema.


Els estels del meu pare van tenir molt bona acollida i les volades i recepcions a les diverses ciutats va ser una magnífica ocasió d'admirar tanta riquesa d'estels en el seu conjunt.



"L'estel Transeòlic" de Joan Montcada. Platja volcànica de Sagara


Passàvem tot el dia a l'aire lliure amb els paisatges més diversos: a les grans platges, a la llera dels rius o dalt d'un altiplà entre muntanyes. Tot sense deixar d'observar el cel ple d'artefactes voladors!


Va ser molt intensa aquella experiència que significava un punt i a part per al meu pare, en el seu darrer any com a catedràtic i professor de Belles Arts, després d'una llargíssima trajectòria professional. Tots aquests ingredients ho van convertir en un viatge molt autèntic, gairebé iniciàtic, en la immersió a la cultura japonesa i la seva peculiaritat. De retorn, vam escriure reportatges i confeccionar un audiovisual en diapositives presentat a la facultat de Belles Arts, que va significar un comiat molt emotiu per al meu pare i una renovada energia en la seva dedicació al món dels estels com a "estructures amb capacitat de vol".

Per a mi va significar un xoc d'estímuls tant pel propi context exòtic del Japó com per les vivències viscudes amb tots els participants internacionals, que ens van obrir moltes portes i amistats, més la dosi d'energia necessària per poder continuar imaginant i investigant.


A partir de llavors va establir-hi una connexió molt especial...


Amb aquella sintonia inicial, ben aviat van sorgir noves oportunitats de col.laboració. A partir de la invitació d'exposar gravadors Catalans amb gravadors Japonesos, vaig conèixer artistes de la ciutat de Nagoya, que, interessats per la meva obra, em van oferir presentar la meva primera exposició personal. Així, tornant al Japó per compte propi, vaig anar ampliant les coneixences i el cercle de galeries. La celebració periòdica d'exposicions va crear un  vincle molt fort amb clients i amics, i gràcies a ells vaig conèixer llocs i facetes tan variades de la cultura que cada dian sentia més propera. Amb aquests al.licients, vaig posar-me a estudiar japonès. Va ser una època de molta activitat viatjant per les principals ciutats i pobles, santuaris i llocs històrics, sempre amb el motiu de les meves exposicions. També vaig acompanyar grups d'amics artistes en els seus viatges a Europa fins a Catalunya, i la sensació de continuar sent un pont entre dues cultures em fa molt feliç.




De mica en mica, m'he anat involucrant en organitzar festivals d'art gràcies a l'afinitat dels companys artistes pintors, cal.lígrafs, escultors, ceramistes, tèxtil, músics... tots fent pinya. Mostrar conjuntament l'art és un valor més per facilitar al públic la seva visita, i al mateix temps un al.licient per promocionar nuclis històrics, jardins i paisatges d'una gran bellesa, que mostren l'art contemporani per primera vegada. Després de moltes vicissituds, hem establert casa i museu a la prefectura d'Okayama dins d'una vall natural protegida batejant-la com la "Vila d'Art Taki" (de la Cascada). Allí, a l'antiga casa rural de Can Joan, convertida en centre cultural polivalent, s'hi pot veure la nostra obra. Aquest projecte testimonia la llarga aventura artística fins ara i és una nova llavor de futur.


Festival d'Art Takehara 2010




El cartell de la propera exposició de la Marta...

Tone Gallery, "Del 10 al 20 de  març de 2024", Okayama


Si diem "Jardí del Silenci"....


El Jardí del Silenci! És un somni fet realitat: salvar i cuidar un petit pulmó verd de Gràcia, amb una història centenària al darrera i que anava a ser esborrat del mapa!. Aquest projecte que he vist néixer, és una lliuta compartida i valenta que ens ha fet millors persones i ha demostrat que, quan la societat és conscient i responsable, pot fer grans avenços. El Jardí del Silenci és una prova de que no podem quedar-nos indiferents a les injustícies o els abusos de poder fets a l'esquena de veïnat.



Tan dramàtica que va començar la seva història, i avui és un oasi exuberant als ulls de tothom, que reb els millors elogis! Fa 12 anys, en aquest lloc, es va enderrocar d'un dia per l'altre l'escola-convent centenari i la seva església per pura especulació immobiliària, aprofitant un error en la qualificació urbanística. Els veïns sorpresos i estupefactes, ens vam unir formant la plataforma "Salvem al Jardí"; no només per salvar el Jardí interior, sinó per retornar tot l'espai del solar al servei del veïnat. Les llargues lluites plenes de convicció, imaginació, i la persistència, van aconseguir l'objectiu i el solar va ser comprat per l'ajuntament. La plataforma es va convertir en "l'Associació Salvem el Jardí 2014", a fi de gestionar l'espai i va anomar-lo el "Jardí del Silenci". En aquest moviment hi participen els veïns i persones que hi vulguin aportar els seus coneixements i el seu temps.


L'èxit es manté donant cabuda a les propostes fidels als estatus fundacionals: el treball voluntari, el manteniment del jardí històric, l'increment del verd amb la construcció de jardins verticals i altres seccions, estudis de biologia, insectes i ocells; i alhora aixoplugant actes culturals  relacionats amb el medi ambient, la natura i el benestar de les persones, com un "centre cívic" a l'aire lliure. Tenim un decàleg propi de bones conductes i un memoràndum de projectes a fer. La vinculació i cohesió del veïnat i associacions col.laboradores ens han aportat persones de tot el món que s'han enamorat del Jardí del Silenci i el seu esperit.


www.martamontcada.cat