Conversa amb Lluís Estopiñán

Hola a tots!

Avui us presento un artista amb moltes coses a dir: Lluís Estopiñán.

Com vas arribar a la pintura?

De petit m'agradava molt dibuixar i pintar; a més el meu pare també era pintor. Però per a mi era només un passatemps. No vaig ser conscient de les possibilitats i potencialitats de l'art fins més endavant, quan vaig experimentar en pròpia pell les emocions indescriptibles que em provocaven les obres d'alguns artistes.
En concret, l'obra de Julius Bissier, va ser aquest el primer d'un llarg llistat d'artistes que m'han influït i i emocionat. El vaig descubrir al Kunstmuseum de Sankt Gallen, a Suïssa, quan tenia vint anys i hi vaig viure una temporada.
Hi anava sovint a veure aquelles petites pintures que estaven carregades d'espiritualitat i sensibilitat.

Quan vaig tornar a Catalunya em vaig matricular a la Massana i em vaig fer el ferm propòsit de treballar en aquest àmbit expressiu que tenia la potencialitat de canviar les persones a través de la reflexió i l'emoció. Volia poder provocar algunes coses com les que jo havia sentit a través d'altres artistes i encara ho persegueixo.

Aquí tenim l'obra de Julius Bissier.
Preciosa!














El gest és un element característic de la teva obra. Què vols comunicar amb ell?

Vull concentrar l'energia i emotivitat d'un moment viscut intensament.
A les darreres sèries sobre el pas del temps, a més hi faig traços que neixen i moren en l'espai de la pintura, i que deixen enregistrat tot el seu recorregut vital i emotiu sobre la tela.

 

 

 

Observant la teva obra em fa pensar una mica amb la d'Antoni Tàpies. La sents propera?

 

En Tàpies és un dels artistes que més admiro i que m'ha influït segurament d'una manera inconscient, com sempre que algun altre artista et commou. Jo no l'hi sé veure, però entenc que algú n'hi pugui trobar.

 

 

Vas col.laborar amb el teu amic escultor Manel Batlle. Què tal l'experiència?

 

Vàrem compartir molts moments i reflexions al llarg de molts anys, però sobretot en els darrers tres anys de la seva vida, treballant per la nostra exposició conjunta "Temporal", una reflexió plàstica sobre el pas del temps i la vida. Una experiencia inoblidable i molt intensa. Era un artista molt intuïtiu i sensible, i un gran amic.

 



 

                                             




 Una escultura de Manel Batlle. El títol: "Temps robat"

D'en Manel Batlle en vaig aprendre sobretot valors humans i d'amistat. La nostra visió de l'art, a través de l'experimentació era semblant i ens esforçàvem mútuament.

En la nostra conversa parles molt del pas del temps, és una inspiració per a tu?

El pas del temps s'està convertint en un tema inexhaurible, que em fa continuar treballant-hi en noves sèries de fotografia i pintura. Com a conseqüència d'aquesta reflexió del pas del temps i la valoració del temps que em queda viure i la intensitat i sentit de la vida.







Quin cineasta creus que ho plasma millor?

Terrence Malick d'una manera magistral, la relació entre temps i existencia des d'una òptica metafísica.






Creus que es poden entrellaçar poesia i pintura?

La interacció de diferents disciplines sempre és fecunda i sorprenent. Poesia i pintura es poden potenciar i seduïr mútuament. Precisament tinc un projecte de col.laboració amb el meu amic poeta Jordi Pagès, i un altre amb la ballarina de dansa contemporànea Meritzell Prat, per fer un treball conjunt.






Aquesta col.laboració l'hauriem de fer més sovint?

Sí, és molt interessant el diàleg entre artistes de diferents disciplines. Et fa obrir l'angle de visió, apart de la relació sempre enriquidora que s'estableix a nivell personal.

Les teves fotos tenen un toc surrealista. Es així?

Volen sorprendre i en seduïr més per la vessant pictòrica i simbòlica. El surrealisme ja no m'interessa tant.









Veus futur en el món de l'Art?

El món de l'Art té tot el futur a les seves mans. És una necessitat humana associada a la cultura i a la civilització, i anirà creixent a mesura que creixi la sensibilitat social i les persones vagin prenent consciencia de la importancia per a l'existència humana d'acostar-se d'una manera intuïtiva sensible i espiritual a les facetes de la vida que escapen a un anàlisi racional.







































Les xarxes socials serveixen per difondre la propia obra?

Serveixen per difondre-la, però en un oceà d'imatges i virtualment, molt millor en una exposició.






Ara que parlem d'exposicions, s'hauria de divulgar més el fet d'anar a la visita d'aquestes?

S'hauria de divulgar més, però sobretot s'hauria d'estimular la curiositat i les ganes de sentir i de conèixer des de la familia i l'escola. La resta vindria sola, no només en les visites a les exposicions, sino en el creixement personal i la millora de la societat en seu conjunt.






Després de parlar amb en Lluís Estopiñán percebo que l'existència humana i l'Art van molt lligats i la societat hauria de saber-ho, i si fos així, la seva vida canviaria per complet!