divendres, 14 de desembre de 2018

Descobrim el talent de l'Anna Pascual



Hola què tal?

La protagonista del "Tastet" és la de la gran dissenyadora de moda, Anna Pascual. Dona amb gran personalitat i  coratge.
El seu és un estil sobri i amb moltíssima distinció.
 





Què tal l’experiència de participar en el GIMODA?

L’experiència de participar amb GIMODA, personalment i centrant-me només amb mi va ser brutal. Cal dir que va ser la meva primera desfilada com a jove amateur i evidentment les primeres vegades sempre queden, i jo he tingut la sort que puc dir que va ser a per bé. La meva, va ser una desfilada “a contra-rellotge”, ja que amb un mes just, vaig haver de preparar el projecte i confeccionar 3 vestits,  que m’havia d’ imaginar, i més amb el gran nivell que hi ha, que escollirien el meu projecte per desfilar. Vaig passar molts nervis, però la recompensa ha merescut molt la pena.


 
 
 
 
 
 Explica’ns el que fa una patronista...

Bé, els patronistes som un important punt de connexió entre el dissenyador i les fases de fabricació d’un article, en aquest cas parlem de roba de vestir. Nosaltres som qui hem d’interpretar el dibuix del dissenyador i després treure el patró (la plantilla, perquè tothom ho pugui entendre), d’aquella prenda que ha dibuixat i així passar-la a roba, marcar-la, tallar-la i confeccionar la prenda. Normalment partim d’uns patrons base que ja tenim fets per així agilitzar la producció i no haver de partir sempre de zero, i a partir d’ aquests, els copiem i realitzem la transformació de la prenda que el dissenyador vol realitzar.






La moda es treballa sota pressió?


En aquesta pregunta m’agradaria separar dos conceptes, és a dir, parlant pel que m’afecta a mi, penso que no, que no treballo sota pressió, perquè justament el que busco en la prenda dissenyada i confeccionada es que es diferenciï de la resta i sobretot que no tingui res a veure amb la tendència generada per grans multinacionals i així allunyar-me de l’obsolescència prematura. Per altre banda si ens regim al moviment i tendències de grans multinacionals, en certa manera sí es treballa sota pressió, perquè avui dia la moda va a la velocitat de la llum,  i si aquest any es porten els volants i plisats has de contar que el vinent les grans empreses faran que es portin les línies planes i les faldilles de tub, i per tant, si es vol seguir amb la tendència del moment seguir aquest tipus de velocitat el que implica es que has de tenir una visió futurista perquè dibuixar i confeccionar una prenda comporta moltes hores invertides i per tant una obsolescència més prematura.

Qui va ser Coco Chanel?
 
Ben lluny del famosisme o el prestigi que pugui tenir aquesta marca, per mi la senyora Grabielle Chanel significa molt. Chanel al segle XX durant la primera guerra mundial va saber innovar i va alliberar la donar de la elegància opulenta i poc pràctica de la “Belle époque” i va crear una línia de roba informal, senzilla i sobretot còmode, malgrat en la situació de guerra en la que es trobava i els evidents riscos d’ acceptació que aquest canvi de  vestimenta en la dona li comportava.


 

Vam passejar plegades veient botigues de roba... falta originalitat?

Analitzat la paraula original, que significa que no es cap còpia ni imitació d’altres, de totes les botigues que vam arribar a visitar, sí, lamentant-ho molt no hi ha originalitat, a excepció de la botiga Fortino Tapia, aquells models tant en teles com en confecció sí eren únics i originals. Ara m’agradaria fer una contra-pregunta; que entén la gent per originalitat i en la moda real de carrer seria acceptada? S’ha de vigilar amb la originalitat perquè si peques per massa et pot suposar la no acceptació i per tant un possible fracàs, per això es juga amb aquesta paraula ja no només en el disseny sinó en teixits, fornitures, etc...


 

Em vas parlar de l’important que era per a tu l’esquena en els teus dissenys... és sempre la gran oblidada?
 

Jo sempre he pensat que una esquena o un ombro al descobert és molt més sensual i sexy que un simple escot provinent, són dos parts del cos amb les que m’agrada molt jugar però evidentment tot i tenir-hi tendència et diré que no sempre son els grans oblidats.


 


 














Triar la tela adequada és el tot?
 
Tot és una paraula que engloba molts conceptes i dit així potser no és del tot cert. El disseny i la confecció el comparo amb un trenca closques, perquè hi han moltes peces a encaixar i tu pots tenir una roba d’una qualitat excel·lent però una confecció i unes fornitures pèssimes o viceversa un teixit de qualitat pèssima i una confecció i fornitures excel·lents que faci realçar el teixit i semblar que és de lo bo i millor, però si que és cert que triar una tela adequada per mi és el més difícil de tot el procés perquè segons la tela triada pensa que la visió del model et pot variar molt.



 
Digue’ns que és per a tu una dona elegant...
 
Sovint la paraula elegància es confon en la forma de vestir o inclús en portar un cognom: elegància = a vestir “pijo” o “dir-se...” i vull fer èmfasis en dir que no és així.
No perquè vesteixis de marques prestigioses o et codegis amb grans personalitats et fan ser una persona elegant i em fa pensar que la societat moltes vegades confon aquest terme amb el de popular.
En definitiva, indiferentment ja sigui dona un home l’elegància la forma un conjunt d’elements i normalment sol còrrer per la sang. Per mi, una persona elegant és la que destaca sobretot per la seva actitud formada pel bon gust, la distinció, senzillesa, delicadesa, naturalitat i bon fer.






 
 
 
 Un vestit per a cap d'Any
 
 
 
 

 
 
 
 
 
 
 

 

 
 
 
 
 
 

dijous, 29 de novembre de 2018


Hola amics!

Una imatge d'una de les creacions de la nostra propera protagonista...




divendres, 2 de novembre de 2018

Descobrim el talent de la Patrícia Maseda



Hola amics!
Avui donarem a conèixer a una gran artista, la escultora Patrícia Maseda. Dona amb gran sensibilitat artística i una enorme saviesa.
Segur que us encanta!!!


Com es va originar la comunicació sensorial amb el paper?


El primer contacte creatiu amb el paper i el cartró es va produir gairebé de manera inesperada. Un dia va arribar a les meves mans un tros de cartró de forma triangular que de seguida em va recordar a un element de l'arquitectura clàssica. Així va ser com, a partir d'un petit "frontó" de cartró, vaig crear la maqueta d'un temple grec inspirat en el Partenó d'Atenes.

Després del temple vaig continuar treballant amb el cartró introduint, a poc a poc, variacions amb el paper. De la mateixa manera que aquella primera forma triangular em va suggerir una imatge, el treball posterior amb el paper em va portar a crear formes més elaborades a partir de temes com la mitologia, la simbologia i el món dels somnis; però també, de l'estudi del rostre, de les emocions i de les mirades que s'anaven intuint en les noves escultures.

Enrere, doncs, quedava aquell treball inicial amb el cartró per donar pas a una nova etapa artística en que l'experimentació, ara sí amb el paper com a protagonista principal, ha anat evolucionant cap a unes obres més figuratives que són les que formen la col.lecció d'escultures que presento a les meves exposicions



El material és esencial a l'hora de fer l'obra?

El paper és un material d'art amb el qual es poden arribar a generar formes tant interessants com les que trobem en obres realitzades, per exemple, en marbre o en bronze.

A diferència d'aquests materials, el treball dels quals comporta un procediment tècnic més complex per les seves característiques, el paper ofereix una comunicació sensorial especial a l'hora de treballar-lo amb les mans, i permet que puguis anar intuint algunes formes entre els plecs que es van generant.



A l'hora de crear tens unes idees en ment o tot sorgeix de manera espontània?

En tota creació artística conflueixen el coneixement i la técnica, però també l'entusiasme.
L’obra d’art és el resultat de la interpretació que l’artista fa del món que l’envolta; però també és un reflex del seu món interior.
En aquest sentit, doncs, més que d’espontaneïtat hauríem de parlar d’una intencionalitat, conscient o no, a l’hora de crear. I també que el fet que l’atzar intervingui en el procés creatiu pot aportar a l’obra resultats molt interessants.




Dóna’ns a conèixer el que són les “serendipitats”…

Una serendipitat podria definir-se com el descobriment casual, de manera inesperada i sense planificació, d’alguna cosa.
L’art, com la vida, ens pot arribar a sorprendre, i molt! Només cal estar atents i observar.


De quina manera t'ha influït la mitologia grega? 

La cultura grega clàssica ha estat, des de sempre, un dels temes que m'han interessat a l'hora d'estudiar l'art, la filosofia i la mitologia.
Una gran part de les meves escultures s'inspiren en personatge dels mites que escriptors com Homer, Hesíode o Heròdot varen tractar en algunes de les seves obres principals. Així, doncs, déus com Hermes, semidéus com Aquil.les o monstres com el Minotaure o la Medusa són alguns dels exemples d'escultures en paper i en cartró fruit de la meva admiració cap a la cultura grega.

Però més enllà dels mites grecs, altres referents de mitologies com la romana, la nòrdica o l'eslava també es troben molt presents en la meva obra.

Actualment es poden veure algunes d'aquestes escultures, així com conèixer els mites als quals fan referència, a l'exposició " Diàlegs amb el mite", al Museu d'Art de Cerdanyola. 


Què va significar per a tu exposar als "Amics del Museu d'Art" de Girona?

Un començament. Pel fet mostrar les meves escultures per primera vegada, però també pel que suposava fer aquest pas: iniciar una nova etapa artística adquirint un compromís tant amb l'art com amb mi mateixa.




Tens algun referent pictòric que sigui esencial en la teva carrera?

Caspar David Friedrich (1774-1840), un dels principals exponents del Romanticisme alemany en pintura de paisatge.
Mark Rothko (1903-1970), pintor del moviment expressionista abstracte.
Quan contemplo les seves obres m'agrada entreveure en els grans "volums" de color del pintor americà alguns dels paisatges sublims del pintor alemany. "Així en aquesta inmensitat se'm nega el pensament: i naufragar m'és dolç en aquest mar", va escriure Giacomo Leopardi en el seu poema "Infinit" (1819). Uns versos que descriuen les sensacions que em desperta la contemplació d'aquestes pintures de gran intensitat emocional i espiritual.


Caspar David Friedrich




Una de les teves escultures és manejable i lliure...

Si parlem de l'obra "Sinergia" (2015) puc dir que és una escultura de cartró que mai està del tot acabada, ja que no manté la seva forma inicial i és fàcilment modificable quan la mous.
Es tracta d'una obra resultant de la recerca de noves formes i un clar exemple que no s'ha de deixar mai d'experimentar ni de cerca constantment vies de creació, ja que fa evolucionar tant a l'artista com a la seva obra.




La seva página web és: www.patriciamaseda.com



























dijous, 25 d’octubre de 2018



Hola amics!

El "Tastet" d'aquesta setmana és d'una artista que em fascina...
Mireu que maco!






Títol de l'obra: "El vent blanc"
Material: Paper
Any: 2018 
 

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Descobrim el talent de la Montse Rocabert






Hola amics!

La nostra protagonista és una gran artista, la Montse Rocabert. Amb una llarga trajectòria que ens explicarà els seus secrets en la creació...

 


Com t'arriba la inspiració?

La inspiració, com deia Pablo Picasso, "existeix però t'ha de trobar treballant", i és totalment cert, sigui quina sigui la teva activitat, il.lustració, fotografia, escriure, dissenyar o crear una obra artística de qualsevol tipus, requereix una gran dosis de creativitat i com no també d'inspiració. Si esperem que aquesta ens truqui a la porta, difícilment arribarà, potser millor començar per sentir que hi ha alguna cosa que t'apassiona, que tens una necessitat important de plasmar-ho o que tens un estímul pel qual comences a fer recerques, investigues i estires un fil conductor... a vegades visible però també et pot passar que aquest fil no sàpigues d'on ve o cap on va. Llavors en mig d'aquesta ebullició o efervescència et dóna un estímul necessari per avançar i poder continuar amb el teu treball.


T'és difícil fer la tria de colors?

No, gens, és una cosa que ni jo mateixa entenc massa, no tinc un patró, no em cal pensar si els colors que trio són complementaris, adequats o no, de fet em ve a la memòria una cançó de Raimon, "Oh, desig de cançons" en la que diu que ell no tria les cançons, doncs aquestes li venen a ell, quan? ni ell ho pot saber...
Doncs seria una mica això, els colors em venen a mi, em miren i van entrant pels ulls i per la pell i quan arriben es fan notar i alguns si volen es queden i fan niu, d'altres passen de llarg i queden amagats sota les capes de pintura... hi ha una col.laboració natural entre els colors i la meva mà que es complementa sense cap mena d'esforç i acaba sent una mena d'experiment o joc intuïtiu del qual en gaudeixo plenament.

 
Les teves pintures tenen com unes gotes allargassades... què vols comunicar amb elles?

Bona pregunta!! I alhora complicada de contestar-la... però som-hi!

Cada detall, per petit que sigui, cada quadre , cada obra, amaga infinitat d'anècdotes, sovint vivències viscudes, amb les capes de pintura, color i textura hi ha una història i forma part d'un univers riquíssim de moments personals, de la mateixa manera que es viu la vida, amb tota la seva naturalitat, des d'un malestar a un estar més conscient i calmat, el quadre també es va formant amb el seu conjunt de tots aquests elements.

A vegades utilitzo símbols, lletres, teixits o la pròpia pintura que cau en les diferents capes del quadre, m'agrada deixar en evidència que el regalim tingui la probabilitat d'esdevenir alguna cosa, potser ell sol no ens diu res però és en el seu conjunt de tota l'obra que pot suggerir o despertar el contingut i la interpretació. És com un teixit, que es van creuant el fils horitzontals i verticals, i sorgeix la trama de la tela, un fil sol no fa la tela, són milers de fils que s'han creuat a dalt i a baix per creuar una figura, és molt metàforic però vindria a ser això.




L'art ens serveix per plasmar emocions?

En el meu cas, no hi ha cap dubte. No puc plasmar una història sense passar pel filtre de les emocions o les reaccions que la vida contemporània em provoquen i que després intento traspassar en el llenç de manera més conscient o no. És com quan un escriptor, per exemple, a través del seu personatge principal, hi pot introduir i desvetllar contingut personal, ho veig com una mena d'alliberació i de coneixement profund cap a un mateix.

El meu art en aquest sentit és una resposta a la necessitat d'expressar alguna cosa, un diàleg propi, un aparador on mostro el meu sentir, en definitiva un espai vital que em fa sentir viva, més en pau i més feliç.


Veient les fotos dels rostres em ve una idea... una imatge val més que mil paraules?

És una dita o un tòpic? De fet, et puc dir que jo mateixa utilitzo molt aquesta frase... a vegades no hi ha res millor que veure les coses per entendre-les doncs està molt clar que la imatge sempre és molt més convincent i ràpida. En els darrers 80 anys, la fotografia i per tant la imatge, ha sigut un icona a nivell de reivindicació social, de protesta i denúncia i d’art en definitiva. Una bona foto sempre crea un moviment de consciència a l’espectador, una emoció, tant positiva com negativa, en els darrers temps l’evolució tecnològica que fa possible tenir una càmera a mà a l’instant, a través del mòbil, ha obert un camp de possibilitats molt gran a tothom, però com que estem utilitzant símbols per poder expressar-nos val a dir que no podem només quedar-nos amb els estereotips de les imatges doncs això seria imposar-nos una visió molt reduccionista del món de les llengües i de la paraula.

Quan em fas referència a “els rostres”, et puc dir que la imatge fotogràfica que veus és el resultat final, però durant el desenvolupament del projecte, el llenguatge va ser molt important i necessari, ens va permetre comunicar els nostres pensaments i sentiments, les d’històries i comèdies que els meus familiars varen representar amb el seu llenguatge corporal, van ser el motor per arribar finalment a captar aquella part de la interpretació que volia aconseguir. Va ser tot un procés fins arribar al resultat final i una experiència per a tots molt gratificant.

Avui encara em diuen que volen tornar a col·laborar amb un nou projecte fotogràfic, ells estan disposats, només els haig de dir quan i l’engranatge començarà a funcionar novament....



Ara que no ens sent ningú... Vas tenir al nostre admirat Pere Parramon de professor a l'Escola de la Mercè...

Hahahaha! Que bo!... (Ara que no ens sent ningú) et puc dir que va ser una experiència molt positiva...

Érem estudiants de la primera edició dels estudis d'EmaArt de l'Escola Municipal d'Art de Girona i el Pere Parramon era el nostre professor d'història de l'Art i també va formar part del jurat quan es varen presentar els projectes final d'estudis, que per cert, aprofito per dir-te, (ara que no ens sent ningú...) que el meu projecte "Joc de Seducció" va ser un dels tres finalistes en acabar aquesta edició al 2014.
Doncs com et deia, recordo molt bé les seves classes, eren plenes de contingut, però gens carregoses, el Pere es mostrava com un llibre obert pel qual havia recopilat un munt d'informació amb relats que ens el explicava de manera sorprenent, és a dir amb passió, penso que metafòricament parlant, ens feia viatjar, tenia aquest do d'anar una mica més enllà de la història com a tal i ens colapsava amb contingut que havia preparat de manera extra, per si volíem seguir indagant sobre allò que ens havia explicat, era un plus interessant que ell havia trobat en històries paral.leles, en vídeos, en pel.lícules, en exposicions i en imatges i això personalment a mi m'encantava.






































































dimarts, 2 d’octubre de 2018




Hola amics!

El "Tastet" d'avui és super pictòric!
En breu coneixerem el/la protagonista...






dijous, 20 de setembre de 2018

Descobrim el talent d'en Pere Parramon



Hola amics!
El protagonista de la preciosa obra d'Art ("Fred and Maria Weisman" de David Hockney del 1968) és... Pere Parramon!
Home de gran personalitat, lideratge i amb una fina ironia. Avui el coneixereu...
Segur que us deixa tots encisats.





La passió vital i l'escriptura van lligades?

 
En el meu cas, sens dubte. No puc concebre la vida sense passió, ni la passió sense l'escriptura. Per mi, escriure és una necessitat. És una forma de viure, de fet. Des de ben petit que visc acompanyat dels personatges, les situacions i les reflexions sobre les quals escric, com si aquestes ficcions fossin una capa de significat que se sobreposa a la vida quotidiana. Ep, i no perquè en vulgui fugir, de la realitat , sinó perquè precisament la realitat és tant gran que hi caben moltes coses.
 

El protagonista de la teva novel.la "El noi saltador i la reina dels guardians rossos" (Sd. edicions) és el teu alter ego?

 
Conscientment, no. Ara bé, les meves dues germanes, quan van llegir la novel.la em van dir que em veien reflectit en moltes de les actituds del noi que dona nom a la novel.la. Pensant-hi, sí que hi ha similituds notables. Per exemple, jo també vaig tenir un amic imaginari quan era un nen -bé, més ben dit, una amiga-; espero que ara ella estigui amb algun altre infant.
Sí que el noi saltador i jo compartim moltes coses, com la passió per l'art, la música i la lectura... fins i tot hem llegit (gairebé) els mateixos llibres, mira quina coincidència! Però en altres aspectes, en canvi, no podríem ser més oposats. Sobretot quant a la relació amb els pares, per a ell "complicada"-per dir-ho amb suavitat-, mentre que en el meu cas, afortunadament, només puc que mostrar-los el meu agraïment.
No, el noi saltador no és el meu alter ego. Ara bé, si jo hagués pogut viure als anys 30 i hagués pogut entrar a l'habitació d'aquella gran casa de Collserola on el tenien tancat, és algú que m'hauria agradat molt de conèixer.






He vist que et col.loques al costat de les obres d'art i després et fas una foto...



Ahahahaha, això és que has vist el meu perfil a Instagram!
Efectivament, m'agrada fer-me o que em facin fotos de manera que sembli que sóc dins d'una obra d'art, transitant el seu paisatge, o interactuant amb els seus protagonistes. D'aquí que totes les imatges comencin amb l'anglès inside, "a dins de".
Òbviament és un joc, però també té quelcom de metàfora sobre com podem entrar en els mons que ens ofereix l'art. Mons que també són en aquest.

De fet, el meu perfil en aquesta xarxa social és @pereidolia, una fusió entre "Pere" i la paraula "paridòlia",
que designa allò que ens ha passat a qualsevol de nosaltres tantes vegades quan veiem quelcom que en realitat no hi és, como una cara en una taca d'humitat o un drac en un núvol. Aquesta mena de mot híbrid, "pereidolia", per cert, no me'l puc atribuir.Va ser un suggeriment de l'amic que em va animar a formar part d'aquesta xarxa social; segons ell, algú apassionant per les imatges, havia de ser-hi!






Has sigut comissari de diverses exposicions. Què ha de tenir un artista perquè t'enamori?


 
Sí, n'he comissariat sol i també en equip. Des de fa un temps sempre ho faig amb la meva sòcia i amiga Laura Cornejo, amb qui ens complementem a la perfecció; de vegades fa una mica de por i tot, perquè, tot i tenir, per sort, punts de vista diferents, sovint avancem què pensa l'altre.
A l'hora de treballar amb un o una artista i poder bastir un discurs -perquè això són les exposicions, discursos- tant la Laura com jo necessitem que ell o ella sigui professional -cosa que de cap manera no exclou els joves o els emergents-, que creiem fermament en la seva obra i que hi trobem risc i capacitat per fer pensar. Com veus, parlem d'enamoraments tant emocionals com intel.lectuals, i, novament de passió.




Fred Lebail, "Laura i Pere" (2018)


Com va anar l'experiència de ser el president dels Amics del Museu d'Art de Girona?
 


Va ser un grandíssim honor que m'ho proposessin, i vaig intentar servir l'associació tant bé com vaig poder. Per sort vaig comptar amb una magnífica junta directiva! L'associació dels Amics del Museu d'Art de Girona és un important actiu en la vida cultural gironina, i formar-ne part vol dir fer un pas endavant per la defensa de l'art i de la cultura com a valors cívics. Se'ns dubte, ser-ne el president va ser una gran experiència, vital i professional.



Pere Parramon amb l'amiga honorària 2017 Lluïsa Bonal i la directora del museu, Carme Clusellas


Aquí teniu una frase genial d'en Pere... que palpa la seva sensibilitat...


"Com veus, Patrícia, m'apassionen les paraules i m'apassionen les imatges perquè amb totes elles es poden fer discursos, es poden explicar coses que ens acostin els uns als altres i que obrin diàlegs com els dels rostres del disseny de Jean Cocteau a la coberta d'El noi saltador i la reina dels guardians rossos".

Més a www.pereparramon.com


Oi que us ha agradat?

Doncs més endavant farem una segona part, perquè en Pere ens té moltes més coses que comunicar...!!!