Descobreix la personalitat de Jordi Rius

 

Estem a la recta final... després de donar a conèixer tres facetes de'n Jordi. Avui sabreu com és ell i el seu tarannà...

T'agrada una cosa tan senzilla com el fet de "xerrar"... s'està perdent?

M'agrada molt la tertúlia. Parlar per parlar sense pressa, sense objectiu aparent. El llenguatge ens fa humans i, si hi ha contingut a més esdevenim persones. Lamentablement és una tradició que, estem perdent a poc a poc.

Quan xerrem, no només intercanviem informació, el fet d'escoltar-nos implica que ens reconeixem i en construïm mútuament.

És un art antic, que neix al voltant del foc i es perpetua a les places, als cafès, als ateneus, avui gairebé perduts. Quan la gent s'asseu es deixa portar per la conversa, passa una cosa extraordinària, apareix la confiança, es teixeixen complicitats i sovint sorgeixen idees que no s'haurien o hauria costat de pensar-les individualment.

Però avui, enmig de pantalles i presses, la xerramenca gratuïta té mala fama, sembla una pèrdua de temps.Oblidem que és just el contrari. Sense dedicar estones a parlar sense guió, les relacions es tornarien mecàniques. Ara bé, es fonamental per poder parlar aprendre a escoltar.

Fins i tot la creativitat pateix sense intercanvi d'opinions: estic segur que grans idees, cançons, llibres o revolucions han començat amb una simple conversa. 

Potser caldria reivindicar, amb orgull, el valor de parlar per parlar. Recuperar la tertúlia sense cronòmetre, el cafè llarg, la idea que es deixa anar i germina dins algú altre. 

És també convenient recordar que, quan xerrem, fem alguna cosa més que omplir el silenci, establim relacions socials, fem comunitat, fem memòria i fem futur.  

Com tu dius, és el que diríem el valor de la conversa....

Vas col.laborar amb la gran Pilarín Bayés, què tal la experiència?

He tingut la sort de participar en cinc projectes i quan et diuen, per primera vegada, que els teus textos els il.lustrarà la Pilarín Bayés, el primer que et passa pel cap és: " Perdona, qui has dit? La Pilarin Bayés"? I t'envaeix una barreja de vertigen i responsabilitat, si ella els hi els posa dibuixos, segur que hi haurà molts lectors, i això vol dir que cal anar amb molt de compte i hauries de procurar no relliscar o fer-ho al menys possible. 

La primera vegada que hi vaig treballar, li anava enviant els textos amb la idea que potser voldria afegir-hi o canviar-hi alguna cosa. Dons bé, mai em va fer la mínima observació. En canvi, ella sempre em preguntava si el dibuix reflectia bé el text. Aquesta senzillesa, aquest posar-se al servei del projecte i dels altres, és precisament allò que la fa encara més gran.

Treballar amb ella també ha estat una experiència molt humana. No es conformava amb descriure-li els espais, els volia conèixer. Això va implicar de passar amb ella gairebé un dia sencer per cada projecte, passejant pels llocs que després convertiria en imatges. I cada una d'aquestes jornades m'ha deixat un record molt especial.

Potser la més entranyable va ser quan vàrem fer l'Auca dels Castells del Baix Gaià. Havíem de visitar diversos escenaris i al marge de la feina, em va permetre descobrir una Pilarín amb un bagatge cultura inmens.

Tinc molt present que, en un moment vam travessar una zona plena de boira. Jo, pensant en la seva Vic natal, vaig esmentar la descripció que fa Miquel Llor a Laura ciutat dels Sants. A partir d'aquí em va oferir una classe magistral, plena de detalls i matisos que em va fer veure i entendre millor la seva obra.

Aquesta és la meva visió de la Pilarín Bayés: una ninotaire -com li agrada dir- d'una qualitat artística excepcional, però sobretot una persona d'humilitat i una saviesa que et captiven per sempre. 

  

TASTET!

Descobreix el talent de'n Jordi Rius (artístic)

Hola amics!

Una segona faceta de'n Jordi. La seva passió per l'art i en la divulgació d'aquesta.

Tens fascinació per el quadre "El jardí de les delícies" de Bosco... per què?

Efectivament, això no és cap mèrit, mitja humanitat es sent fascinada per aquesta obra i potser no tant per allò que mostra sinó per tot el que suggereix i ens interroga.

És un tríptic que no encaixa del tot en cap motlle, no és només religiós, no és només moral, no és només simbòlic, sembla l'univers sencer.

Per no allargar-me massa parlaré només del tríptic obert. En obrir-lo a l'esquerra hi ha el jardí de l'Edèn, al centre una explosió de plaers en el sentit més eròtic de la paraula i a la dreta un infern grotesc i inquietant. Tot convida a mirar i remirar.

Entre els detalls, a la Edèn, no pinta la creació d'Eva, El Bosco tria el moment que la presenta a Adam. L’home és manifestament un personatge incomplert. Déu com a bon artista feu primer l'assaig i li sortí l'home, per poder posteriorment crear la peça perfecta i definitiva que és la dona, sense la que no hi hauria ni consolidació de la societat ni permanència de l'espècie.

En conjunt es tracta d’una obra plena de detalls i metàfores. Hi ha animals impossibles, híbrids de fantasia, orgies en situacions d'allò més divers, fruites i instruments musicals convertits en símbols de temptació. És un relat que no acaba mai: cada vegada que l'observes hi descobreixes alguna cosa nova.

Però el que realment em captiva és la seva càrrega crítica i humanística. Bosco ens mostra, sota una aparença gairebé de somni, les obsessions i pors d'una societat que estava a punt d'entrar en la modernitat: la culpa, el desig, la condemna, l'esperança, el plaer. És com si, sense saber-ho, estigués pintant també la complexitat del nostre present.

En definitiva, El Jardí de les delícies és una metàfora de l'ésser humà: contradictori, capaç de somiar paradisos i d'inventar inferns, sempre a mig camí entre la innocència i l'excés.

I en una obra d'art t'agrada expressar la persona que el pinta, el que pensa...

Quan em poso davant d'una obra d'art, m'agrada imaginar què ens vol dir l'artista. I si això no és possible -perquè el significat es perd, perquè no tinc prou context, em falten coneixements o perquè el misteri és part de l'encant- aleshores imagino el que m'agradaria que expliqués.

En el fons, aquesta és per mi la gran diferència entre una obra simplement ben feta i una autèntica genialitat, la primera t'impressiona, la segona et fa pensar, dialogar, imaginar. I si les dues coses coincideixen, el plaer és total.

Pensem, per exemple, en el sostre de la Capella Sixtina. Miquel Àngel no es limita a pintar un sostre esplèndid, amaga missatges, fa burla i reinterpreta.

Fixem-nos en l'escena del pecat original. A diferència del relat tradicional, Eva no entrega res a Adam. Cadascun estira la mà i agafa la seva pròpia fruita, davant la serp. És gest petit però carregat de significat, aquí no hi ha una Eva temptadora i un Adam pecador passiu, sinó dues persones que decideixen, cadascuna, pecar pel seu compte. I si mireu bé la postura dels seus cossos i us atreviu a girar mentalment el cap d'Eva, veureu que el pecat deixa de ser menjar la fruita prohibida i esdevé molt més humà i carnal.

Un altre cas fascinant és La coronació de Napoleó de Jacques - Louis David. El títol enganya, no és la coronació de Napoleó el que centra l'escena, sinó la de Josefina, la seva esposa.

Més enllà de la cerimònia, hi ha un missatge polític potentíssim. Mireu on és el Papa: assegut darrere l'emperador, com a convidat, ja no com a font del poder.

A l'Edat Mitjana, la legitimat del poder venia de Déu, que la transmetia a través de l'Església. Recordem que Carlemany va a Roma per ser coronat pel Papa Després de la Revolució Francesa, aquest ordre es trenca, ara el poder ve del poble, representat pel president de l'Assemblea Nacional, que és qui lliurà la corona a Napoleó. David, amb el seu pinzell, ens diu que el feudalisme s'ha acabat, el vell món cau i en neix un de nou.

No són dos exemples de com l'art pot trencar motlles? Dues obres que, dins contextos molt diferents -un religiós, l'altre històric- fan una revolució silenciosa si els mires amb atenció. A vegades, una pintura val més que mil discursos.

Sobretot no t'interessa el resultat sinó el procés...

Exactament, el procés creatiu és fonamental. Sovint, el resultat final no és exactament el que es pretenia en un inici, però és justament el camí recorregut fet d'assaigs i errors el que realment fa avançar el coneixement i transforma el món.

Pensem, per exemple, en el cas del foc: l'ésser humà va trigar milers d'anys a domesticar-lo. Li va caldre un llarguíssim procés d'observació, intens fallits i petites troballes casuals fins el moment que va convertir una força destructora de la natura en una eina tant útil com quotidiana. Sense aquest recorregut, no hauríem tingut ni cuina, ni metal·lúrgia, ni segurament llenguatge i no tindríem la societat tal com l'entenem avui.

La història està plena d'exemples semblants. Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina perquè va deixar, sense voler, uns cultius bacterians oberts i va veure que al seu voltant creixia un fong que impedia la proliferació dels bacteris.

Fins i tot la teoria de l'evolució de Darwin és fruit d'una cadena d'observacions, hipòtesis equivocades i correccions. No va ser una idea que li vingués de cop, primer havia llegit a Lamark, entre altres, i posteriorment va necessitar anys de reflexió i contrast amb els fets.

El més bonic del procés creatiu és això: que l'error no és un obstacle, ben al contrari, és el pas imprescindible per arribar a l'encert. Per això, més que el resultat, cal reivindicar el camí, el dubte, l'assaig, la paciència. És aquest esperit, més que cap idea genial, el que ens fa avançar com a espècie.

La setmana que ve descobrireu com és en Jordi...

TASTET!

Descobreix el talent de Jordi Rius (literari)

Hola amics!

Avui dono a conèixer a un home savi, l'historiador Jordi Rius. Polifacètic i amb una cultura extraordinària. S'ha explaiat moltíssim i dividiré l'entrevista en 3 parts... "la literària", "la passió per l'art" i "la seva personalitat"...

Què és ser un medievalista?

Tot i que la major part de les publicacions es refereixen a aquest període històric, si m'ho permets, prefereixo dir llicenciat en història medieval, en tot cas, vol dir dedicar-se a comprendre, estudiar i explicar un període fonamental de la nostra història: aquells mil anys que van des de la caiguda de l'Imperi Romà fins al Renaixement.

És molt més que saber batalles, reis i dates: és entendre què i com i pensaven, què i com creien, com vivien i com s'organitzava la societat feudal.

Al cap i a la fi, el feudalisme va durar pràcticament fins l'aparició del capitalisme, no és una idea meva és del professor Rodney Hilton

Un medievalista ha de saber paleografia per llegir i comprendre documents antics, interpretar símbols, imaginar paisatges que ja no existeixen i reconstruir mentalitats que avui ens poden semblar estranyes. Però alhora, cal tenir sensibilitat per veure que sota l'armadura del cavaller, sota l'hàbit d'un monjo, l'aixada d'un pagès o a la taula d'un mercat hi havia persones amb dubtes, amb pors i amb anhels universals.

La part més humana és precisament entendre que el pensament medieval va bastir les bases de la cultura europea: la universitat, el debat de la fe i la raó, els primers brots de llibertat de pensament. Sense aquest llegat, Europa no hauria pogut fer el salt a l'Humanisme ni a la Revolució Científica.

Per això, ser especialista en història medieval és, també, ser un pont entre passat i present.

Com va sorgir aquesta passió?

En realitat no ho tinc gens clar, fins podria dir que en el meu cas pot ser una mica frívol. De petit, els dissabtes a la tarda anava amb el pares al quiosc, ell es comprava el "Noticiero Universal" i a mi em comprava el Patufet i el "Capitán Trueno". A partir d'aquí, l'editorial Bruguera va publicar una col.lecció que es deia "Historias Selección" i sempre demanava llibres de les aventures de Robin Hood, el príncep de Donegal, Juana de Arco, etc, crec que aquest és el meu primer record, vinculat amb la història medieval.

Els professors que vas tenir a la universitat van ser cabdals per a tu...

Això és evident, haver tingut al Dr. Agustí Altisent, monjo de Poblet, a Introducció a la Història, qui tant aviat ens parlava d'Ulises com d'Afrodita. Ens ensenyava a llegir entre línies les "Memòries d'Adrià" de Yourcenar o "El nom de la Rosa" d'Eco. Ens parlava del pensament de Llull i del "Tirant lo Blanc" de Martorell. Ens explicava els perquès de "La Divina Comèdia" del Dante o del "Decameron" de Petrarca i, per cert, tant aviat ens parlava també de Chet Baker, Telenius Monk o Tete Montoliu em va fer adonar que cal tenir curiositat per tot, doncs només pot estimar allò que coneixes.

Posteriorment ell mateix i professors com el Dr. Javier Faci ens feien les assignatures d'especialitat i junt al Dr. Cortiella de qui vaig aprendre que saber explicar la història és tan important com saber-la em varen fer decidir pel món medieval.

Un referent seria Martí de Riquer... un home savi, oi?

No vaig tenir la sort de tenir el Dr. Martí de Riquer com a professor, però sí el privilegi de conèixer-lo gràcies a la meva professora de llatí, la Dra. Duarte a l'Institut Salvador Vilaseca. Just aquell curs, mentre feia COU, es comemorava el segon mil.lenari de Virgili i vàrem tenir l'oportunitat d'assistir a un cicle de conferiències organitzat per la Delegació Universitària de la UB a Tarragona.

Encara avui guardo un record molt viu de les paraules de Martí de Riquer i de Jaume Vidal Alcover. Escoltar-los era, senzillament, un regal, parlaven amb una passió i una claredat que feien sentir la literatura clàssica com si fos d'ara mateix.

Amb els anys vaig poder tornar a escoltar Riquer i, sobretot, sentir-lo. Les seves conferències eren una finestra oberta a un món que et feien viure a través de les seves explicacions dels trobadors, els escuts d'armes, Guillem de Berguedà, la Chanson de Roland... Tot plegat narrat amb un entusiasme que encomanava ganes de saber-ne més. 

Per mi, tant ell com el mateix Jaume Vidal Alcover són exemples d'allò que m'agrada anomenar "homes i dones del Renaixement" en clau contemporània; mestres capaços de transitar per diferents camps del saber amb gran una curiositat i un generositat intel.lectual que deixava empremta.

Avui dia, amb matisos i en un àmbit ben diferent, aquest esperit inquiet i universal encara el retrobo en figures com Eudald Carbonell, que des de la prehistòria ens interpel.la sobre qui som i d'on venim. Més enllà de l'especialitat, el que importa, penso, és aquest fil invisible que connecta mestres i públic: la passió per comprendre i compartir.

Dones conferències com "els 150 tastets de Poblet"

Des de l'any 1990, he tingut la sort de participar en jornades i congressos diversos, això ha fet que m'invitin de manera bastant regular a fer conferències de caràcter divulgatiu.

La conferència que esmentes neix, precisament del meu darrer llibre. Una obra que deu molt a la meva estreta relació amb el monestir de Poblet. Aquesta relació va ser possible gràcies a l'oportunitat de treballar amb el pare Agustí Altisent (+) i d'haver recorregut els racons del monestir amb ell, amb fra Marc (+), amb l'abat Maur Esteva (+), amb el pare Jesús i amb fra Xavier, bibliotecari i cronista incansable. Passejar amb ells per aquells murs em despertà una curiositat que encara avui batega.

Fruit d'aquestes passejades anava prenent notes i feia posts al Facebook. Així sense gairebé adonar-me vaig escriure el llibre en un format gairebé periodístic, com si fossin petits articles d'una o dues pàgines que anomeno, amb modèstia "Tastets". La meva intenció és senzilla: apropar al lector detalls amagats de Poblet que sovint passen desapercebuts fins i tot a l'ull atent del visitant.

Hi explico, per exemple, per què cada ala del claustre acull flors o plantes de colors concrets, revelo històries tràgiques com els assassinats comesos entre els seus murs, o analitzo curiositats artístiques, com la raó per la qual els capitells del claustre són estrictament vegetals mentre que els de palau del rei Martí mostren figures humanes.

Tanmateix, les meves conferències no es limiten a aquest àmbit. M'agrada obrir finestres a temes molt diversos, sovint fent servir l'art com a fil conductor per comprendre la història o per qüestionar-la. Altres vegades em permeto reflexionar, amb un to més humanístic i crític, sobre aspectes que ens travessen a tots, com en "De l'arbre al sofà", "Algunes reflexions sobre l'estupidesa humana" o "Fer música, espurnes d'humanitat". Al capdavall, la divulgació no és només donar a conèixer: és excitar la mirada, despertar preguntes i, potser, sembrar alguna llavor de curiositat i esperit crític.

La propera setmana la segona part!

 

TASTET!

Descobreix el talent de la Vanessa Gómez

Hola amics!

Recupero una entrevista del 2020!

És un honor donar a conèixer a una dona amb gran carisme i valentia, la Vanessa Gómez. Té l'agència de comunicació i marquèting, l'Estudi 33 i està al dia de les noves tendències del moment actual.

Aprendreu molt d'ella!

@vanesa_estudi33

Què és per a tu la comunicació?

La comunicació és transmetre: transmetre idees, pensaments, emocions, projectes, il.lusions... la Comunicació és el motor de la nostra societat! Imprenscind¡ble en tots els àmbits: a l'educació, a la feina, amb els nostres amics i familiars... Cal treballar i cuidar-la al màxim!

Les xarxes socials han fet donar un gir a la publicitat?

Les xarxes socials són una bona eina per arribar al nostre públic. Si som una empresa i volem proporcionar els nostres productes o serveis, hi trobarem el públic objectiu. Per tant, no podem perdre l'oportunitat de fer servir aquestes plataformes per arribar més lluny... a un cost menor que la publicitat entesa des d'un punt de vista clàssic. Això sí, cal pensar una bona campanya i definir bé el destinatari del nostre anunci -edat, sexe i geolocalització-, amb una publicitat "ganxo" impactant.

Els artistes, emprenadors... són ells el que es donen a conèixer...

Si no et coneixen, no existeixes. Si tens un bon producte, una habilitat especial, una botiga sensacional, un restaurant d'ensomni... i no ho promociones, no arribaràs al públic. I sense públic no hi ha èxit. Així tornem de nou al quid de la qüestió: la Comunicació. Cal arribar al nostre públic per poder atraure'l cap allò tan especial de ben segur tens i pots oferir.

Vau crear la pista de gel de Platja d'Aro...

La pista de gel de Platja d'Aro ha estat un projecte pel qual l'Ajuntament de Platja d'Aro ha apostat des del primer moment, amb gestió conjunta entre el parc d'atraccions Pp's Park i l'empresa proveïdora de la pista. Des d'Estudi 33 hem treballat, com no, la comunicació de l'esdeveniment: disseny web, xarxes socials, atenció a mitjans de comunicació, reunions amb el consistori i entitats locals, tasques comercials amb sponsors, atenció al client, coordinació de proveïdors...

Una activitat complexa de la qual n'hem après moltíssim, amb la que ens hem divertit i que esperem es repeteixi força anys més! -tot i que enguany la pandèmia ens ho impedirà-.

Els esdeveniments online estan a tope, oi?

Sí, no en queda una altra! Els clàssics esdeveniments d'escenari, càtering, música i presentació en directe han donat pas a un nou format que ha arribat per quedar-se: els esdeveniments virtuals. Plataformes que permeten que centenars d'assistents d'arreu del món accedeixin a allò que vols presentar amb un sol clic. Més fàcil, més ràpid, més econòmic.

A Estudi 33 els estem treballant, una nova tasca a la que ens hem hagut d'acostumar en temps de pandèmia: webinars, ponències, presentacions, networking... tot on-line. En marxa dos projectes per Port de Tarragona... i els que queden per venir!

Un consell per un estudiant que comenci en aquests moments...

Confiar en un mateix. Si creus en tu, si penses que el teu camí és el correcte, si camines amb decisió... ningú mai podrà dir-te que estàs equivocat. Perquè és la teva elecció.

I a partir d'aquí, quan creus en el que fas, en com ho fas, evidentement des de la humilitat i les ganes d'aprendre constants, tan sols és qüestió d'anar avançant. Podria caure en molts altres tòpics: il.lusió, treball i dedicació... però el meu consell número 1 és aquest: autoconfiança.

Creus en les sinèrgies entre professionals?

Totalment! Hi crec i les posem en pràctica constantment!

Des d'Estudi 33 sempre hem apostat per treballar en positiu. La competència és bona, és necessària, ens fa ser millors. I anem més enllà: establim una xarxa de relacions entre empreses i professionals del sector. Treballem junts, ens ajudem i complementem. Vivim a una zona on tots ens coneixem, el valor humà és molt important i quan estableixes els teus lligams... la feina -ben feta- ve sola!

La seva pàgina web: www.estudi33.net