dimarts, 18 de febrer del 2014

Conversa amb l'escultor Lluís Gálvez, el Borni




Hola amics!

Com us vaig prometre, avui coneixerem, en Lluís Gálvez, en Borni, com li diuen. La seva obra reflecteix la personalitat d'un home de caràcter.

Segur que us agrada! 







La passió per l'Art et ve de jovenet?


Sí, de molt jove m'atreia la fotografia. En les excursions que feiem al Centre Casino Cultural de Cornellà del Llobregat sempre que podia feia fotos.
Eren els temps de la transició del franquisme i crèiem en la democràcia, avui estem en severa regressió de les llibertats i drets dels ciutadants i va ser allà on em vaig formar com a persona, en molts aspectes va ser la meva escola de "calor particular" com diria Radio Futura.

L'escultura neix posteriorment, ja era més gran i sorgeix naturalment per una necessitat interior després de patir una separació.
Inconscientment vaig començar a recollir materials de diferents llocs i els enmagatzemava al taller. Vaig començar a jugar amb ells, a mirar-los d'una altra forma, a deixar-me seduïr per ells, i vaig veure que aquestes pedres, ferros, fustes i diversos materials, tots procedents de reciclatge tenen una vida i una força que el material nou no trasment, encara que a mida que vas avançant, incorpores altres elements.


Quan vas fer la teva primera escultura?

Quan tenia 37 anys, però les feia i les enmagatzemava al taller. Per a mi era una teràpia personal. Vaig descobrir les tres dimensions, em vaig apassionar amb l'escultura i va arribar el dia que em vaig atrevir a ensenyar-ho.




Utilizes materials com el ferro, el vidre, la fusta, què et seduix d'ells?

El que han viscut aquests materials. La història que t'expliquen i transmeten, el diàleg que s'estableix amb ells, i finalment, l'acord a que arribes amb el seu permís, perquè cadacún d'ells, tria la combinació que determina el procés de la peça. L'escultura ha de tenir ànima, ha de comunicar sentiment o sensacions, no pots enganyar-la, camuflar-la o fer que sigui només un objecte estètic.
Ha de transmetre, i això no és fàcil. S'ha de saber parar i no carregar-la.


Amb el temps, m'adono que el llenguatge ha de ser senzill, però contundent. L'estil, el segell de l'escultor no ha d'estar subjecte a modes ni interessos de comercialització. Aquesta és la meva visió.














Els busques o t'apareixen a l'hora de crear?

Picasso va dir una frase que és molt certa: "Que las musas te cojan trabajando..."
Per a mi, és entrar al taller i abans haver macerat la idea.




Tens algunes referències d'escultors que t'hagin marcat?

Brancussi, Anthony Caro, Julio González, Smith, Chillida, Oteiza, Pladevall, Plensa, Álvarez, Costa, Armengol, Canals, Abellí, etc...



                                                  

 










Julio González




Oteiza
                                                                                                                                  Ció Abellí







 Plensa






                                                                 
                                                             

 
        Pladevall
                                     
                                                                                        
                                                                                                        

I dels que t'agraden, perquè t'agraden?

Per la forma en que tracten els materials, per la manera t'entendre l'escultura, per el seu llenguatge. Cadascún d'ells desde la seva concepció de la matèria, del volum i de l'espai, i per la seva manera de veure les tres dimensions.


La llibertat interior és el que et mou per crear?

Sí, realment és la manera de deixar fluïr, jo és quan més disfruto. Entrar al taller sense cap idea preconcebuda i jugar a veure que surt.



El segell de l'artista arriba de manera espontànea o al llarg del temps?

Jo penso que el dóna el teu treball i el temps. Trobar el teu camí d'expressió és un trajecte que dura tota la teva vida. 










 



Parles que l'art principalment ha de tenir un llenguatge contundent, però com s'aconsegueix?

No ho sé, però jo personalment crec que quan estàs davant d'una obra, has de sentir que comunica amb força, que estàs jugant amb el volum, i amb l'espai i amb la idea o sensació que l'artista ha volgut transmetre. No és fàcil crear amb el mínim i comunicar el màxim. 









Creus més amb les inciatives individuals o les institucionals a l'hora de difondre l'Art?

Crec que sense artistes que facin la seva feina no hi ha caldo de cultiu i per tant es perden aportacions a l'Art.
Hi ha una musculatura artística individual que no pas institucional. 
Som en una època molt difícil per poder difondre els treballs dels artistes: desapareixen galeries i els canals convencionals no serveixen gaire. Se n'han d'inventar d'altres per difondre la teva obra i poder arribar a un públic més ampli.
Hi ha algunes institucions que tracten de recolzar i difondre l'Art i d'altres que són pantalles per justificar la seva estructura.
La pèrdua de l'energia artística va en detriment d'una societat més culta, més lliure i plural.



Ja ho veieu, en Lluís és un home amb les idees molt clares, que sap el que vol i és persona molt culte. Coneix quins són tots els seus artistes contemporanis, cosa que l'ajuda a saber quin ha de ser el seu segell personal i artístic.


La seva pàgina web: www.elborni.com 
 

dilluns, 17 de febrer del 2014




Hola amics!

El tastet d'aquesta setmana és l'obra d'un gran escultor, en Lluís Gálvez.

En breu el coneixereu!



dimecres, 12 de febrer del 2014

Primer sorteig

    

                                                                               
                                                                        
                                    




  Hola amics!



He renovat la meva pàgina web i per celebrar-ho faré un primer sorteig.



- Del que es tractaria es que em diguessiu la peça que més us agrada i m'escrivissiu al meu correu electrònic:
                                        
                                          patriciaplajoies@gmail.com




- I de tots vosaltres el qui guanyi li faré un 10% de la peça que esculli i li regalaré una pulsera tèxtil.




  Teniu fins el dia 20 de febrer!
 

 La meva pàgina web: www.patriciapla.com












dijous, 6 de febrer del 2014

Conversa amb la dissenyadora de bolsos "Tremendamiranda"




     Hola amics!


    Avui, tal com us vaig prometre tindriem una dissenyadora de complements,
    és la Marta Arco de Tremendamiranda.

   És una dona que s'ho ha fet tot ella, sense ajuda de ningú, i ha aconseguit
   crear un emblema i una marca de la seva línia de bolsos.

   Segur que us encanta!









    Quan vas fer la teva primera creació tèxtil?

    La primera peça que vaig realitzar va ser cap allà el 2008 (un collar de boles
    forrat de tela i adormat amb unes fornitures) inspirada en un altre collar que
    havia vist a l'aparador d'una botiga. Vaig pensar que podia fer algo similar
    adaptat al meu gust i el resultat va ser bastant satisfactori, cosa que em va 
    animar a crear més peces. Desde llavors sempre he treballat amb teles per a  
    realitzar tots els meus dissenys. 



    El passar de cosir a mà a passar a fer-ho a màquina ajuda a la creativitat?

    Ajuda a la creativitat en el sentit de que et permet guanyar temps de
    producció: no és el mateix cosir un bolso a mà que fer-ho amb la 
    màquina! Tot el temps que t'estalvies pots dedicar-lo a dissenyar noves
    peces. Per no parlar és clar dels acabats, que queden molt més nets.





   Tens algunes referències en dissenyadors de moda?

   La veritat és que no segueixo a cap dissenyador de moda amb la qual cosa
   no en tinc cap com a referència i no m'influeixen a l'hora de crear. Això no 
   vol dir que no m'interessi aquest món, i el que es porta, però com dic, a l'hora 
   de dissenyar no en tinc en compte les tendències del moment, les peces que
   faig són atemporals i no basades en modes passatgeres. De fet segueixo molt
   més a nous dissenyadors novells que tenen projectes similars al meu, que no
   pas als ja consolidats.


  
   Com vas aprendre a fer els teus primers bolsos? Els metàl.lics semblen molt
   difícils...

   Doncs puc dir-te que d'una manera totalment autodidacta, i amb el sistema
   de "ensayo-error"!!. No havia cosit a la vida, de fet els meus estudis són
   sobre disseny d'interiors, però no sobre disseny de moda. Així que mirant
   molts tutorials d'internet, fent proves i una mica d'intuició, vaig aconseguir
   fer el meu primer bolso, un de tanca metàl.lica.
   Realment qualsevol d'aquestes peces no és tant difícil de realitzar, un cop ja
   ho tens per la mà, però si que és veritat que al darrera hi ha molta feina a
   nivell de detalls que d'entrada no semblen importants, però que fan que el 
   bolso lluieixi en quan acabats. Aquí és on resideix la dificultat, en que els 
   detalls siguin quasi perfectes. 


     


  







   En què t'inspires?

   M'inspiro moltíssim quan vaig a comprar teles. Són aquestes les que em fan
   pensar en un o en un altre disseny, no totes les teles queden bé a tots els
   bolsos. També quan passejo per determinats barris de Bcn, com poden ser
   el Born o Gràcia, tant per la gent que hi passeja pel carrer com pels aparadors
   d'algunes botigues sobretot de roba: quan veig per exemple un estil de vestit
   que m'encanta, de seguida penso en un bolso que li pugui quedar bé i que s'adapti
   a aquella peça. Pinterest també és una font interminable d'inspiració, té fotos
   increïbles!! 





  Escollir la tela és el tot?

  És la part més important i a la vegada més difícil. A vegades tens un disseny en
  ment que no pots reproduïr perquè no trobes la tela adient, i en canvi d'altres
  vegades el propi teixit és el que et fa crear una nova peça que abans ni t'havia
  passat pel cap. I hi ha altres ocasions en les que trobes una tela que t'encanta,
  però que no encaixa en cap dels teus dissenys! Per sort això passa poc...





  He visitat el teu blog i tens un gran sentit de l'humor. Segur que gràcies a 
  aquest has aconseguit moltes clientes...

  El sentit de l'humor forma part del meu caràcter, i al final crec que t'ajuda a
  relacionar-te amb la gent. Això i tenir una mínima simpatia trobo que és
  imprescindible per aconseguir proximitat amb el client, crear una relació de
  confiança. Poques vegades et compraran si tractes a aquella persona amb cares
  llargues! Aquesta proximitat fidelitza els clients i fa que repeteixin.

  Com personalitzes la teva bisuteria?

  Doncs ofereixo la possibilitat que que el client triï la inicial o dibuix que vulgui
  per la seva pulsera o penjoll. Tinc uns dibuixos determinats però puc crear
  d'altres a petició. En quan a les inicials, estàn estampades amb tinta xina, cosa
  que els hi dóna aquesta aparença 100% handmade.










  Creus en la venta online?

  Crec molt en la venda online. De fet cada cop més s'està normalitzant el fet
  que la gent compri per internet, i tots els dissenyadors novells hem d'aprofitar
  aquesta tendència. Per això és bàsic tenir una bona botiga on-line (que és el
  meu proper objectiu a molt curt termini) per a optimitzar aquestes vendes.



  La xarxa t'ha permès donar-te a conèixer?

  Li dec molt a la xarxa. De fet ha sigut el camí gràcies al qual més m'he donat
  a conèixer, més que mitjançant el boca a boca, inclús. Per això és bàsic estar
  present a xarxes socials com el facebook i el twitter, o tenir un blog actualitzat
  freqüentment. D'aquesta manera els teus seguidors no et perdràn de vista i
  difícilment podràn oblidar-se de tu.



   Tens algun emblema, línia perquè els teus objectes es reconeguin de la resta?

   Tinc una frase que va associada al meu logo i que m'acompanya desde la
   creació de la meva marca: "Tremendamiranda, PECES ADICTIVES". Intento que
   aquesta frase quedi grabada a la retina del meu client i que capti la seva atenció.
   Igualment acostumen a dir-me que tinc un estil propi que fa que les meves peces
   es reconeguin fàcilment. 




          El seu blog: tremendamiranda.blogspot.com

          Ja ho veieu, una dissenyadora de complements super
     originals i amb molta clase!
       
       S'ho agafa amb sentit de l'humor, com el seu blog.
     Segur que aquesta actitud  l'ha ajudat a superar el
     gran repte: de cosir coses simples a passar a fer
     aquests complements tant perfectes.