Conversa amb l'escultor Lluís Gálvez, el Borni

Hola amics!

Com us vaig prometre, avui coneixerem, en Lluís Gálvez, en Borni, com li diuen. La seva obra reflecteix la personalitat d'un home de caràcter.

Segur que us agrada! 

La passió per l'Art et ve de jovenet?

Sí, de molt jove m'atreia la fotografia. En les excursions que feiem al Centre Casino Cultural de Cornellà del Llobregat sempre que podia feia fotos.

Eren els temps de la transició del franquisme i crèiem en la democràcia, avui estem en severa regressió de les llibertats i drets dels ciutadants i va ser allà on em vaig formar com a persona, en molts aspectes va ser la meva escola de "calor particular" com diria Radio Futura.

L'escultura neix posteriorment, ja era més gran i sorgeix naturalment per una necessitat interior després de patir una separació.

Inconscientment vaig començar a recollir materials de diferents llocs i els enmagatzemava al taller. Vaig començar a jugar amb ells, a mirar-los d'una altra forma, a deixar-me seduïr per ells, i vaig veure que aquestes pedres, ferros, fustes i diversos materials, tots procedents de reciclatge tenen una vida i una força que el material nou no trasment, encara que a mida que vas avançant, incorpores altres elements.

Quan vas fer la teva primera escultura?

Quan tenia 37 anys, però les feia i les enmagatzemava al taller. Per a mi era una teràpia personal. Vaig descobrir les tres dimensions, em vaig apassionar amb l'escultura i va arribar el dia que em vaig atrevir a ensenyar-ho.

Utilizes materials com el ferro, el vidre, la fusta, què et seduix d'ells?

El que han viscut aquests materials. La història que t'expliquen i transmeten, el diàleg que s'estableix amb ells, i finalment, l'acord a que arribes amb el seu permís, perquè cadacún d'ells, tria la combinació que determina el procés de la peça. L'escultura ha de tenir ànima, ha de comunicar sentiment o sensacions, no pots enganyar-la, camuflar-la o fer que sigui només un objecte estètic.

Ha de transmetre, i això no és fàcil. S'ha de saber parar i no carregar-la.

Amb el temps, m'adono que el llenguatge ha de ser senzill, però contundent. L'estil, el segell de l'escultor no ha d'estar subjecte a modes ni interessos de comercialització. Aquesta és la meva visió.

Els busques o t'apareixen a l'hora de crear?

Picasso va dir una frase que és molt certa: "Que las musas te cojan trabajando..."
Per a mi, és entrar al taller i abans haver macerat la idea.

Tens algunes referències d'escultors que t'hagin marcat?

Brancussi, Anthony Caro, Julio González, Smith, Chillida, Oteiza, Pladevall, Plensa, Álvarez, Costa, Armengol, Canals, Abellí, etc...

                                                  

 










Julio González




Oteiza

                                                                                                                                  Ció Abellí







 Plensa






                                                                 
                                                             

 
        Pladevall
                                     
                                                                                        
                                                                                                        

I dels que t'agraden, perquè t'agraden?

Per la forma en que tracten els materials, per la manera t'entendre l'escultura, per el seu llenguatge. Cadascún d'ells desde la seva concepció de la matèria, del volum i de l'espai, i per la seva manera de veure les tres dimensions.


La llibertat interior és el que et mou per crear?

Sí, realment és la manera de deixar fluïr, jo és quan més disfruto. Entrar al taller sense cap idea preconcebuda i jugar a veure que surt.



El segell de l'artista arriba de manera espontànea o al llarg del temps?

Jo penso que el dóna el teu treball i el temps. Trobar el teu camí d'expressió és un trajecte que dura tota la teva vida. 

 



Parles que l'art principalment ha de tenir un llenguatge contundent, però com s'aconsegueix?

No ho sé, però jo personalment crec que quan estàs davant d'una obra, has de sentir que comunica amb força, que estàs jugant amb el volum, i amb l'espai i amb la idea o sensació que l'artista ha volgut transmetre. No és fàcil crear amb el mínim i comunicar el màxim. 

Creus més amb les inciatives individuals o les institucionals a l'hora de difondre l'Art?

Crec que sense artistes que facin la seva feina no hi ha caldo de cultiu i per tant es perden aportacions a l'Art.
Hi ha una musculatura artística individual que no pas institucional. 
Som en una època molt difícil per poder difondre els treballs dels artistes: desapareixen galeries i els canals convencionals no serveixen gaire. Se n'han d'inventar d'altres per difondre la teva obra i poder arribar a un públic més ampli.
Hi ha algunes institucions que tracten de recolzar i difondre l'Art i d'altres que són pantalles per justificar la seva estructura.
La pèrdua de l'energia artística va en detriment d'una societat més culta, més lliure i plural.



Ja ho veieu, en Lluís és un home amb les idees molt clares, que sap el que vol i és persona molt culte. Coneix quins són tots els seus artistes contemporanis, cosa que l'ajuda a saber quin ha de ser el seu segell personal i artístic.


La seva pàgina web: www.elborni.com