Descobreix el talent de l'Agustín Moreno

Hola amics!

Avui recupero una entrevista del 2017...

És un honor donar a conèixer a un gran artista, l'Agustín Moreno, un artesà de sabates de luxe que amb la seva sensibilitat fa peces úniques i irrepetibles.

Cuéntanos tu experiencia en tu formación...

La formación nunca termina, pero el primer contacto que tuve con el sector del calzado fue en 1991. Me formé dando talleres intensivos en Barcelona y quedando el primero de mi promoción. En ese momento entro a trabajar en una multinacional dedicada a la reparación de zapatos. Durante este tiempo aprendo diferentes técnicas para mejorar los acabados de los zapatos.

Más tarde abro mi propio taller de reparación de calzado. En este periodo varias clientas me piden que les forre zapatos con sus telas, de modo que en el proceso, desmontando y montando el zapato, aprendo cuales son las partes esenciales y su elaboración. Poco a poco empecé a tener interés por saber las piezas de los zapatos, alturas, tacones, forma y fabricación, de modo que invertí en los materiales necesarios para poder hacer mis propios zapatos, empezando a diseñarlos.

¡A día de hoy sigo aprendiendo!

¿Como definirías los diseños alicantinos?

Los diseños de Hogueras los definiría con una palabra, historia.

Toda la indumentaria, desde el peinado hasta los zapatos, corresponde a un período en concreto, el SXVII. Todos nos esforzamos por diseñar y crear piezas únicas que respeten la historia (aunque permitirse alguna licencia no está de más). Los resultados son espectaculares, lo puedes comprovar en las presentaciones.

Por otra parte el diseño alicantino no es sólo Hogueras; en cuanto a moda, creo que haute couture sería el término correcto. Hay una gran pasión por las transparencias, bordados y el encaje.

Esto también se ve reflejado en la pasarela del puerto. En este sentido creo que también tengo mucho que aportar, estoy ultimando una línea de calzado que se hará personalizando en cada ocasión con las telas de los diseños.

https://www.youtube.com/watch?v=HMM1bQMy_uo

¿Qué diferencia tus zapatos con los del resto?

Lo primero es el mimo. Mis zapatos están hechos a mano, con mis manos, por lo tanto estoy involucrado en todo su proceso y no dejo nada al azar. Además de usar la piel más blandita que encuentro hago el zapato respetando el traje y atendiendo a la necesidad de la clienta.

Lo segundo es el trato con el cliente. Tomo medidas, corrijo el zapato para que no haga daño y quede como un guante y lo adapto si necesitas usar plantillas ortopédicas por ejemplo. Eso no lo encuentras fácilmente, lo normal es que te den el zapato y se desentiendan, pero conmigo no pasará.

Y lo tercero, siempre hago el zapato pensando en cómo dejar con la boca abierta a la chica que lo ha encargado.

https://www.youtube.com/watch?v=CT8d7m36wt0

¿De dónde proceden las telas con las que trabajas?

Normalmente las aportan las clientas, así se hacen a juego con los trajes que los modistos confeccionan. Suelen ser telas de seda Valenciana de alta calidad o chantilly, telas que dan mucho respeto cortar.

La artesanía está en alza...

Categóricamente sí, siempre que un producto esté hecho a mano tendrá un alma que lo diferencia de un producto hecho en serie. Además, si está hecho por encargo y a medida no podrás encontrar otro igual, siempre será único.

Dime algunos comentarios típicos de tus clientes...

Los puedes encontrar en la página y perfil público, cada clienta la trato de manera individual y por lo tanto los trabajos siempre se amoldan a su traje y necesidades, logrando asi el mejor zapato. Creo que la mayor respuesta es la de asombro, imaginan el zapato pero siempre se sorprenden del acabado, hacerlo real, sacarlo de esa imagen mental y poder calzarse con ellos.

¿Qué siente uno cuando da el toque final al zapato?

Cada trabajo requiere de mi tiempo y mimo, pero realmente me siento orgulloso cuando veo a mis clientas pisando con mis zapatos, ahí es donde se completa el trabajo. 


http://www.agustinmorenoartesano.es/ 

TASTET!

 

 

 

Descobreix el talent de la Mileta Bond

Hola amics!

Avui dono a conèixer a una dona en la que es defineix com a estilista gastronòmica, la Mileta Bond.

Com va néixer la teva passió per a la gastronomia?

Va començar a casa, veient que la cuina era molt més que menjar: era conversa, olor, colors i gestos. Amb el temps vaig descobrir que podia capturar tot això en una imatge… i aquí es va encendre la flama.

M’agrada perquè et defineixes com una estilista…

Sí, perquè no només faig fotos: vesteixo el plat. Igual que un estilista cuida cada detall d’un look, jo cuido textures, colors i llum perquè el menjar tingui personalitat pròpia.

Si no t’entra pels ulls no menges?

Totalment. El cervell menja abans que la boca. Si la vista no s’enamora, és difícil que el paladar ho faci.

S’ha de sorprendre a l’espectador?

Sempre. Si no hi ha sorpresa, la imatge és només bonica. Jo busco que et quedis mirant-la dos segons més del que pensaves.

Inclous elements com una cullera… canvia la imatge sense ella?

Molt. Una cullera no és només un objecte: és la invitació a entrar dins el plat. Sense ella, el menjar pot quedar lluny.

També l’embolcall de com recolliràs un pastís…

Exacte. El packaging és part de l’experiència visual. Pot convertir un pastís en un regal o fer-lo passar desapercebut.

Vols comunicar que una imatge porti a un record o emoció… com la magdalena de Proust...

Sí. Vull que et transporti: a la cuina de l’àvia, a un viatge, a una tarda de diumenge… que no només vegis el menjar, sinó que el sentis.

...................................................

Si algú li fes il.lusió formar part d'aquesta comunitat d'artistes que m'escrigui a:

patriciadescobreixtalent@gmail.com

TASTET!

 

Descobreix la personalitat de Jordi Rius

 

Estem a la recta final... després de donar a conèixer tres facetes de'n Jordi. Avui sabreu com és ell i el seu tarannà...

T'agrada una cosa tan senzilla com el fet de "xerrar"... s'està perdent?

M'agrada molt la tertúlia. Parlar per parlar sense pressa, sense objectiu aparent. El llenguatge ens fa humans i, si hi ha contingut a més esdevenim persones. Lamentablement és una tradició que, estem perdent a poc a poc.

Quan xerrem, no només intercanviem informació, el fet d'escoltar-nos implica que ens reconeixem i en construïm mútuament.

És un art antic, que neix al voltant del foc i es perpetua a les places, als cafès, als ateneus, avui gairebé perduts. Quan la gent s'asseu es deixa portar per la conversa, passa una cosa extraordinària, apareix la confiança, es teixeixen complicitats i sovint sorgeixen idees que no s'haurien o hauria costat de pensar-les individualment.

Però avui, enmig de pantalles i presses, la xerramenca gratuïta té mala fama, sembla una pèrdua de temps.Oblidem que és just el contrari. Sense dedicar estones a parlar sense guió, les relacions es tornarien mecàniques. Ara bé, es fonamental per poder parlar aprendre a escoltar.

Fins i tot la creativitat pateix sense intercanvi d'opinions: estic segur que grans idees, cançons, llibres o revolucions han començat amb una simple conversa. 

Potser caldria reivindicar, amb orgull, el valor de parlar per parlar. Recuperar la tertúlia sense cronòmetre, el cafè llarg, la idea que es deixa anar i germina dins algú altre. 

És també convenient recordar que, quan xerrem, fem alguna cosa més que omplir el silenci, establim relacions socials, fem comunitat, fem memòria i fem futur.  

Com tu dius, és el que diríem el valor de la conversa....

Vas col.laborar amb la gran Pilarín Bayés, què tal la experiència?

He tingut la sort de participar en cinc projectes i quan et diuen, per primera vegada, que els teus textos els il.lustrarà la Pilarín Bayés, el primer que et passa pel cap és: " Perdona, qui has dit? La Pilarin Bayés"? I t'envaeix una barreja de vertigen i responsabilitat, si ella els hi els posa dibuixos, segur que hi haurà molts lectors, i això vol dir que cal anar amb molt de compte i hauries de procurar no relliscar o fer-ho al menys possible. 

La primera vegada que hi vaig treballar, li anava enviant els textos amb la idea que potser voldria afegir-hi o canviar-hi alguna cosa. Dons bé, mai em va fer la mínima observació. En canvi, ella sempre em preguntava si el dibuix reflectia bé el text. Aquesta senzillesa, aquest posar-se al servei del projecte i dels altres, és precisament allò que la fa encara més gran.

Treballar amb ella també ha estat una experiència molt humana. No es conformava amb descriure-li els espais, els volia conèixer. Això va implicar de passar amb ella gairebé un dia sencer per cada projecte, passejant pels llocs que després convertiria en imatges. I cada una d'aquestes jornades m'ha deixat un record molt especial.

Potser la més entranyable va ser quan vàrem fer l'Auca dels Castells del Baix Gaià. Havíem de visitar diversos escenaris i al marge de la feina, em va permetre descobrir una Pilarín amb un bagatge cultura inmens.

Tinc molt present que, en un moment vam travessar una zona plena de boira. Jo, pensant en la seva Vic natal, vaig esmentar la descripció que fa Miquel Llor a Laura ciutat dels Sants. A partir d'aquí em va oferir una classe magistral, plena de detalls i matisos que em va fer veure i entendre millor la seva obra.

Aquesta és la meva visió de la Pilarín Bayés: una ninotaire -com li agrada dir- d'una qualitat artística excepcional, però sobretot una persona d'humilitat i una saviesa que et captiven per sempre.