És un honor per a mi donar a conèixer a un gran fotògraf i a la vegada persona, Josep Burset.
El vaig descobrir per atzar al Instagram i les seves fotografies em van encisar...
Et deixen sense paraules!
@ josepburset
Quina va ser la primera vegada que vas fer el "click" a una càmera"?
La veritat és que sempre m'ha meravellat la facultat que té la fotografia d'aturar el temps. Ara, amb el vídeo, podem explicar totalment una història, del principi a la fi. Per contra, la fotografia, només ens consta un instant. Sembla que hàgim robat aquest moment al pas del temps, i que el fem inalterable al rellotge, que el fem inmortal.
D'aquesta manera, podem pensar en la nostra versió del que ha passat abans i del que passarà després de ser presa la fotografia. Ve a ser un xic com un llibre, en que el guió és el mateix per tothom però cada persona en té la seva particular versió.
La meva primera xicota treballava en un laboratori fotògrafic. He de confessar que, gràcies a ella, vaig començar a fer fotos. Amb el temps vaig anar millorant la meva tècnica, vaig passar del paper a la diapositiva i més tard, em vaig endinsar en el món de la fotografia digital. Crec que aquest punt és molt important: el fet de que quan una persona veu una obra meva, hi pot reconèixer trets de temàtica, composició o edició.
Vaig començar a fer fotografia de carrer a Girona a principis de l'any 2012, quan no hi havia encara ningú que apostés per aquest estil a la ciutat. Crec que aquest és l'estil on em sento més a gust, encara que intento oferir molta variació de temàtiques per no cansar a l'espectador i per mantenir sempre viva la curiositat creativa. Sempre intento incloure en tots els estils elements per fer pensar a l'espectador, per fugir de l'avorriment. Crec que la fotografia, com a art ha de ser una cosa viva, estimulant, que ens lliga a la realitat i al mateix temps ens fa pensar.
M'impressionen les teves fotografies de la teva etapa de repartidor de diaris... captaves el moviment...
Repartir diaris cada dia era una feina molt feixuga que no em deixava gairebé temps per fer fotos. Cada dia passava més de dues hores repartint diaris de bon matí pels carrers de la Bisbal d'Empordà. Amb el temps, vaig decidir treure partit de la situació. De bon matí, la llum sempre és molt bona per fer fotografies. A més, aquella hora surt al carrer molta gent singular, diferent, a qui podia retratar. Llavors, els caps de setmana, quan no tenia tanta pressa, agafava la motxilla amb la càmera i aprofitava per fer fotos.
Per aquest projecte, vaig decidir fer autoretrats per llocs on passava normalment a repartir diaris. Buscava la composició i, quan tenia la càmera preparada al trespeus, posava el temporitzador i corria amb la bici i passar mentre es feia la foto. Amb el temps, vaig crear un "alter" ego: "el noi dels diaris". Una figura desenfocada i moguda que pedalava de bon matí pels carrers de la Bisbal. Quan recordo aquells temps, penso en la meva dèria per la fotografia i el meu esperit de superació.
El sentit de l'humor és molt present en les teves imatges... quasi cinematogràfiques...
El cinema m'agrada molt i jo intento en moltes de les meves fotos explicar històries. Per suposat les històries són incompletes. Deixo per la persona que veu la foto una porta oberta per pensar en el que ha passat abans o després de fer la foto. Jo em dedico a donar un tast, a encebar la imaginació de qui veu la foto. Després tothom pot fer la seva interpretació de la història.
Crec que el sentit de l'humor present en les meves fotos ve de la joia de viure i el meu afany per compartir tota la bellesa que trobo en la gent i les coses quotidianes. Aquest és el missatge que vull transmetre: "joie de vivre".
Com t'ho fas per fer uns retrats tant extraordinaris?
Algunes tribus de llocs remots no es deixen fer fotos perquè diuen que la fotografia roba l'ànima. Crec que tenen un xic de raó. Si un retrat és capaç de copsar un gest, una mirada característica d'una persona, vol dir que s'ha apropat un xic a la seva essència, a la seva ànima. En una paraula, que l'ha fet immortal.
Al carrer, quan trobo una persona a qui vull fer un retrat, sempre m'apropo a ella d'una manera amable, fent-li veure que és única, que m'agrada el seu estil i que per això la considero apropiada per fer un retrat. Parlo amb ella d'una manera propera, amb complicitat, perquè es relaxi i em deixi entrar un xic dins el seu món. Al cap d'uns minuts comença a deixar sortir el seu jo real i jo estic apunt per fer el retrat.
Què és per a tu la "Síndrome de Stendhal"?
La definició de "Síndrome de Stendhal" la podreu trobar a internet. Per mi vol dir sentir que una obra d'art ens ha arribat al fons de l'ànima en tota la seva magnitud i significat. Ens ha tocat en aquell raconet que tots tenim.
Jo crec que els artistes ens hem d'esforçar en que el significat des nostres treballs arribi a les persones que els veuen. L'eina que ens ha d'ajudar a fer això ha de ser la tècnica. Si aquest missatge es perd o es mal interpreta, jo crec que es perd l'essència de l'obra artística. Ara que parlem d'art, m'agradaria fer una distinció que darrerament he pensat als treballs artístics:
Art sublim - són les obres que ens deixen entendre el seu significat, que ens conmouen i ens desperten sentiments i emocions. En una paraula, ens fan sentir que no estem fets només de matèria, sinó que hi ha alguna cosa més.
Art escènic - són les obres que, encara que no tinguin una gran força comunicativa, també poden despertar sentiments i emocions. A més són agradables als ulls. Per exemple una foto o un quadre d'un paisatge.
Art estàtic - són les obres que, primer de tot ens fan aturar (quedem en una posició estàtica) per intentar entendre'n el significat. Seguidament en fugim com si haguéssim estat enrampats per un objecte carregat amb electricitat estàtica. Per suposat, estic parlant de moltes obres qualificades com a "art modern".
Els meus referents com a fotògraf són dos fotògrafs de carrer. La fotografia de carrer per mi s'apropa molt a l'essència d'aquest art. Copsar aquell moment, únic i irrepetible, té molt a veure amb el que antigament anomenaven "instantània". El fotògraf de carrer és un xic com un caçador: pacient, ràpid, intuïtiu. Per això has de dominar la tècnica i tenir una sensibilitat especial per veure què pot passar en cada moment i decidir el moment de fer la presa.
Hi ha molts artistes que, amb la seva obra, m'han ensenyat el que m'agradaria mostrar amb el meu treball. Primer m'agradaria fer esment a Edgar Degas, pintor impressionista que va marcar un abans i un després en la composició. M'agrada molt l'obra d'Henry Cartier Bresson. Ell va ser el primer en saber mostrar tota la bellesa del carrer i les coses quotidianes. Al nostre país tenim el referent d'en Francesc Català Roca que, en uns anys molt difícils, va saber també mostrar tots els contrasts del seu moment.
Francesc Català Roca
Les xarxes socials són eines efectives per fer arribar el missatge a molta gent, que és el que els artistes en definitiva volem. El fet de penjar com a mínim una foto cada dia sobre temes variats, dóna una idea del meu treball. Tot plegat és un camí de llarg recorregut, com una deu amagada que va omplint un estanc poc a poc i que, encara que l'aigua s'evapori o vagi sobreeixint, treballa amb renovada constància per fer arribar el seu missatge.
També m'omple de joia tota la bellesa de moltes fotos que he trobat a Instagram, moltes persones interessants aquí he conegut, i molts imitadors que m'han mostrat que el meu treball val la pena a tenir en compte.
La joia que he triat és l'anell "Pètals". Encara que sempre fas servir dissenys geomètrics en les teves creacions, aquí has sabut combinar perfectament les línies amb la imperfecció "perfecta" de la natura. Formes i textures que desperten els sentits.
La veritat és que sempre m'ha meravellat la facultat que té la fotografia d'aturar el temps. Ara, amb el vídeo, podem explicar totalment una història, del principi a la fi. Per contra, la fotografia, només ens consta un instant. Sembla que hàgim robat aquest moment al pas del temps, i que el fem inalterable al rellotge, que el fem inmortal.
D'aquesta manera, podem pensar en la nostra versió del que ha passat abans i del que passarà després de ser presa la fotografia. Ve a ser un xic com un llibre, en que el guió és el mateix per tothom però cada persona en té la seva particular versió.
La meva primera xicota treballava en un laboratori fotògrafic. He de confessar que, gràcies a ella, vaig començar a fer fotos. Amb el temps vaig anar millorant la meva tècnica, vaig passar del paper a la diapositiva i més tard, em vaig endinsar en el món de la fotografia digital. Crec que aquest punt és molt important: el fet de que quan una persona veu una obra meva, hi pot reconèixer trets de temàtica, composició o edició.
Vaig començar a fer fotografia de carrer a Girona a principis de l'any 2012, quan no hi havia encara ningú que apostés per aquest estil a la ciutat. Crec que aquest és l'estil on em sento més a gust, encara que intento oferir molta variació de temàtiques per no cansar a l'espectador i per mantenir sempre viva la curiositat creativa. Sempre intento incloure en tots els estils elements per fer pensar a l'espectador, per fugir de l'avorriment. Crec que la fotografia, com a art ha de ser una cosa viva, estimulant, que ens lliga a la realitat i al mateix temps ens fa pensar.
M'impressionen les teves fotografies de la teva etapa de repartidor de diaris... captaves el moviment...
Repartir diaris cada dia era una feina molt feixuga que no em deixava gairebé temps per fer fotos. Cada dia passava més de dues hores repartint diaris de bon matí pels carrers de la Bisbal d'Empordà. Amb el temps, vaig decidir treure partit de la situació. De bon matí, la llum sempre és molt bona per fer fotografies. A més, aquella hora surt al carrer molta gent singular, diferent, a qui podia retratar. Llavors, els caps de setmana, quan no tenia tanta pressa, agafava la motxilla amb la càmera i aprofitava per fer fotos.
Per aquest projecte, vaig decidir fer autoretrats per llocs on passava normalment a repartir diaris. Buscava la composició i, quan tenia la càmera preparada al trespeus, posava el temporitzador i corria amb la bici i passar mentre es feia la foto. Amb el temps, vaig crear un "alter" ego: "el noi dels diaris". Una figura desenfocada i moguda que pedalava de bon matí pels carrers de la Bisbal. Quan recordo aquells temps, penso en la meva dèria per la fotografia i el meu esperit de superació.
El sentit de l'humor és molt present en les teves imatges... quasi cinematogràfiques...
El cinema m'agrada molt i jo intento en moltes de les meves fotos explicar històries. Per suposat les històries són incompletes. Deixo per la persona que veu la foto una porta oberta per pensar en el que ha passat abans o després de fer la foto. Jo em dedico a donar un tast, a encebar la imaginació de qui veu la foto. Després tothom pot fer la seva interpretació de la història.
Crec que el sentit de l'humor present en les meves fotos ve de la joia de viure i el meu afany per compartir tota la bellesa que trobo en la gent i les coses quotidianes. Aquest és el missatge que vull transmetre: "joie de vivre".
Algunes tribus de llocs remots no es deixen fer fotos perquè diuen que la fotografia roba l'ànima. Crec que tenen un xic de raó. Si un retrat és capaç de copsar un gest, una mirada característica d'una persona, vol dir que s'ha apropat un xic a la seva essència, a la seva ànima. En una paraula, que l'ha fet immortal.
Al carrer, quan trobo una persona a qui vull fer un retrat, sempre m'apropo a ella d'una manera amable, fent-li veure que és única, que m'agrada el seu estil i que per això la considero apropiada per fer un retrat. Parlo amb ella d'una manera propera, amb complicitat, perquè es relaxi i em deixi entrar un xic dins el seu món. Al cap d'uns minuts comença a deixar sortir el seu jo real i jo estic apunt per fer el retrat.
Què és per a tu la "Síndrome de Stendhal"?
La definició de "Síndrome de Stendhal" la podreu trobar a internet. Per mi vol dir sentir que una obra d'art ens ha arribat al fons de l'ànima en tota la seva magnitud i significat. Ens ha tocat en aquell raconet que tots tenim.
Jo crec que els artistes ens hem d'esforçar en que el significat des nostres treballs arribi a les persones que els veuen. L'eina que ens ha d'ajudar a fer això ha de ser la tècnica. Si aquest missatge es perd o es mal interpreta, jo crec que es perd l'essència de l'obra artística. Ara que parlem d'art, m'agradaria fer una distinció que darrerament he pensat als treballs artístics:
Art sublim - són les obres que ens deixen entendre el seu significat, que ens conmouen i ens desperten sentiments i emocions. En una paraula, ens fan sentir que no estem fets només de matèria, sinó que hi ha alguna cosa més.
Art escènic - són les obres que, encara que no tinguin una gran força comunicativa, també poden despertar sentiments i emocions. A més són agradables als ulls. Per exemple una foto o un quadre d'un paisatge.
Art estàtic - són les obres que, primer de tot ens fan aturar (quedem en una posició estàtica) per intentar entendre'n el significat. Seguidament en fugim com si haguéssim estat enrampats per un objecte carregat amb electricitat estàtica. Per suposat, estic parlant de moltes obres qualificades com a "art modern".
Un referent artístic que t'hagi marcat...
Els meus referents com a fotògraf són dos fotògrafs de carrer. La fotografia de carrer per mi s'apropa molt a l'essència d'aquest art. Copsar aquell moment, únic i irrepetible, té molt a veure amb el que antigament anomenaven "instantània". El fotògraf de carrer és un xic com un caçador: pacient, ràpid, intuïtiu. Per això has de dominar la tècnica i tenir una sensibilitat especial per veure què pot passar en cada moment i decidir el moment de fer la presa.
Hi ha molts artistes que, amb la seva obra, m'han ensenyat el que m'agradaria mostrar amb el meu treball. Primer m'agradaria fer esment a Edgar Degas, pintor impressionista que va marcar un abans i un després en la composició. M'agrada molt l'obra d'Henry Cartier Bresson. Ell va ser el primer en saber mostrar tota la bellesa del carrer i les coses quotidianes. Al nostre país tenim el referent d'en Francesc Català Roca que, en uns anys molt difícils, va saber també mostrar tots els contrasts del seu moment.
Francesc Català Roca
Instagram t'ha ajudat a donar a conèixer
la teva vessant més "humana"?
També m'omple de joia tota la bellesa de moltes fotos que he trobat a Instagram, moltes persones interessants aquí he conegut, i molts imitadors que m'han mostrat que el meu treball val la pena a tenir en compte.
Escull una de les meves joies que més t'agradi
La joia que he triat és l'anell "Pètals". Encara que sempre fas servir dissenys geomètrics en les teves creacions, aquí has sabut combinar perfectament les línies amb la imperfecció "perfecta" de la natura. Formes i textures que desperten els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada