Hola amics!
Tal com us vaig prometre, aquí teniu les dues comissàries, la Ingrid Guardiola i la Marta Sureda de l'exposició "Pioneres del cinema" que es mostra al Museu del Cinema.
Llegint aquesta conversa (una de les més extenses en quan a contingut que he fet) aprendreu moltes coses!
Són super cultes!
Segur que us encanta!
Quan fa que us apassiona el cinema?
Ingrid:
El cinema m'apassiona des d'adolescent, quan en una setmana (o així ho recordo) van coincidir a la televisió (la 2) Otto e Mezzo de Fellini i Pierrot le Fou de Godard. No sabia molt bé per què eren genials aquelles dues pel.lícules, però sí que tenia la certesa que acabava de veure quelcom excepcional que m'explicava les coses d'una manera que mai havia vist fins llavors.
També em dedicava a grabar en VHS clàssics de la història del cinema en funció del nombre d'estrelles que li posaven al diari., així vaig aconseguir tenir més de 300 VHS amb programes dobles. Amb els amics de Girona quedàvem per beure i mirar pel.lícules, així vaig arribar, entre d'altres, a Tarkoski, Cassavetes, Fellini, tot Godard, Bergmann, Herzog.
El 1999 van passar Arrebato de Zulueta a TVE, jo tenia 19 anys, molts joves que llavors tenien de 18 a 25 anys recorden aquella reveladora sessió.
El cinema també va fer que anés a Barcelona a estudiar Comunicació Audiovisual i també que, uns anys després, el 2005, entréssim al Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut.
Pierrot le Fou de GodardCom us va sorgir la idea de fixar l'exposició en el món de les dones? Potser és que són les més oblidades?
Si et fixes amb la resposta anterior, no hi ha cap referent femení, els nostres referents femenins passen per la literatura (Virginia Woolf, Clarice Lispector, Alejandra Pizarnik, Marina Tsvetaeva Maria Mercè Marçal, Ingeborg Bachmann, entre moltes d'altres) i també per casa, les germanes, les mares, les amigues. Vam adonar-nos d'aquesta falta en el cinema, d'aquesta poca visibilitat que tenen les dones, per això vam decidir fer un curs al Museu del Cinema dedicat a estudiar algunes professionals (cineastes, guionistes, muntadores, actrius) de la història del cinema.
Aquesta va ser la lavor del projectes. El resultat final no és tant una exposició com una sala de visionat amb quatre vídeos-assaigs rodejats per quatre retrats de l'artista Btoy dedicats a Anita Loos, Alice Guy, Clara Bow i Lillian Gish.
De seguida vam pensar amb l'Andrea perquè és una persona que ha dedicat molta part de la seva vida a il.lustrar actrius dels orígens del cinema.
Lilian Gish
Clarice Lispector
Va ser difícil la recerca en trobar els arxius i les imatges?
No sempre és fàcil trobar informació sobre el tema però tampoc volíem ser exhaustives, no té sentit ni és factible (materialment i discursivament parlant) voler-ho abordar tot.
Vam centrar-nos en el món occidental, Estats Units, Europa, que és el que ens queda més, aprop a nivell cultural. Part de la documentació és fruit de les entrevistes que hem fet a algunes professionals (Mar Coll, Neus Ballús, Laura Merino, Lupe Pérez, Virginia García del Pino, Núria Esquerra) i a experts i expertes (Eulàlia Iglesias, Àngel Quintana, Imma Merino, Esteve Riambau, Andrés Hispano, Nacho Moreno, Elena Oroz, Natalia Piñuel, Maria Ruido).
Cada vídeo s'estructura diferent: Al bloc "actrius" les entrevistes són el fil conductor d'una estructura dividida en la mirada masculina, el primer pla, els estereotips femenins al cinema i la construcció de models socials, a "cineastes": ens centrem més amb les pioneres dels orígens (Alice Guy, Lois Weber) altres cinematogries (Elvira Notari Preobrajenskai, etc) i cineastes perifèriques (documental, cinema domèstic) ens centrem en dones guionistes als EUA (1910-1950); i al darrer blog, "muntadores", anem dels orígens, passant per la transició al sonor. les pioneres de Hollywook (Rose Smith, Margareth Booth, Anne Bauschens, Viola Lawrence, Barbara McLean, les pioneres russes (Elisaveta Svilola, Esfir Shub), les muntadores europees dels anys 40 fins a l'actualitat (des de Marguerite Renoir, fins a Nelly Quettier, passant per Alma Reville, Jolanda Benvenutti, Agnes Guillemot o Beate Mainka - Jellinghaus), fins a arribar a les muntadores del Nou Hollywood (Dede Allen, Verna Fields, Thelma Schoonmaker, Sally Menke, Marcia Lucas).
A la nostra pàgina web hi ha penjada la bibliografia i referències que hem utilitzat perquè la gent disposi també del full de ruta.
Moltes d'aquestes imatges les hem aconseguit gràcies a Internet, sense Internet un projecte amb tants pocs recursos econòmics (2.000 euros en total) no hagués estat possible, a més a més, com que és un projecte educatiu, divulgatiu, sense explotació comercial, podem utilitzar alguns d'aquests recursos.
Amb quina de les protagonistes de l'exposició us quedeu?
Amb totes i cada una d'elles. Els historiadors són els que han fet una selecció, massa reduïda, massa escueta, pràcticament invisible d'aquestes dones, no repetirem nosaltres el mateix error.
En la presentació parlàveu de lo difícil que ha sigut per les dones donar-se a conèixer. Ara és igual de difícil o ha canviat molt?
Parlàvem de les dones en el món del cinema. Una de les nostres tesis que subjau en alguns vídeo-assaigs és que quan entren els diners, les dones deixen d'estar a càrrecs de responsabilitat en els projectes. Passa el mateix en el món de la ciència, de la política i potser està canviant una mica en el món de l'empresa.
El cinema és un ofici coral i des dels seus orígens sempre hi han hagut moltes dones, sobretot en les feines de muntantge, de script, de guió i d'actrius. De la mateixa manera que el sonor expulsa de forma important moltes dones en la sala de muntatge perquè passa a considerar-se un ofici tècnic, la dona és expulsada dels llocs de responsabilitat amb l'entrada del Sistema d'Estudis de Hollywood.
És molt difícil comparar diferents moments històrics, però avui en dia els estudis demostren el mateix: que la violència de gènere no decreix, que les dones cobren menys per exercir les mateixes funcions que els homes pel fet des ser dones, i la falta de presència de dones per activa i per passiva, en alguns sectors de la cultura en concret i de l'esfera pública en general. La dona visible en l'esfera pública sovint és més un anti-model de dona que la perjudica més en imatge que no un exemple per la ciutadania. És una dona contruïda des de l'imaginari masculí, ho veiem molt clar amb les Belline que va imposar Berlusconi a Telecinco.
Ahir feiem un reportatge sobre un grup de pop femení a Birmània i elles deien que no agradaven als nois perquè volien noies més nenes, inocents, més ridícules al final. També corria per internet una notícia d'una secta cristiana nordamericana en auge que ha tret un llibre sobre com pegar la teva dona, "el comfort després del sacrifici", ho anomenen, al.lucinant i denunciable.
De fet vivim en en un país on es vol aprobar una llei contra l'avortament, és la prova definitiva del que Nacho Moreno explica al blog d'Actrius com a backlash cultural, és un gran retrocés.
La seva web del projecte de l'exposició: http: //www.pioneresdelcinema.cat/
Ja ho veieu, dues dones amb gran personalitat, que no es tallen un pèl. Reinvidiquen la figura de la dona per sobre de tot. I tenen documents i imatges que ho demostren!
Al percebre la gran passió i els seus gustos una exclama: Que gran és el cinema!
En la presentació parlàveu de lo difícil que ha sigut per les dones donar-se a conèixer. Ara és igual de difícil o ha canviat molt?
Parlàvem de les dones en el món del cinema. Una de les nostres tesis que subjau en alguns vídeo-assaigs és que quan entren els diners, les dones deixen d'estar a càrrecs de responsabilitat en els projectes. Passa el mateix en el món de la ciència, de la política i potser està canviant una mica en el món de l'empresa.
El cinema és un ofici coral i des dels seus orígens sempre hi han hagut moltes dones, sobretot en les feines de muntantge, de script, de guió i d'actrius. De la mateixa manera que el sonor expulsa de forma important moltes dones en la sala de muntatge perquè passa a considerar-se un ofici tècnic, la dona és expulsada dels llocs de responsabilitat amb l'entrada del Sistema d'Estudis de Hollywood.
És molt difícil comparar diferents moments històrics, però avui en dia els estudis demostren el mateix: que la violència de gènere no decreix, que les dones cobren menys per exercir les mateixes funcions que els homes pel fet des ser dones, i la falta de presència de dones per activa i per passiva, en alguns sectors de la cultura en concret i de l'esfera pública en general. La dona visible en l'esfera pública sovint és més un anti-model de dona que la perjudica més en imatge que no un exemple per la ciutadania. És una dona contruïda des de l'imaginari masculí, ho veiem molt clar amb les Belline que va imposar Berlusconi a Telecinco.
Ahir feiem un reportatge sobre un grup de pop femení a Birmània i elles deien que no agradaven als nois perquè volien noies més nenes, inocents, més ridícules al final. També corria per internet una notícia d'una secta cristiana nordamericana en auge que ha tret un llibre sobre com pegar la teva dona, "el comfort després del sacrifici", ho anomenen, al.lucinant i denunciable.
De fet vivim en en un país on es vol aprobar una llei contra l'avortament, és la prova definitiva del que Nacho Moreno explica al blog d'Actrius com a backlash cultural, és un gran retrocés.
La seva web del projecte de l'exposició: http: //www.pioneresdelcinema.cat/
Ja ho veieu, dues dones amb gran personalitat, que no es tallen un pèl. Reinvidiquen la figura de la dona per sobre de tot. I tenen documents i imatges que ho demostren!
Al percebre la gran passió i els seus gustos una exclama: Que gran és el cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada