dijous, 20 de setembre del 2018

Descobrim el talent d'en Pere Parramon



Hola amics!
El protagonista de la preciosa obra d'Art ("Fred and Maria Weisman" de David Hockney del 1968) és... Pere Parramon!
Home de gran personalitat, lideratge i amb una fina ironia. Avui el coneixereu...
Segur que us deixa tots encisats.





La passió vital i l'escriptura van lligades?

 
En el meu cas, sens dubte. No puc concebre la vida sense passió, ni la passió sense l'escriptura. Per mi, escriure és una necessitat. És una forma de viure, de fet. Des de ben petit que visc acompanyat dels personatges, les situacions i les reflexions sobre les quals escric, com si aquestes ficcions fossin una capa de significat que se sobreposa a la vida quotidiana. Ep, i no perquè en vulgui fugir, de la realitat , sinó perquè precisament la realitat és tant gran que hi caben moltes coses.
 

El protagonista de la teva novel.la "El noi saltador i la reina dels guardians rossos" (Sd. edicions) és el teu alter ego?

 
Conscientment, no. Ara bé, les meves dues germanes, quan van llegir la novel.la em van dir que em veien reflectit en moltes de les actituds del noi que dona nom a la novel.la. Pensant-hi, sí que hi ha similituds notables. Per exemple, jo també vaig tenir un amic imaginari quan era un nen -bé, més ben dit, una amiga-; espero que ara ella estigui amb algun altre infant.
Sí que el noi saltador i jo compartim moltes coses, com la passió per l'art, la música i la lectura... fins i tot hem llegit (gairebé) els mateixos llibres, mira quina coincidència! Però en altres aspectes, en canvi, no podríem ser més oposats. Sobretot quant a la relació amb els pares, per a ell "complicada"-per dir-ho amb suavitat-, mentre que en el meu cas, afortunadament, només puc que mostrar-los el meu agraïment.
No, el noi saltador no és el meu alter ego. Ara bé, si jo hagués pogut viure als anys 30 i hagués pogut entrar a l'habitació d'aquella gran casa de Collserola on el tenien tancat, és algú que m'hauria agradat molt de conèixer.






He vist que et col.loques al costat de les obres d'art i després et fas una foto...



Ahahahaha, això és que has vist el meu perfil a Instagram!
Efectivament, m'agrada fer-me o que em facin fotos de manera que sembli que sóc dins d'una obra d'art, transitant el seu paisatge, o interactuant amb els seus protagonistes. D'aquí que totes les imatges comencin amb l'anglès inside, "a dins de".
Òbviament és un joc, però també té quelcom de metàfora sobre com podem entrar en els mons que ens ofereix l'art. Mons que també són en aquest.

De fet, el meu perfil en aquesta xarxa social és @pereidolia, una fusió entre "Pere" i la paraula "paridòlia",
que designa allò que ens ha passat a qualsevol de nosaltres tantes vegades quan veiem quelcom que en realitat no hi és, como una cara en una taca d'humitat o un drac en un núvol. Aquesta mena de mot híbrid, "pereidolia", per cert, no me'l puc atribuir.Va ser un suggeriment de l'amic que em va animar a formar part d'aquesta xarxa social; segons ell, algú apassionant per les imatges, havia de ser-hi!






Has sigut comissari de diverses exposicions. Què ha de tenir un artista perquè t'enamori?


 
Sí, n'he comissariat sol i també en equip. Des de fa un temps sempre ho faig amb la meva sòcia i amiga Laura Cornejo, amb qui ens complementem a la perfecció; de vegades fa una mica de por i tot, perquè, tot i tenir, per sort, punts de vista diferents, sovint avancem què pensa l'altre.
A l'hora de treballar amb un o una artista i poder bastir un discurs -perquè això són les exposicions, discursos- tant la Laura com jo necessitem que ell o ella sigui professional -cosa que de cap manera no exclou els joves o els emergents-, que creiem fermament en la seva obra i que hi trobem risc i capacitat per fer pensar. Com veus, parlem d'enamoraments tant emocionals com intel.lectuals, i, novament de passió.




Fred Lebail, "Laura i Pere" (2018)


Com va anar l'experiència de ser el president dels Amics del Museu d'Art de Girona?
 


Va ser un grandíssim honor que m'ho proposessin, i vaig intentar servir l'associació tant bé com vaig poder. Per sort vaig comptar amb una magnífica junta directiva! L'associació dels Amics del Museu d'Art de Girona és un important actiu en la vida cultural gironina, i formar-ne part vol dir fer un pas endavant per la defensa de l'art i de la cultura com a valors cívics. Se'ns dubte, ser-ne el president va ser una gran experiència, vital i professional.



Pere Parramon amb l'amiga honorària 2017 Lluïsa Bonal i la directora del museu, Carme Clusellas


Aquí teniu una frase genial d'en Pere... que palpa la seva sensibilitat...


"Com veus, Patrícia, m'apassionen les paraules i m'apassionen les imatges perquè amb totes elles es poden fer discursos, es poden explicar coses que ens acostin els uns als altres i que obrin diàlegs com els dels rostres del disseny de Jean Cocteau a la coberta d'El noi saltador i la reina dels guardians rossos".

Més a www.pereparramon.com


Oi que us ha agradat?

Doncs més endavant farem una segona part, perquè en Pere ens té moltes més coses que comunicar...!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada