Descobriu el talent de l'Eulàlia Sayrach, ceramista

 

Hola amics

És un honor donar a conéixer a una gran artista, la Eulàlia Sayrach. Dona generosa, atenta, que fa enamorar a tothom que topa amb ella. 

@eulaliasayrachceramiques

A partir del 18 de febrer de 2024 impartiràs un taller de ceràmica dins el referent arquitectònic "Can Nadal" de Caldes d'Estrac... Què aprendran?

Serà la primera vegada que donaré classes de ceràmica al poble i em fa molta il.lusió, perquè feia temps que em rondava pel cap la idea de fer-ho però no tenia el lloc idoni. Can Nadal ha pensat en mi i estic molt contenta, perquè a més a més com dius tot un referent arquitectònic, una casa preciosa i molt emblemàtica, amb una inspiració àrab, plena de rajoles ceràmiques per tot arreu...

Serà un tast de tres sessions de dues hores cadascuna, per aprendre a fer un bol i una cullera amb les tècniques  més bàsiques i elementals i més importants en ceràmica, les més manuals, com són el pessic i el xurro, a partir de les quals ho pots fer pràcticament tot, les que et permeten fer més varietats de formes. Després les esmaltarem amb òxids naturals com són el ferro i el de manganès, i seran aptes per al seu ús alimentari, després de dues cuites que faré jo a casa on hi tinc els forns ceràmics.

Creus que existeix una relació màgica amb el foc?

Oi tant! En ceràmica la màgia és servida en cada moment del seu procés creatiu. És molt viva, perquè treballem amb tots els elements de la Natura: la terra, l'aigua, l'aire, l'espai o éter i finalment el foc, que és, com em va escriure en un vers formidable el meu amic Feliu Formosa, qui té la darrera paraula... Això ens fa ser ser molt humils, als ceramistes. Si comprens a la ceràmica, l'estimes, la respectes i hi treballes de valent, el foc que tot ho veu, rebla el teu treball compensant tot l'esforç que hi ha darrera i que molta gent desconeix. El fet de poder donar classes m'agrada molt perquè la gent pot experimentar-ho, pot comprendre tot el que hi ha darrera d'una peça artesanal, tota la seva màgia i llavors aprecien molt més el seu valor.

M'encanta el "blau cel grec" en les teves peces... Quin és el teu procés de fabricació?

M'encanta que l'hagis batejat així, (molt millor que turquesa 11!) perquè Grècia va ser el país preferit després de Catalunya del meu pare, Narcís Sayrach i Fatjó dels Xiprers, capellà obrer i activista cultural, i el món de l'Antiga Grècia tot un referent dels seu pare, el meu avi, l'arquitecte humanista, escriptor, filòsof, poeta,... Manuel Sayrach i Carreras, d'on ens ve l'amor per l'Art en majúscules. En realitat es  tracta del turquesa número 11 de 25 turqueses que va idear la meva mestra Esther Ramos, i que vam ajudar-la uns quants alumnes entre els quals hi era jo, durant un any sencer dedicat a les fórmules magistrals dels esmalts ceràmics, a l'Escola d'Art la Industrial de Barcelona. Va ser un curs intens. Gairebé ningú té prou paciència per fer tantes mostres, i pesar els ingredients (aquest turquesa en té set), i no fer masses peces durant tot el curs. Però li estic eternament agraïda a l'Esther, perquè ara disposo d'uns esmalts d'autor, no industrials, que són més vius, canvien constantment, mai queden iguals, i això els fa molt més interessants i únics.

Vas participar en una exposició sobre la Mediterrània...

Sí, la bona gent d'artistes de Premià de Dalt i concretament en Joan Pascual, gran pintor de blaus, m'hi van convidar. Va ser un projecte artístic molt bonic i solidari, ja que girava entorn del llibre "Ponts d'Aigua", en el qual diversos poetes s'inspiren en l'obra del Joan, i els beneficis dels drets d'autor van ser donats a Open Arms. Després això va créixer i ens hi vam afegir més artistes, conformant les exposicions de La Mediterrània, en un desig compartit, des de la bellesa dels blaus del nostre mar i que tant ens inspira, de voler que torni a ser un pont i no una barrera en la qual moren dissortadament tantes persones migrants. A nivell artístic en Joan per mi va ser una gran font d'inspiració per la meva ceràmica.

Li estic molt agraïda per tanta generositat i bondat, i pels seus blaus inspiradors. Compartim aquesta passió pels blaus, som ben bé mediterranis...

Com neix la connexió amb els poetes?

L'amor cap a la poesia em va dels meus pares i l'avi Sayrach que va ser poeta, a més d'arquitecte modernista i humanista. I jo tinc el privilegi de conéixer molts poetes arran de reeditar les làmines de Sant Jordi que el meu pare encarregava i configurava en cada Diada, engrescant poetes, personalitats diverses i artistes a participar-hi, amb la idea de fer una gran obra de país. El primer amic poeta del meu pare que conec i que m'hi ajuda, en la reedició, és en Carles Duarte. Després vaig contactant amb d'altres poetes i artistes de la col.lecció del meu pare, i hereto profundes i boniques amistats, com la d'en Carles, l'Olga Xirinacs, la Carme Riera i Doménech, en Feliu Formosa...

Els poetes han estat sens dubte el millor llegat que els meus pares em van deixar, i me n'he adonat que hi pot haver molta riquesa també en la pobresa perquè les coses més valuoses no tenen res a veure amb els diners. I després he gosat de demanar-los, als meus amics, col.laboracions poètico-ceràmiques, i a data d'avui la meva ceràmica ja és indestriable de la poesia. L'art ceràmic és molt poètic, de fet per mi la poesia és a tot arreu, perquè els meus pares no eren poetes de la paraula però per mi ho eren, per com van viure...., i la ceràmica connecta molt bé amb l'art de la paraula. En Feliu ho va clavar en aquest poema del nostre llibre Del foc al vers: El silenci i el buit. Poesia i ceràmica.

Què són els "Jordis"?

El meu pare va ser un devot de Sant Jordi, de fet, Sant Jordi va esdevenir el seu millor amic. Per una banda li permetia seguir estan molt unit al seu mestre primigeni, Jesús, un cop ja no va poder seguir fent allò que més li agradava, que era ser capellà. Ho va ser tota la vida, però no el van deixar exercir. Llavors Sant Jordi el va venir a rescatar. Per una altra banda li permetia fer país, perquè ell va ser sempre un home de país, enamorat de Catalunya. I a més Sant Jordi li permetia arribar a tothom, creients i no creients, i ja de capellà el meu pare va fer d'això tot un ideal de vida. Sempre els deia, a la gent que se sentia insegura, que l'únic que a Déu li importa és si estimes, no pas si hi creus en ell. Sant Jordi també el va dur als artistes i poetes, i ell que va ser amant de la vida i de l'art, tot allò li va omplir aquest buit que tenia de no poder seguir predicant aquest amor tan gran que tenia. Els demanava un escrit, un poema, un pensament sobre el sant als poetes, pensadors, personalitats,... i un dibuix o representació plàstica als artistes. Ara jo segueixo aquesta part de la seva immensa col.lecció jordiana que custodia la Biblioteca de Catalunya després de la seva donació.

Làmina Sayrach-Sanahuja

              Làmina Llimona-Subirachs

Explica'ns la combinació Martí Boada- Alexandre de Riquer?

Aquesta és una de les meves darreres col.laboracions amb els amics poetes, que sortirà en format llibre titulat "El bosc mai no falla" ara al març, editat per Blume, coincidint amb un altre que es diu "Cels de nit" editat per Pagès editors, amb Carles Duarte, Carme Riera i Teresa Costa-Gramunt.

Durant la cel.lebració de l'any Riquer, la seva comissària, la Teresa Costa-Gramunt, em va convidar a participar-hi, fent ceràmica tot inspirant-me en aquest gran artista tan polifacètic com va ser Riquer. Jo el desconeixia, ignorant de tantes coses com sóc, i sobretot del món de l'art, ja que sóc veterinària de formació. Al descobrir-lo m'hi vaig enamorar de seguida i vaig veure que em duria al món del meu avi, a qui tampoc vaig conèixer però que he après a estimar de la mà del meu pare.

Després vaig conèixer al Martí en una xerrada a la Fundació Palau del meu poble d'adopció, Caldes d'Estrac. I el vaig trobar tan autèntic i proper que vaig tenir l'atreviment de demanar-li un poema jordià i un art de bosc per Sant Jordi, i si volia col.laborar amb aquest diàleg que jo havia començat amb Alexandre de Riquer. Jo havia de fer una tria de poemes del Cant al bosc de Riquer, i vaig anar fent un plat per cada poema, i llavors el Martí, en una petició meva d'urgència poètica perquè ho volia exposar a Can Palau al cap de poc, em va escriure un poema per cada ceràmica, tot dialogant amb Riquer, i en poc temps ho va tenir enllestit. O sigui que ha estat també molt màgic haver pogut fer de pont entre aquests dos grans homes que han estimat tant al bosc, fer de pont entre passat i present, per mirar de conscienciar a les generacions futures de l'importància de preservar els nostres boscos, i tota la bellesa que hi ha en la Natura. O sigui que Sant Jordi m'ha brindat també nous amics que d'alguna manera també es fan amics del meu pare, bo i mort, que diu Màrius Sampere... 

               Fundació Palau

I l'art ceràmic m'ha brindat la oportunitat de fer-me amiga fins i al punt de dialogar-hi! amb persones com Alexandre de Riquer, a qui no he conegut en persona. Per mi això és la immortalitat, i és una de les coses més meravelloses de l'art, que ens permet anar endavant i endarrera, travessar el temps i generacions, que em va dir un dia l'amic Carles Duarte. És molt terapèutic i enriquidor, no el concebo sense l'esperitualitat, només com un producte estètic. Va molt més enllà... El meu avi tenia una màxima preciosa que sempre tinc molt present: facis el que facis, intenta que la teva vida sigui una obra d'art. Des de la humilitat, a l'ombra i aixopluc dels grans que ens ajuden a créixer com a artistes i sobretot com a persones.