Hola amics!
És un honor per a mi donar a conèixer a una gran artista... l'Esther Tenedor... és escultora però ha trepitjat moltíssimes disciplines i cada una d'elles única i irrepetible. Us deixarà meravellats!
Els teus orígens provenen del món de la moda. Què en recordes?
Del
món de la moda en guardo records molt profunds, perquè és on vaig
aprendre l’ofici des de la matèria mateixa. A Pell
i Punt,
a l’empresa Torras de Caldes de Montbui, vaig descobrir el valor de
la textura, el pes de la pell i del punt, i aquesta manera de
treballar tan artesanal que t’ensenya a escoltar els materials.
Allí també vaig començar a investigar com pintar sobre la pell, un
procés que em va obrir un univers creatiu nou.
Els viatges a
l’Índia van acabar d’enriquir aquesta etapa. El contacte amb els
colors desbordants, les tècniques tradicionals i la manera tan viva
de concebre l’art em va transformar profundament. I encara més
valuós: hi vaig fer amistats que perduren fins avui i que han
continuat alimentant la meva mirada i el meu camí artístic.
Una gran influència que et portarà a traslladar-ho a la tela, oi?
La pintura sobre tela ja formava part del camí creatiu, i l’experiència acumulada en aquest llenguatge va ajudar molt a fer el salt cap a les jaquetes. No va ser que la roba portés cap a la tela, sinó que la pintura i el gravat que s’anaven desenvolupant van trobar un suport nou en la pell i el teixit. Tot allò après sobre la tela es va poder aplicar a les jaquetes, amb resultats sorprenentment bons i coherents.
Jaquetes pintades a mà...
D’aquella
etapa en va néixer una marca més jove, fresca i valenta, que em va
donar la llibertat de desenvolupar el meu món artístic sense
límits. Pintava i brodava jaquetes desenfadades, originals i
divertides, peces úniques que respiraven personalitat. Va ser un
espai on la creativitat es convertia en identitat, i on l’art
trobava un nou camí per expressar-se.
La teva formació prové dels tallers d'artistes. Com és que vas decidir per ells en lloc d'una Facultat?
La
formació va néixer de la necessitat d’aprendre directament de les
persones que més inspiraven. Per això es va iniciar un camí
buscant artistes que captivaven per la seva manera de crear i
transmetre: amb la Rosa Pernanyer en gravat; amb la Mar Hernández i
la Jose Abellán en escultura; amb en Joan Coch en aquarel·la; i amb
la Marta Duran en pintura, d’on va néixer una sensibilitat
cromàtica molt especial.
Treballar al seu costat permetia
entrar al cor del procés creatiu, aprendre des de l’ofici i des de
l’experiència viva, una connexió que una facultat difícilment
podia oferir. De fet, encara avui continuo treballant amb la Jose
Abellán al seu estudi, un espai on gaudeixo, aprenc i em nodreixo
constantment.
Suposo que es va establir una complicitat extraordinària...
Sí,
es va crear una complicitat molt especial amb tots ells. Cada artista
va aportar una mirada diferent i una manera única d’entendre
l’art. Però amb la Marta Duran aquesta complicitat es va convertir
en una amistat profunda que ve de molts anys. Compartir pintura,
conversa i silenci amb algú que coneix tan bé el teu món interior
és un regal que enriqueix cada pas creatiu.
I d’aquí que t’atrevissis a treballar disciplines com la pintura, l’escultura, el gravat, la joieria...
La
pintura va ser el primer llenguatge, present des de ben petita. Més
tard va arribar el gravat, obrint noves maneres
d’expressar-se.
L’escultura va aparèixer amb respecte i una
mica de por: el ferro i el fang tenen una força imponent, però
també una bellesa que transforma. Experimentant, van sorgir nous
materials i noves formes.
La joieria, finalment, va ser una revelació: és com fer escultura en petit format, creant peces que es poden portar i que tenen una intimitat molt especial. Cada disciplina ha anat nodrint l’altra fins crear un univers propi
Vau aconseguir “la fusió de la força artística”!
La
fusió entre nosaltres neix d’una admiració mútua i sincera per
les nostres obres, d’una honestedat que ho fa tot fàcil i d’una
manera de treballar on el joc i el gaudi són essencials. Quan creem
junts, sempre hi ha ganes de més, de seguir experimentant.
El
procés és un diàleg natural: la meva bogeria troba la seva, i
d’aquesta trobada neix una energia única. Tot flueix amb una
lleugeresa sorprenent, com si les peces ja existissin i nosaltres
només les ajudéssim a aparèixer.
És difícil posar en
paraules la felicitat que significa treballar al seu costat: és una
d’aquelles complicitats que la vida regala molt poques vegades.
La seva poesia no il.lustra la meva obra ni la meva obra explica els seus versos. El que fem és dialogar. La paraula i la matèria es troben en un punt molt íntim, on tot és suggerit, no imposat. Per mi, els seus poemes tenen cos, textura i respiració, i això connecta molt amb la manera com jo entenc la pintura i l'escultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada